by 
Il Manifesto, edició del 21.01.2021
El Partit Comunista d’Itàlia – com s’anomenava inicialment el PCI, volia ser una secció de la Internacional Comunista nascuda a Moscou el 1919 – té la seva gènesi en la Revolució d’Octubre i, per tant, en la Primera Guerra Mundial, sense la qual la Revolució Russa no hauria tingut lloc, ni tampoc s’hauria donat una situació en molts sentits explosiva a Itàlia. De fet, després de la Gran Guerra, els equilibris socials i polítics havien canviat.
Els sacrificis soferts durant el conflicte, les promeses incomplertes (especialment les fetes als camperols enviats a les trinxeres), la caiguda del salari real dels treballadors, l’exemple i el mite de la revolució russa: tot això va fer pensar a molts, en totes les organitzacions, que Itàlia estava en una situació revolucionària.
El partit socialista també compartia aquesta convicció, però per a la major part del seu grup dirigent es tractava d’ una adhesió superficial al clima del “bienni roig” de 1919-1920. D’altra banda, a l’esquerra del partit, alguns grups van considerar la revolució com un esdeveniment no només desitjable, sinó realment possible. Hi havia la revista Il Soviet de Bordiga, convençut que l’únic subjecte revolucionari era un partit petit i fèrriament organitzat per explotar les contradiccions econòmiques que aviat i inexorablement conduirien al socialisme.
També estaven els torinesos de l’Ordine Nuovo de Gramsci, per al qual els Consells de fàbrica, juntament amb el partit, havien de ser els protagonistes d’una revolució que calia preparar tant a nivell social i cultural a més de lo polític, prefigurant una nova democràcia consellista i ja no parlamentària.
L’escissió de Livorno del 21 de gener de 1921, liderada per Bordiga – que havia organitzat una fracció amb aquest propòsit des de abans-, va ser un fracàs numèric. Al 17è Congrés socialista, dels 172 mil votants (de 215 mil membres) els “unitaris” liderats per Serrati van tenir 98 mil vots, els comunistes 59 mil, els reformistes 15 mil. Només una quarta part dels membres s’adheriren al nou Partit Comunista.
A Moscou no li va agradar l’escissió “a la livornesa” i “no fer com a Livorno” es va convertir en una consigna popular a la cúpula de la Internacional. L’escissió havia estat minoritària per la rigidesa i el sectarisme de Bordiga, però també perquè es va produir (com va assenyalar Gramsci) quan l’onada revolucionària ja havia passat, quan el moviment dels Consells havia estat derrotat amb la sordesa còmplice de tot el PSI, a excepció de l’ Ordine Nuovo. La fundació del nou partit finalment s’havia revelat inevitable també per a Gramsci. Però els retards acumulats a nivell organitzatiu van fer que el seu pes fos, en els mesos i anys següents, inferior al que podia i hauria d’haver estat.
La rigidesa de Bordiga es va empeltar a una altra rigidesa, la de les “21 condicions” que la Internacional havia dictat l’any anterior als partits que en volien formar part. Però en pocs mesos, la situació política havia canviat: l’esperança en l’extensió de la revolució havia desaparegut. Lenin havia entès que ja no era el moment de l’ofensiva, que calia consolidar les posicions: a nivell internacional es va llençar la política del “front únic” i, a l’interior de la URSS, la NEP, és a dir el retorn parcial al mercat.
Lenin va aconsellar els revolucionaris italians: Separeu-vos de Turati i després, alieu-vos amb ell. Més fàcil de dir que de fer: les escissions deixen odi i ressentiment. A més, el sectarisme de Bordiga va complicar les coses. El corrent maximalista unitari de Serrati, que volia romandre a la Internacional però no expulsar els reformistes, tal com requerien les “21 condicions”, fou rebutjat. Va néixer un petit partit comunista, molt disciplinat, ideològicament groller i poc capaç de fer política. De tornada a Torí des del congrés, Gramsci es va desfogar amb Camilla Ravera dient-li: “Livorno, quin desastre!”
Els primers anys de la gestió bordiguiana del partit van estar plens d’errors. Incapaç d’una “anàlisi diferenciada” de la situació i de les forces en presencia, Bordiga va subestimar el feixisme més que altres, va rebutjar la invitació de la Internacional a buscar la unitat amb els socialistes, fins i tot va impedir que els militants comunistes s’unissin als Arditi del Popolo, que tenien intenció de combatre l’ esquadrisme feixista amb les armes a la mà.
No fou fins el 1923-1924 que Gramsci va aconseguir assumir la direcció del partit (amb el suport de la Internacional), recreant en part aquell grup ordinovista que s’havia dispersat: la ruptura amb el “dretà” Tasca havia estat definitiva, mentre que calia sostreure Terracini i Togliatti de la influència de la personalitat de Bordiga i del seu entorn polític i ideològic.
La crítica gramsciana es va centrar llavors no a la fundació del nou partit – que restava per a el comunista sard, fins i tot amb les seves limitacions, el nucli inicial “d’una formació més vasta, d’un exèrcit que, per a servir-se del llenguatge històric italià pugui fer que la victòria en la batalla del Piave succeeixi la derrota Caporetto”. La seva crítica s’adreçava al “com” s’havia construït el Partit Comunista: minoritari, sectari, militaritzat.
La lluita interna contra Bordiga va durar fins al 1925-1926. El gener de 1926 a Lió hi va haver un autèntic congrés de refundació del partit, ara liderat per Gramsci i Togliatti amb una línia política molt diferent de la del “primer període” bordiguista: un partit que (que encara tenia forts límits de sectarisme) però que mirava a les relacions amb altres forces polítiques i, sobretot, estava molt més atent a la presència a les fàbriques i al sud, compromès amb el “reconeixement del terreny històric i social nacional”. Un reconeixement necessari per dur a terme la batalla amb rendibilitat.
Però ja era massa tard, el feixisme havia guanyat. L’octubre de 1926 Gramsci va ser arrestat. Malgrat totes les seves limitacions i errors, el petit partit nascut a Livorno va continuar sent l’única força activa del país que va lluitar contra la dictadura. I al final va ser decisiu per al “Vittorio Veneto” de la democràcia.
Traducció: Joan Tafalla
Notes del traductor:
Batalla de Caporetto: Gran derrota de l’exèrcit italià en la batalla de la primera guerra mundial desenvolupada entre el 24 d’octubre i el 9 de novembre de 1917.
Batalla del Piave: primera victòria de l’exèrcit italià sobre les tropes austríaques entre els dies 15 i 23 de juny de 1918. Obrí el camí per la definitiva victòria de Vittorio Veneto.
Batalla de Vittorio Veneto: en aquesta batalla, desenvolupada entre el 23 d’octubre i el 2 de novembre de 1918, l’exèrcit italià derrotà a l’austríac. Aquesta derrota significà l’ensulsiada de l’ Imperi Austro-hongarès.
