“Cartes de la presó”, l’actitud dialògica d’un gran clàssic

Una nova edició de l’editorial Einaudi preparada per Francesco Giasi. Inèdits, gran aparell fotogràfic i correccions de les inexactituds gràcies a la rigorosa comparació amb els originals. Per definició, un “work in progress”, dotzenes d’altres cartes varen ser escrites pel comunista sard entre els anys 1926 i 1937. Moltes no es varen recuperar mai. Com a obra en si mateixa, semblaven destinades a passar a un segon pla, davant la correspondència. En canvi, tenen la seva pròpia importància autònoma.

Les cartes de Gramsci tornen a les llibreries en una nova edició de la sèrie I milenni (Antonio Gramsci, Lettere dal carcere, a càrrec i amb la introducció de Francesco Giasi, Editorial Einaudi, pp. CXIV+1257). Una valuosa edició per una “obra mestra de la literatura epistolar” –escriu l’editor- que les cartes de l’autor “i tota la seva correspondència no semblen destinades a eclipsar”. És l’afirmació fonamental a partir de la qual es pot començar a entendre la importància de l’esdeveniment. Fa unes poques dècades semblava que les Cartes de la presó, com a obra en si mateixa, estaven destinades a ocupar un segon pla davant la correspondència de l’autor –la publicació de la qual havia començat amb la de la cunyada Tatiana, publicada per Natoli i Daniele el 1997.

Falsa predicció: perquè si la correspondència representa sens dubte un passatge fonamental pels estudiosos de Gramsci, la col·lecció de les cartes del comunista sard després de la seva detenció el 8 de novembre de 1926, conserva, i crec que sempre conservarà, la seva importància autònoma: la d’un gran clàssic del segle XX, literari, ètic i polític alhora.

Com és prou conegut, les Cartes es van publicar per primera vegada al 1947 i serviren com a precursores per afirmar al seu autor dins de la cultura italiana, també més enllà de les files comunistes. Contribuí l’atorgament del Premi Viareggio, instituït per l’ex-ordinovista Leonida Rèpaci, amb dos intel·lectuals de gran prestigi al jurat, organitzats al PCI: Concetto Marchesi i Giacomo Debenedetti. Aquesta edició, en realitat una “selecció”, incloïa 218 cartes. Moltes encara no havien estat retrobades, altres no es van publicar per confidencialitat, ja què contenien afirmacions delicades sobre familiars i coneguts encara vius. També es van ometre alguns passatges per conveniència política, atès el difícil intent de Togliatti de posar a Gramsci en circulació sense trencar de manera immediata amb el marxisme-leninisme soviètic, però dotant al partit comunista d’una cultura política molt diferent de l’ortodòxia estalinista.

Després de la primera edició de 1947, es trobaren moltes altres cartes que no van ser donades a conèixer per raons de prudència humana i política. De les 2000 pagines de Gramsci aparegudes en 1964, molt desitjades pel director editorial Debenedetti i editades per Ferrata i Gallo amb el suport actiu de Togliatti, es van publicar 77 cartes inèdites. L’any següent va ser el torn del volum d’Einaudi editat per Caprioglio i Fubini: 428 missives, de les quals 65 eren inèdites, i amb la restauració dels passatges (pocs, en realitat) suprimits anteriorment. L’obra es va publicar l’any següent a la mort de Togliatti, però s’havia llançat (com l’edició crítica dels Quaderns) quan el secretari del PCI encara era viu: per tant, no és cert, com encara llegim, que només a la seva mort s’hauria permès la publicació de tots els textos gramscians.

Togliatti va ser el principal artífex del coneixement i de la difusió de l’obra de Gramsci, tot tenint en compte la contingència política i pagant el preu del temps de treball necessari per a l’obra en un corpus literari complicadíssim.

