Christine Buci-Glucksmann entre Althusser i Gramsci (1969-1983)

Giuseppe Cospito

1. Gramsci et L’État.

L’any 1975 l’editorial Fayard va publicar el llibre Gramsci et l’État. Pour une théorie matérialiste de la philosophie de Christine Buci-Glucksmann^[1]. L’any següent va ser publicat per Editori Riuniti, en traducció italiana de Claudia Mancina i Giuseppe Saponara, sota el títol Gramsci e lo Stato^[2]. Era un llibre centrat en el pensament polític gramscià que es va presentar com a pioner i, en certa manera, encara sembla rellevant en l’intent de seguir “el ritme del pensament” dels Quaderns tenint en compte els “múltiples retorns sobre una nota, les versions diferents i corregides del mateix text” que impedeixen una “exposició lineal”^[3]. Durant l’escriptura del volum, l’autora, que havia estat molt de temps a Itàlia, va tenir l’oportunitat de consultar els esborranys de l’edició crítica que Valentino Gerratana i els seus col·laboradors estaven completant, i en particular els primers esborranys dels quaderns “miscel·lanis”, en aquell moment pràcticament inèdita^[4]. Aquests  quaderns “miscel·lanis”, havien estat exclosos de l’edició temàtica dels Quaderni publicada a Itàlia entre 1948 i 1951 editada per Felice Platone i Palmiro Togliatti, i conseqüentment de totes les traduccions estrangeres posteriors, encara més selectives, incloses les franceses. La lectura, encara que parcial, dels textos de Gramsci a l’edició crítica va portar Buci-Glucksmann a adonar-se que alguns conceptes fonamentals dels Quaderns havien sorgit, en clau de reconstrucció històrica, ja des de el primer, que al seu torn havia reprenia una sèrie d’apunts continguts a l’assaig sobre la Qüestió Meridional escrit per Gramsci l’any 1926 (poc abans de la seva detenció) ^[5]  i estaven destinats a ser desenvolupats primer als “Appunti di filosofia” dels Quaderns 4, 7 i 8, però també al Quadern 6 (principalment dedicat a la reflexió sobre la societat civil i l’estat),^[6] i més enllà en les reescriptures dels quaderns monogràfics “especials”, en particular 10, 11, 12 i 13, dedicats respectivament a la crítica de Benedetto Croce, a la refutació del  Manual de Bukharin, als intel·lectuals i al partit entès com un príncep modern, i empreses l’any 1932,  un any que va acabar marcant “una etapa nova en el treball de Gramsci”.^[7]

