Acció i canvi. Pensant amb Paco Fernández Buey a 10 anys de la seva mort

En complir-se una dècada de la mort de Paco Fernández Buey, el seu pensament és encara més vigent. Més vigent perquè el seu pensament per canviar aquest món de base avui pot coincidir amb sectors més amplis de la nostra societat i encara és més urgent. Paco Fernández Buey és una d’aquelles persones que van estar vinculades d’una manera o altra a bona part de les mobilitzacions socials que van tenir lloc en aquest país entre els inicis dels seixanta i les del 15M del 2011. Va ser un integrant de referència del moviment estudiantil que va aconseguir que el règim franquista perdés la universitat.
Des de la universitat, que el va expulsar i que més tard l’acolliria i l’activisme, va contribuir a difondre pensament rigorós per guanyar llibertats i drets. És una figura essencial de les idees i propostes roges, verdes, violetes i blanques durant més de mig segle.
En el seu pensament i en la seva acció trobem aportacions per repensar la posició de l’ésser humà i el desenvolupament de la nostra societat davant de reptes que s’aguditzen en el nostre present. Va pensar i va escriure sobre la necessària consciència d’espècie que ens il·lumina sobre els comportaments a tenir davant la crisi ecològica, l’explotació i la precarització, les morts a les fronteres de l’Europa fortalesa, el nou militarisme, l’OTAN que sempre va qüestionar…
Les seves obres són obres de tota una vida que va poder escriure quan va tenir ocasió, quan les seves condicions laborals li ho van permetre. Una de les últimes està dedicada a les utopies (Utopías e ilusiones naturales. El Viejo Topo, 2007), cosa que sempre li va interessar i acompanyar. L’acaba amb aquestes paraules: «Llamar “utópicos” por sistema a todos los perdedores de la historia es negar media historia. Y es precisamente esa otra media historia la que el amigo del pueblo tiene que recuperar para que el pueblo mismo llegue a saber que los derechos que hoy tiene, un día considerados utópicos por los que mandaban entonces, se los debe principalmente a estos perdedores (momentáneos) de la historia».
Fernández Buey va arribar a ser catedràtic de filosofia moral i política. La universitat que va contribuir a transformar li reconeixia la saviesa. Però la universitat que va deixar no és la que li hagués agradat, ho veiem a l’últim llibre que va poder publicar en vida (Por una universidad democrática. Escritos sobre la universidad y los movimientos universitarios 1965-2009, El Viejo Topo, 2009). Sempre va ser crític amb la seva societat, que vivia i viu una profunda crisi de civilització davant de la qual calia i cal respondre. L’ acció i el canvi que impulsa Paco Fernández Buey forma part d’una constant carrera col·lectiva de relleus on compartirem part del trajecte, continuarem el que abans han fet altres persones i després d’altres donaran continuïtat al que estem fent nosaltres ara. La lluita constant fa possible, entre altres coses, que les utopies d’ahir siguin les llibertats i els drets del present, i que les utopies d’avui es converteixin en llibertats i drets del futur.