Només per limitar-nos a les principals edicions, deixant de banda les publicacions a revistes i diaris, les col·leccions temàtiques (cartes a Giulia, cartes als fills, cartes a Sraffa…) i les antologies menors de cartes es presentaven periòdicament, sempre amb noves introduccions, sota el títol genèric de Cartes des de la presó, hi ha una edició reservada als lectors de l’Unità publicada en dos volums al 1988, que reproduïa l’edició Caprioglio-Fubini sense notes però amb l’afegit de 28 cartes inèdites i d’altres publicades abans, però sense cap ordre particular. Per arribar a la bella edició de Sellerio de 1996, editada per Antonio A. Santucci: 478 cartes, cinquanta més que el 1965. Abans d’aquesta, l’edició més gran i valuosa (amb 17 cartes inèdites) s’havia fet… en anglès, editada per Frank Rosengarten per la Columbia University Press el 1994. Una paradoxa evident, que també es culpa de les reticències de l’editorial Einaudi a implementar la necessària actualització. Al cap i a la fi, al anys 90 era gaire bé considerat un “gos mort”, en un context de triomf del liberalisme, fins i tot a l’esquerra italiana.

L’editorial torinesa ha corregit ara aquesta “mandra” (encara que malauradament amb un preu de venda que no és accessible per a tothom) amb una edició destinada a durar. No és una edició “definitiva”, perquè aquest llibre és per definició un work in progress: desenes d’altres cartes, explica el mateix Ciasi, van ser escrites per Gramsci, entre els anys 1926 i 1937: moltes no es recuperaran mai, però altres tard o d’hora trobaran sens dubte el camí per arribar fins a nosaltres, per fer-se públiques, i caldrà preparar una nova edició. Mentrestant, però, l’actual edició pretén representar un punt fix i constitueix, en comparació amb les meritòries edicions anteriors, un segur pas endavant.

Quins són els principals mèrits de l’edició Giasi, a part de la documentació inèdita (nou de les 489 cartes, més tres dels 22 documents de l’annex, amb instàncies i peticions a les autoritats)? La correcció de nombroses inexactituds gràcies a una acurada comprovació dels textos originals; la datació per primera vegada de les cartes escrites sense data, que ha estat possible creuant-les amb les cartes de Tatiana als membres de la família russa. Sense oblidar l’extracte fotogràfic del volum, amb fotos poc conegudes, com la de la mateixa Tania al cementeri de Testaccio el 1938, emblemàticament en un segon pla respecte de la tomba de Nino, al fons, com durant molt de temps es va veure el seu paper, però que fou fonamental: potser un comiat, abans de tornar a l’URSS, on morirà de tifus el 1943. I, a més, l’acurada crono-biografia editada per Luisa Righi, autora també de les precioses noticies de la secció sobre Corresponsals i familiars.

Però per sobre de tot, és rellevant i en gran mesura nou, l’aparell de notes que proporciona cada carta. En comparació amb les edicions anteriors, avui sabem molt més sobre els esdeveniments de Gramsci en els anys posteriors a la seva detenció, gràcies a les troballes realitzades als Arxius de Moscou, a l’examen dels arxius italians (amb la col·laboració d’Eleonora Lattanzi i Delia Miceli) i als papers de Sraffa (amb el competent ajut de Nerio Naldi), a la nombrosa informació disponible ara sobre les famílies russes i sardes (per a la qual s’ha fet servir l’assessorament d’Antonio Gramsci fill i de Luca Paulesu), a l’anàlisi en profunditat dels esdeveniment interns del PCI i de la Internacional, així com de les temptatives d’alliberament per via diplomàtica, etc. Al que s’afegeix l’útil ús que fa Giasi –sempre en notes al peu- de passatges de cartes escrites a Gramsci pels seus corresponsals, que ajuden a entendre les seves afirmacions i respostes.

Tot això, juntament amb la composició del text i de l’aparell crític, fa que el volum sigui agradable per al lector i valuós per a l’erudit.

Les cartes escrites a Gramsci són molt més útils ja que –com li agradava recordar a Giorgio Baratta- és un autor “dialògic”, que per la seva pròpia admissió, necessitava d’interlocutors, fins i tot i potser sobretot polèmics. Les cartes són el substitut d’un company, d’un amic, d’un familiar amb qui parlar, encara que sigui “remot”, que diríem avui. Però també són cartes a desxifrar, amb missatges ocults destinats al seu partit. Només queda tornar a llegir les Cartes de Gramsci en aquesta nova i valuosa edició, amb l’admiració inalterada pel comunista sard i com un nou esperó per conèixer la seva història i el seu pensament.

Traducció: Fernando Zamorano

Font: https://ilmanifesto.it/lettere-dal-carcere-lattitudine-dialogica-di-un-grande-classico/