L’obra de Buci-Glucksmann també semblava avançar en el rebuig de qualsevol oposició – en aquell moment encara força estesa, fins i tot entre els estudiosos italians de Gramsci – entre els escrits polítics anteriors a 1926 i els de la presó. Buci llegia  aquesta relació en termes d’evolució en la continuïtat. Això valia en particular per a els anys 1923-26, mentre que el seu judici era més crític respecte al període anterior, inclòs el període de l’Ordine Nuovo. Segons l’autora, el punt d’inflexió va ser el seu nomenament com a representant del partit italià a la Internacional Comunista i la seva estada a Moscou, que va significar la seva adhesió definitiva al leninisme. Pel que fa als escrits penitenciaris, en el llibre hi havia freqüents referències creuades entre les Cartes i els Quaderns, que pressuposaven un vincle estret entre la biografia política de l’autor i la seva reflexió teòrica. En aquest sentit, Buci-Glucksmann va ser potser la primera a subratllar la simultaneïtat entre les converses de Gramsci amb el col·lectiu comunista de Turi, en què havia sorgit el seu dissens respecte a la línia política del VI Congrés de la Comintern (classe contra classe, social-feixisme) i la represa de la crítica de l’economicisme a partir de Quadern 4, § 38 (finals de 1930).^[8] Amb aquest objectiu, segons l’autora, Gramsci va valoritzar d’una banda el sistema de superestructures (intel·lectual, hegemònica, estatal) i de l’altra va dur a terme una crítica radical de l’obra de Bukharin, que així va acabar convertint-se en un objectiu polèmic més enllà dels seus propis demèrits (i malgrat les nombroses similituds entre el seu pensament i el de Gramsci, que es pot resumir en l’opció teòrica-política a favor de Lenin i contra Trotski, a favor de la NEP i contra la revolució permanent i la industrialització forçada). La crítica a l’ Assaig Popular de Bukharin en realitat tenia com a objectiu atacar el naixent estalinisme (idees ja contingudes en la famosa carta de 1926 al Comitè Central del PCUS), que explicava l’ “l’estranya inversió”^[9] en comparació no només amb 1925, quan Gramsci encara havia adoptat el Manual de Bukharin com a text de referència per a l’escola del partit^[10], sinó a la configuració de moltes notes del Quadern 1 i a les notes inicials del mateix Quadern 4, com el § 12 sobre l’estructura material de les superestructures^[11]. Partint de l’esmentat § 38, en canvi, dedicat a les Relacions entre estructura i superestructures com a “problema crucial del materialisme històric”, presenciaríem “un retorn a Marx” per part de Gramsci: ” a un Marx ‘autèntic’, allunyat de tot ‘economicisme històric’ “^[12], però igualment allunyat de qualsevol temptació revisionista i neo-idealista (Croce, Gentile) o socialdemòcrata (Bernstein i la Segona Internacional). En aquest sentit continua sent impactant, l’atenció que Buci-Glucksmann va dedicar al paper de les traduccions d’alguns textos de Marx realitzades per Gramsci a la presó en determinar – almenys «en part» – aquest retorn^[13]. Era un moment en què encara prevalia el prejudici pel que fa al caràcter completament accessori dels “exercicis de traducció” respecte al treball teòric, que havia portat al propi Gerratana a ometre’n la publicació, excepte per un parell de paginetes extretes de les pròpies versions de Marx; un prejudici destinat a durar molt de temps. Caldrà esperar fins al 2007 per a veure-les publicades en els Quaderni di traduzioni, com a part de l’Edició Nacional dels Escrits de Gramsci, o més aviat a l’inici de la mateixa^[14]. Igualment interessant va ser la consideració de l’autora dedicada envers als interessos lingüístics de Gramsci, des dels seus estudis universitaris fins a la seva última obra teòrica penitenciària, el Quadern 29, Notes per a una introducció a l’estudi de la gramàtica^[15], pocs anys abans de la seva “redescoberta” per Franco Lo Piparo^[16]. Finalment, Buci-Glucksmann va dedicar una gran atenció, amb nombroses idees originals, a la lectura de Gramsci del feixisme i l’americanisme en termes de revolució passiva^[17]. Però el volum en qüestió representa sobretot un dels punts principals de trobada entre l’obra d’Althusser (fonamental en la formació de la jove estudiosa en el clima cultural i polític de la segona meitat dels seixanta, entre les necessitats de renovació del comunisme i les demandes dels nous moviments obrers, estudiantils i feministes) i la de Gramsci, i més generalment un moment decisiu en la recepció francesa d’aquest últim. De fet, Buci-Glucksmann es va distanciar obertament dels judicis extremadament crítics d’ Althusser sobre l’historicisme humanista de Gramsci, tot i que fossin expressats respectuosament i mitigats d’alguna manera pel reconeixement dels seus mèrits indubtables (amb un reposicionament addicional en els anys següents)^[18]. L’estudiosa francesa es mostrava disposada a admetre que alguns dels conceptes fonamentals de Gramsci (hegemonia, estat integral, guerra de posició, etc.) podien semblar concessions al clima cultural de l’idealisme italià en particular croceà (una tesi també compartida per altres intel·lectuals que havien tingut un paper decisiu en la formació de la jove estudiosa, com Pouvoir politique et classes sociales de Nicos Poulantzas o Lucio Colletti (del qual parlarem al proper paràgraf), o fins i tot, una possible deriva socialdemòcrata, o tan sols liberal-socialista ( començant per les conegudes tesis de Bobbio sobre el concepte de societat civil, aleshores també àmpliament esteses a França)^[19], però afirmava que “il ne s’ensuit nullement qu’ils se réduisent a une simple expression de ces conditions”.^[20] D’altra banda, Buci-Glucksmann va fer un ús extensiu de conceptes (sobredeterminació, aparells ideològics, ruptura epistemològica) i, sobretot, metòdics (com l’aplicació als quaderns de  Gramsci de la lectura simptomàtica que el mestre de rue d’Ulm havia proposat per la lectura de El Capital de Marx) típics del pensament althusserià per interpretar, de manera original i fructífera, les notes de presó de Gramsci, de les quals també va destacar diverses vegades ” la naturalesa teòrica oberta, mai dogmàtica”^[21].

Una interpretació, certament no exempta d’esquematisme (en part atribuïble a la mateixa estructura del text, que avança gairebé more geometrico per definicions, tesis i demostracions, esquemes i diagrames, concloent amb un Index théorique et conceptuel de l’État)^[22], de la rigidesa (començant per la reducció de l’originalitat de Gramsci a un simple desenvolupament o traducció del leninisme, incloent-hi el Lenin que no podia conèixer, com el dels Quaderns Filosòfics^[23], sense oblidar un parell de referències al pensament de Mao que reflecteixen bé l’esperit de l’època) i no poques repeticions. Simptomàtica des d’aquest punt de vista és la insistència, des del subtítol del llibre, en l’aspecte materialista  de l’obra de Gramsci, que fins i tot als Quaderns havia insistit diverses vegades en el  caràcter sui generis  del materialisme marxista mateix, acabant per substituir la definició de materialisme històric per la de la filosofia de la praxi, una expressió que Buci-Glucksmann reconduïa a Labriola, donant valor a les notes fins aleshores inèdites dels Quaderns en què Gramsci atribuia a l’Anti-Dühring d’Engels la possible causa de les “desviacions” de l’ Assaig Popular de  Bukharin^[24].

L’entrellaçament entre althusserisme i gramscisme era tan fort que la pròpia autora va arribar a definir la seva obra com a «”una lectura simptomàtica dual d’ Althusser i Gramsci» ^[25] i, potser, a forçar la propia posició althusseriana arribant a parlar d’ «una estranya ambivalència» envers Gramsci^[26], on és clar que els punts de desacord entre les respectives visions del marxisme són decididament més alts – quantitativament i qualitativament – que els elements indubtablement comuns. És cert que mentrestant, entre 1968 i 1974, amb escrits com Lénine et la philosophie, Philosophie et philosophie spontanée des savants i Éléments d’autocritique, Althusser havia complert allò que s’ha definit com “el punt d’inflexió polític del seu pensament”, que va sancionar “la fi de l’altusserisme teòric” que va culminar en les intervencions de mitjans dels anys seixanta^[27], també després de la severa censura rebuda pel filòsof de la rue d’Ulm per la majoria del PCF – que mentrestant havia llançat una estratègia d’obertura als socialistes i catòlics – a causa d’algunes de les seves rigideses i abstraccions teòriques i les seves possibles conseqüències extremistes (començant per la fascinació per la revolució cultura xinesa)^[28]. Finalment, cal tenir en compte que, en aquells anys, el silenci o la incomprensió sobre Gramsci eren àmpliament compartits per la majoria dels intel·lectuals comunistes francesos, les referències a l’autor dels Quaderns eren més aviat prerrogativa dels pensadors “dissidents^[29]“.

2. D’Althusser a Gramsci

El llibre de 1975 també és un pas decisiu en el desenvolupament del pensament de l’estudiosa francesa, que havia debutat uns anys abans (1969), com a Christine Glucksmann, amb un assaig À propos d’Althusser a “La Nouvelle Critique”, la revista mensual del PCF^[30]. En aquest discurs, la jove investigadora es va inspirar en l’assaig sobre Lénine et la philosophie que, com acabem de veure, va iniciar una nova fase del pensament althusserià, tot posant èmfasi en “la valor décisive des travaux antérieurs“, que consistia en la “distinció entre la ciència i la filosofia, el materialisme històric i el materialisme dialèctic”^[31], que implicava, d’una banda, el rebuig de qualsevol forma de marxisme humanista, neokantià o jove-hegelià, i de l’altra, la persistència de la referència al marxisme-leninisme, encara que purificada de les rigideses teòriques i les aberracions pràctiques de l’estalinisme. Christine Glucksmann també va atribuir la seva incomprensió del vincle entre teoria i pràctica a la conseqüent sobreestimació del paper de la primera respecte a la segona per part del primer Althusser: si de fet el filòsof francès tenia raó en subratllar com « l’historicisme de Gramsci tendia a identificar la filosofia marxista amb la història i a entendre les ciències únicament en termes de relacions socials »^[32], s’havia equivocat en passar per alt el fet que Gramsci “era un teòric polític, un líder obrer, i que el marxisme era un historicisme precisament per la fusió de la teoria (filosofia) i la pràctica política del moviment obrer”^[33]. Tanmateix, a aquest nivell, el model en què inspirar-se per entendre i aplicar correctament aquesta fusió “en l’actual clima científic, filosòfic i polític”^[34] no era sens dubte, el Gramsci dels Quaderns, sinó el Lenin del Materialismo e empiriocriticismo, tan central en el propi pensament althusserià.

A través d’aquest Lenin rígidament materialista, l’erudita francesa va tornar a Engels, de qui va dur a terme una defensa apassionada poc després (1971), amb especial referència a la Dialèctica de la Natura, contra les acusacions tradicionals de constituir una rendició al cientisme positivista a nivell teòric i, en la pràctica, de proporcionar una bona part de la parafernàlia ideològica de l’estalinisme. Referint-se explícitament de nou a Althusser, Christine Glucksmann va rebutjar l’intent del que ella va anomenar “la marxologie bourgeoise” (compartida, a més, almenys en part, pel mateix Gramsci) per distingir entre “el bon Marx i el dolent Engels”, i va acusar el revisionisme de finals del segle XIX, i en particular Bernstein, d’haver deixat l’obra inacabada d’Engels tancada en un calaix durant trenta anys amb l’únic propòsit de substituir el materialisme pel (neo) kantisme. Posteriorment, va ser l’hegelo-marxisme de Lukács, Korsch i dels seus epígons, fins a Sartre i l’escola de Frankfurt, els que van proporcionar nous arguments per a l’anti-engelsisme tradicional. Això es basaria en alguns mites falsos relacionats amb el caràcter tardà del materialisme dialèctic (la prerrogativa exclusiva de l’antic Engels) pel que fa al materialisme històric (que es remunta només a Marx), a l’actitud presumptament diferent dels dos pares fundadors del marxisme envers les ciències naturals, així com al caràcter autodidacta i amateur atribuït a la formació filosòfica d’ Engels ^[35].

Dos anys més tard (1973), l’estudiosa francesa va signar, per primera vegada sota el nom de Christine Buci-Glucksmann, un llarg pròleg a la traducció de Ideologia i societat de Lucio Colletti, publicada a Itàlia el 1969. En el context d’una presentació sota una llum substancialment favorable (encara que lluny de ser acrítica) de la lectura dellavolpiana de Marx com a «científic», també atenta a l’evolució interna del pensament de Colletti en la dècada abundant en què els textos recollits en el volum en qüestió havien estat escrits originalment (fet que l’havien portat a distanciar-se progressivament del propi Della Volpe), Buci-Glucksmann ressalta els aspectes més contrastants amb l’historicisme humanista que Althusser imputa al gramscisme dominant en el marxisme italià (en què, a més, el mateix Althusser també va acabar involucrant Della Volpe i Colletti), des de la fidelitat al materialisme fins a l’atenció a la ciència i la tecnologia, des del qüestionament de les teories econòmiques marxianes fins a la crítica de la dialèctica hegeliana^[36]. Mentrestant (1972-73), especialment gràcies a la lectura dels Quaderns Filosòfics de Lenin, Buci-Glucksmann havia començat a entendre la importància del pensament hegelià en la mateixa constitució del materialisme històric, ignorat per Della Volpe i pel  “primer” Althusser (el dels  coqueteigs estructuralistes – a més mai reconeguts explícitament – però sobretot del marxisme contra Hegel). Al seu parer, aquesta lectura era decisiva en la construcció d’una dialèctica materialista funcional per a la recerca d’una mena de “tercera via” entre l’estalinisme i el marxisme occidental. Un renaixement de Hegel que es col·loca a les antípodes de la represa existencialista i/o fenomenològica que aleshores s’estava produint a França per la via d’ Heidegger, de Sartre i de Kojève, però que també rebutja la lògica de la mera inversió del pensament hegelià en una clau materialista, reconeixent en el filòsof de Stuttgart “el pare de Marx” i inspirant-se més en la tradició italiana dels estudis hegelians d’orientació política progressista (de Spaventa a De Sanctis,  de Labriola a Gramsci, de Luporini a De Giovanni)^[37].

I és precisament en aquest terreny de retorn a Hegel a través de Lenin per entendre millor Marx on té lloc la trobada de Christine Glucksmann amb Gramsci, el nom del qual ja havia aparegut diverses vegades en els textos citats anteriorment. Abans de la monografia esmentada de 1975, l’estudiosa francesa va dedicar, de fet, almenys un parell d’assaigs a l’autor dels Quaderns. La primera que hem pogut trobar data de 1972 i té a veure amb la qüestió escolar, que sembla central per l’enllaç inseparable entre pedagogia i política com a lloc principal d’exercici de l’hegemonia; la discussió acaba després, per implicar altres nusos conceptuals gramscians fonamentals, des de les relacions entre estructura i superestructura fins a les categories de societat civil, bloc històric, etc., sobre les quals l’autora confronta els estudiosos italians més atents i actualitzats, de Leonardo Paggi a Ernesto Ragionieri, de Luciano Gruppi a l’esmentat Gerratana. Finalment, és interessant observar com, ja en aquest punt àlgid, Christine Glucksmann es mostra plenament conscient del caràcter provisional i en construcció de la recerca penitenciària de Gramsci i, per tant, de l’oportunitat extraordinària que oferia als estudiosos l’edició cronològica dels Quaderns, aleshores en construcció, així com de la connexió entre aquests i les Cartes de la presó, d’una banda i de l’altra, els escrits polítics, amb especial referència als últims anys abans de la seva detenció (però, sobre el tema específic, l’autora mostra com Gramsci va prestar atenció constant als problemes de l’escola des dels articles de l'”Avanti” de 1916-18).^[38]

Alguns temes que ja hem trobat a Gramsci et l’État, començant precisament per la reflexió sobre el concepte d’Estat integral (també en relació amb els aparells ideològics althusserians de l’Estat), són finalment anticipats per Buci-Glucksmann en un assaig publicat amb el mateix títol a la revista “Dialectiques” l’any abans (1974) de la publicació del llibre, a la qual Christine Buci (i nosaltres amb ella) es refereix explícitament per a la l’aprofundiment d’una sèrie de qüestions només s’hi insinuaven^[39]. Sobre algunes d’aquestes qüestions va intervenir de nou l’any 1975, en un article que es va inspirar en la publicació de l’edició crítica dels Quaderns, a la qual reconeixia les grans possibilitats que oferia per a un estudi del pensament de Gramsci destinat a trobar-ne la sistematicitat essencial sota la fragmentació formal, per aprofundir la seva “concepció ampliada de l’Estat” i, més generalment, la centralitat de la política en la reflexió penitenciària que es presenta al mateix temps com un “retorn a Marx» (finalment distint del vell Engels).^[40]

3. Gramsci i la transició cap al socialisme.

El pensament de Gramsci i la possibilitat del seu ús polític immediat continuaran sent al centre de la reflexió de Buci-Glucksmann durant la segona meitat dels setanta i fins a principis de la dècada següent, insistint sempre més en l’originalitat de la lectura de Gramsci del marxisme i el leninisme que en la seva estranyesa respecte a les dues principals encarnacions polítiques del pensament marxista del segle XX (la socialdemocràcia i el socialisme “real”). Buci es va voler presentar aquesta lectura en una clau de continuïtat amb la proposta estratègica de l’eurocomunisme, dins d’un partit que finalment havia afluixat el control ideològic sobre el debat teòric, deixant una certa llibertat de recerca i d’expressió als seus intel·lectuals^[41]. Un partit però, que mai no podrà completar el seu propi camí d’ actualització, mantenint-se durant molt de temps indecís entre les apertures en un sentit democràtic i les apel·lacions a l’ortodòxia, entre l’aliança amb els socialistes de Mitterrand i la lluita per l’hegemonia sobre la classe treballadora; entre l’entesa amb els altres grans partits comunistes occidentals i la lleialtat al bloc de països del “socialisme real”. I al final va ser precisament aquesta última opció la que va prevaler, com es va demostrar pel suport a la invasió soviètica de l’Afganistan (1979). No havent pogut tenir en compte totes les nombroses intervencions de Buci-Glucksmann en els darrers anys, moltes de les quals estan especialment vinculades a contingències immediates, em detindré en aquelles que em semblen de major profunditat teòrica o, en qualsevol cas, més rellevants comprendre la seva interpretació personal de Gramsci.

A finals de 1977, l’acadèmica francesa va participar a la Conferència Internacional d’Estudis Gramscians organitzada per la Fundació Gramsci amb motiu del quarantè aniversari de la mort de l’autor, on va fer un informe sobre els problemes polítics de la transició. Aquí, desenvolupant algunes idees contingudes a Gramsci et l’État, proposa utilitzar els conceptes de revolució passiva i guerra de posició de Gramsci per abordar els problemes actuals de la transició al socialisme, tot mostrant-se conscient de la distància històrica-política respecte a la reflexió de Gramsci, que no coneix el pluralisme polític, encara que sembli decididament menys vinculat al leninisme que a les intervencions prèvies de la mateixa Buci-Glucksmann^[42]. A més, com ella va dir expressament durant el debat, fins i tot en controvèrsia amb alguns dels estudiosos que van parlar a la mateixa conferència, “avui no es tracta de parlar de Gramsci, sinó de pensar amb Gramsci”^[43], és a dir, intentar utilitzar les seves eines teòriques adaptant-les a un context econòmic, social i polític que ha canviat decisivament respecte al que i per al qual van ser concebudes. Exemplar des d’aquest punt de vista és l’intent, dut a terme per l’autora en els anys següents, d’utilitzar el concepte de revolució passiva per analitzar l’estat del benestar construït durant els trenta anys d’expansió econòmica després de la Segona Guerra Mundial per les grans socialdemocràcies europees, que representaven un repte exigent per als comunistes occidentals; un intent inspirat d’una banda per l’anàlisi de Gramsci sobre l’americanisme i el fordisme i, d’altra banda, per les tesis dels teòrics francesos de la régulació (Aglietta, Boyer, Mistral)^[44].

Això és el que la mateixa Buci-Glucksmann havia començat a fer els mesos anteriors, després de la formalització definitiva de la perspectiva de l’eurocomunisme a la reunió a Madrid (març de 1977) entre els secretaris dels partits comunistes italià (Berlinguer), francès (Marchais) i espanyol (Carrillo): oposant-se als crítics de Gramsci tant dels de l’esquerra, que el consideraven socialdemòcrata, com dels de la dreta, que li retreien no haver abandonat la perspectiva leninista, l’estudiosa francesa, referint-se a una tradició interpretativa que anava de Togliatti a Ingrao i Berlinguer, mostrava com el reflex dels Quaderns i en particular, conceptes com estat ampliat ^[45] i hegemonia ^[46], encara podríen ser útils per a la política d’aliances i la transició democràtica al socialisme dutes a terme pels líders dels Partits Comunistes Occidentals. Una política d’aliances que, malgrat la creixent consciència de com això^[47] Buci-Glucksmann encara intenta llegir la categoria de bloc històric, des de la perspectiva de la “construcció d’un nou bloc històric”, que ja havia estat adoptada des dels anys seixanta per alguns exponents heterodoxos del PCF com Roger Garaudy^[48], i a la qual Hugues Portelli havia dedicat un tractament monogràfic uns anys més tard^[49], fins i tot afirmant que “de tous les concepts développés per Gramsci, celui de bloc historique est sans doute l’un des plus importants, celui où se soudent son apport spécifique au marxisme et sa concepció del procés revolucionari”.^[50]

En aquest escenari, Buci-Glucksmann pensava que l’eurocomunisme era l’única sortida possible de la bipolaritat representada d’una banda pel bloc soviètic, del qual la repressió de la Primavera de Praga havia demostrat definitivament que no era reformable, i d’altra del món capitalista, igualment sacsejat pels esdeveniments de maig de 1968, a París i a la resta del món, la culminació d’una crisi a la qual ni tan sols la socialdemocràcia semblava capaç de donar respostes adequades. Una perspectiva, com és ben sabut, destinada a resultar aviat efímera i que va acabar de fet a final de la dècada, marcada pel suport dels comunistes francesos a la invasió soviètica de l’Afganistan i per l’esgotament de l’experiència del suport extern dels comunistes als governs nacionals d’Itàlia^[51] i d’Espanya. Tanmateix, encara el 1981, tot i ser conscient dels límits teòrics i pràctics d’aquesta proposta, i de les greus i creixents diferències en la seva interpretació tant dins dels partits nacionals individuals, com dins de les relacions entre ells, Buci-Glucksmann encara considerava que no estava conclosa del tot, a dir la veritat més a causa de la manca d’alternatives creïbles – considerant-ho de nou tan inevitable com la qüestió de la transició democràtica i pacífica cap al socialisme – que per la seva veritable força intrínseca, acabant així esperant un renaixement dins del de la família més gran de l’ esquerra europea^[52].

4. “Au-delà” de Gramsci.

El 1983 es pot considerar l’any del comiat final de Buci-Glucksmann no només de Gramsci i Althusser, sinó més generalment del marxisme. Al maig d’aquell any va participar en una de les moltes conferències organitzades arreu del món per celebrar el centenari de la mort de Marx, que, com és ben sabut, va acabar en gran part sancionant la crisi definitiva,  si no la fi, del marxisme mateix. En el seu discurs, tal com s’ha escrit, intenta, “…en una interessant perspectiva política sobre la crisi del marxisme, una anàlisi de la relació (o la manca d’aquesta) entre aquesta crisi i ‘els modes de retorn/retirada/reformulació’ de la ‘política mateixa’. Distingeix, en Marx, ‘dues concepcions de la política’ (autonomia criticada/autonomia reivindicada), i entre els marxistes ‘dos ​​modes diferents d’anàlisi de l’Estat (visió bonapartista/visió jacobina)'”^[53]. Però, fins a algun temps abans que Buci-Glucksmann hagués definit la crisi actual del marxisme com a enèsima manifestació d’un procés d’alguna manera essencial per a la mateixa doctrina fundada per Marx i Engels, “la forma aguda, però de cap manera excepcional, en què el marxisme es va manifestar en la seva relació viva amb el seu objecte”^[54], excloent que el marxisme havia esgotat el seu potencial revolucionari davant els nous reptes del present^[55], era evident que algunes coses havien canviat. 

El fet és que, a partir del llibre La raison baroque (1984), la filòsofa francesa va emprendre un camí completament nou, que la va portar a explorar d’una manera original i personal (amb especial atenció als temes de l’Altre, d’allò Femení, o d’allò Oriental) el camp en un sentit estètic ampli, amb incursions en el camp de la literatura, les arts figuratives, la música,  de cinema i així^[56] successivament. La naturalesa sobtada i radical d’aquest canvi sembla encara més sorprenent si tenim en compte que, en els trenta anys següents, Buci-Glucksmann sempre ha evitat qualsevol sol·licitud no només per reprendre, sinó també per recordar els seus quinze anys d’estudis althusserians i gramscians. A més de consideracions personals i polítiques, vinculades al reconeixement del fracàs substancial de les esperances residuals de renovació del moviment comunista francès i internacional, la coupure théorique de l’autora potser també s’explica per raons d’una naturalesa intrínseca del seu propi pensament filosòfic. De fet, el marxista heterodox Walter Benjamin va assumir el paper de “barquer” des de la fase marxista fins a l’estètica, i des del volum de 1984 esmentat, li va semblar un antídot efectiu contra “un marxisme excessivament economicista, atrapat en una concepció socialdemòcrata del progrés lineal”.^[57]

Un antídot que, evidentment, a aquest nivell, ja no pot ser constituït ni per Althusser ni per Gramsci, ja que, encara que d’una manera molt diferent, estan vinculats al model de raó clàssica moderna que va de Descartes a Marx i al marxisme. A aquesta forma de racionalitat, Buci-Glucksmann ara s’oposa a la raó barroca, que s’inspira més en all’esprit de finesse de Pascal que no pas en el mètode cartesià, sinó en el socialisme utòpic de Blanqui, Sant Simó i Fourier, més que no pas en el socialisme científic de la del vell Engels, a Sorel i Mach però no a Lenin, al messianisme de Bloch i a tot una sèrie de pensadors aliens, si no obertament hostils, a la tradició marxista, des de Nietzsche fins a Freud (amb els seus nombrosos hereus més o menys legítims, fins a Lacan), des de Dilthey fins a Bergson, de Foucault a Derrida, amb resultats no gaire lluny del postmodernisme de Lyotard. Una raó que trenca la unitat i continuïtat del subjecte clàssic en potenciar l’alteritat i la discontinuïtat, i que ja no s’expressa en forma conceptual i dialèctica, sinó dialògica i analògica, utilitzant un llenguatge al·legòric i metafòric el model del qual és el de la literatura, la poesia, les arts figuratives i la música, amb especial referència a les dècades compreses entre finals del segle XIX i principis del segle XX:  Baudelaire i Poe, Kafka i Proust, Kraus i Musil, Klee i Wagner, per limitar-nos als noms que més sovint apareixen a les pàgines del llibre de 1984.

L’únic vincle que podem trobar entre aquesta producció i l’anterior, gairebé una mena de tret d’unió entre les dues fases de la paràbola intel·lectual de Buci-Glucksmann, és la permanència de l’opció materialista, sobre la qual, de nou al volum La raison baroque, escriu: “Amb el risc de semblar encara més paradoxal, es podria dir que la raó barroca posa en pràctica una materialitat infinita: la de les imatges i els cossos”^[58]. Un materialisme, però, potser tan “enganyós” com aquell que ella atribuïa – d’una manera althusseriana – a Gramsci i al mateix^[59] Marx i, per tant, certament no exempt de culpa pel seu posterior abandonament sobtat del marxisme tout court. Finalment, si aquest abandonament s’hagués produït sota el signe de l’estètica, encara serà l’art el que determinarà un – encara que episòdic- retorn a Gramsci per part de Christine Buci-Glucksmann: a finals d’agost de 2013, de fet, l’acadèmica francesa va organitzar una conferència pública com a part del “Seminari Gramsci” celebrat al Monument Gramsci de l’artista suís Thomas Hirschhorn a Nova York, titulat Gramsci Today: “De l’alienació a la subalternitat“.^[60]

---

^[1] Publicat a Décalages, Volum 2|Article del número 1, 2016. Citació recomanada: Cospito, Giuseppe (2016) “Christine Buci-Glucksmann entre Althusser i Gramsci (1969-1983),” Décalages: Vol. 2 : Iss. 1. Traducció de Joan Tafalla, Sabadell, 9 desembre de 2025. En la mesura de lo possible, el traductor ha incorporat la bibliografia citada en edicions en català i castellà.

^[2] La primera edició en castellà va ser l’any 1978, Gramsci y el Estado. Hacia una teoría materialista de la filosofía, México, España, Argentina Siglo XXI editores. 

^[3] « … des retours multiples sur une note, des versions différentes et corrigées d’un même texte” que impedeixen una “exposition linéaire », a Ch. Buci-Glucksmann, Gramsci et l’État. Per a une théorie matérialiste de la philosophie, Paris, Fayard, 1975, p. 23.

^[4] Cf. ibid., p. 25. A partir d’aquí es citaràn les referències als manuscrits penitenciaris seguint l’ordre establert a A. Gramsci, Quaderni del carcere, edició crítica de l’Institut Gramsci editada per V. Gerratana, Roma, Editori Riuniti, 1975.

^[5] Edició en català: A: Gramsci, La qüestió meridional, traducció i notes d’Alejandro Fortuna, Introducció de Joan Tafalla, epíleg de Carles Riera, Barcelona, Manifest libres, gener de 2023. En castellà: La cuestión meridional & Otros textos de A. Gramsci sobre la cuestión meridional, traducción de Amalia Bastida; introducción de Joan Tafalla, i anexos sobre la cuestión meridional en el reino borbónico de España deñ Iván Alvarado, David Rodríguez, Javier García Fernández y Carlos Sagüillo, Barcelona, Verso, 2023.

^[6] Ch. Buci-Glucksmann, Gramsci et l’État, cit., p. 6.

^[7] Ibid., p. 400.

^[8] Cf. ibid., p. 137.

^[9] « étrange revirement »

^[10] Cf. ibid., pp. 233 i següents.

^[11] Cf. ibid., pp. 295-298.

^[12] « à un Marx ‘authentique’, éloigné de tout ‘économisme historique », ibid., p. 297.

^[13] Ibid., p. 400 i n.

^[14] Cf. A. Gramsci, Quaderni di traduzioni (1929-1932), editat per G. Cospito i G. Francioni, Roma, Istituto della Enciclopedia Italiana, 2007. En aquest sentit, voldria remetre’t al meu assaig Verso l’edizione crítica e integrale dei “Quaderni del carcere”, “Studi storici”, 52, 2011, n. 4, pp. 881-904, en part pp. 886 i següents, i a la literatura citada.

^[15] Cf. Ch. Buci-Glucksmann, Gramsci et l’État, cit., pp. 411-418.

^[16] La referència és òbviament al famós i comentat volum de F. Lo Piparo, Lingua intellectuali egemonia in Gramsci, Roma-Bari, Laterza, 1979.

^[17] Cf. Ch. Buci-Glucksmann, Gramsci et l’État, cit., pp. 339 i següents.

^[18] La referència obligatòria aquí és, per descomptat, als textos fonamentals d’ Althusser, començant per Pour Marx i Lire “Le Capital”, per continuar amb els escrits dels anys setanta; però òbviament no m’aturaré en aquest tema, ja que és objecte d’atenció específica en altres assaigs continguts en aquest mateix volum.

^[19] Cf. Ch. Buci-Glucksmann, Gramsci et l’État, cit., p. 115 i nota.

^[20] Ibid., p. 24.

^[21] «le caractère théorique ouvert, jamais dogmatique », ibid., p. 360.

^[22] Ibid., pp. 447-449.

^[23] Cf. ibid., p. 395.

^[24] Cf. ibid., pp. 407 i següents. Nota del traductor: veure Nicolai I. Bujarin, Teoría del materialismo histórico. Ensayo popular de sociología marxista, prólog de Aldo Zanardo y dos comentarios de Antonio Gramsci y Gyorgi Lukács, traductores diversos, 1972 y 1974, México, España, Argentina, Siglo veintiuno editores.

^[25] « une lecture symptomale double d’Althusser et de Gramsci», ibid., p. 28.

^[26] « une étrange ambivalence », cf. per exemple ibid., p. 387.

^[27] Ibid., p. 388. Sobre el tema, cf. almenys A. Tosel, “Divenire del marxismo. Dalla fine del marxismo-leninismo ai mille marxismi”, a L. Geymonat, Història del pensament filosòfic i científic, vol. XI, Il Novecento, editat per E. Bellone i C. Mangione, Milà, Garzanti, 1996, p. 228.

^[28] Cf. en aquest sentit M. Di Maggio, Les intellectuels et la stratégie communiste. Une crise d’hégémonie (1958-1981), Paris, Les Éditions sociales, 2013, pp. 107-136 i 228-237.

^[29] Cf. per exemple ibid., p. 186 i s.

^[30] Ch. Glucksmann, À propos d’Althusser, “La Nouvelle Critique”, 23, 1969, pp. 39-45. Anteriorment, la jove estudiosa havia editat una col·lecció d’escrits de Fidel Castro (Discours de la révolution, textes choisis

et présentés par Ch. Glucksmann, Paris, Union Générale d’Éditions, 1966).

^[31] Ch. Glucksmann, À propos d’Althusser, cit., p. 39, èmfasi afegit.

^[32] «l’historicisme de Gramsci tendait à identifier la philosophie marxiste à l’histoire et à comprendre les sciences uniquement à partir des rapports sociales».

^[33] “était un théoricien politique, un dirigeant ouvrier, et que le marxisme était un historicisme en raison même de la fusion de la théorie (philosophie) et de la pratique politique du mouvement ouvrier”, ibid., p. 42.

^[34] “dans la conjoncture scientifique, philosophique et politique actuelle», ibid., p. 43.

^[35] Ch. Glucksmann, Engels et la philosophie marxiste, complement a “La Nouvelle Critique”, 46, 1971, 40 pàgines; publicat en una forma més concisa al mateix número de la revista PCF, pp. 29-36. La defensa del materialisme dialèctic també es troba a la “Présentation” de L. Geymonat, Néo-positivisme et matérialisme dialectique, París, Éditions de “La Nouvelle Critique”, 1971.

^[36] Ch. Buci-Glucksmann, “Présentation” al llibre de Lucio Colletti, De Rousseau à Lénine, Paris-Londres-Nova York, Gordon & Breach, 1973, pp. 9-50. L’obra de Colletti havia estat objecte prèviament d’una ressenya per part de l’estudiosa francesa, publicada a “La Nouvelle Critique” l’abril de 1971.

^[37] Ch. Glucksmann, Hegel, Lenin i la teoria marxista a França, “Critica marxista”, 5, 1972, pp. 108-135, re-elaborat amb algunes modificacions, amb especial pel que fa referència a la connexió entre filosofia i política, així com a les relacions entre Lenin i Plekhanov, a Ead., Philosophie et politique. Lénine, Hegel et l’histoire du mouvement ouvrier français, “Dialectiques”, 3, 1973, pp. 57-81.

^[38] Ch. Glucksmann, Gramsci et la question scolaire, “Littérature, Science, Idéologie”, 3/4, 1972, pp. 3-9.

^[39] Ch. Buci-Glucksmann, Gramsci et l’État. Per une lecture théorico-politique des Cahiers de prison, “Dialectiques”, 4/5, 1974, pp. 5-27. Traducció al castellà a càrrec d’A. Alfonso Bozzo a : Gramsci y el estado. Para una lectura teórico-práctica de los Cuadernos de la Cárcel, 1076, Barcelona, Editorial Anagrama.

^[40] Ch. Buci-Glucksmann, Concezione allagata dello stato, “Rinascita – Il contemporaneo, nº 30, 25 de juliol de 1975, pp. 17-19.

^[41] Cf. de nou M. Di Maggio, Les intellectuels et la stratégie communiste, cit., pp. 218-228, 238-242.

^[42] Ch. Buci-Glucksmann, “Sui problemi politiche della transizione: classe operaia e rivoluzione passiva”, a F. Ferri (ed.), Politica e storia in Gramsci, Atti del convegno internazionale di studi gramsciani promozione dall’Istituto Gramsci, Firenze, 9-11 dicembre 1977, Roma, Editori Riuniti, 1977, vol. I, pp. 99-125. Cfr. https://fondazionegramsci.org/volumi/politica-e-storia-in-gramsci-i/

^[43] Ch. Buci-Glucksmann, “Intervento”, a F. Ferri (ed.), Politica e storia in Gramsci, cit., vol. II, Relazioni, interventi e comunicazioni, pp. 137-139.

^[44] Cf. Ch. Buci-Glucksmann, G. Therborn, Le défi social-démocrate, París, Maspero, 1981, pp. 138 i següents, 186 i següents, etc.

^[45] Com ha observat Guido Liguori, “l’expressió [no és] directament gramsciana” (Gramsci parla més aviat de l'”estat integral”), però sembla substancialment justificada per l’ “ampliació” del concepte d’Estat” que als Quaderns “es desenvolupa en dues direccions: a) la comprensió de la nova relació entre política i economia, que Gramsci identifica com una de les característiques peculiars del segle XX […]. b) La comprensió de la nova relació entre ‘societat política’ i ‘societat civil’ (en el sentit pròpiament gramscià de ‘lloc de consens’), a la qual Gramsci arriba desenvolupant la seva teoria de l’hegemonia» (G. Liguori, «Stato allargato», a Id., Sentieri gramsciani, Roma, Carocci, 2006, pp. 13 i següents).

^[46] Vegeu també l’entrada “Hégémonie” del Dictionnaire critique du marxisme, editat per G. Bénsussan i G. Labica, París, Quadrige-Puf, 1985 (però la primera edició data de 1982), pp. 532-538, en la qual, tot marcant una distància més gran entre el concepte d’hegemonia de Gramsci i el seu arquetip leninista, Buci-Glucksmann també rebutja qualsevol lectura culturalista o només en una clau de consens,  criticant en particular les tesis de Ch. Mouffe, “Hegemonia i ideologia en Gramsci”, a Ead. (ed.), Gramsci i la teoria marxista, Londres, Routledge & Kegan Paul, 1979, pp. 168-204.

^[47] Ch. Buci-Glucksmann, Eurocommunisme et problèmes de l’État. Gramsci en question, “Dialectiques”, 18/19, 1977, pp. 137-153. Una anàlisi més detallada de les diferents interpretacions del pensament de Gramsci es pot trobar a l’entrada “Gramscisme” del Dictionnaire critique du marxisme, cit., pp. 509-514.

^[48] Cf. en aquest sentit M. Di Maggio, Les intellectuels et la stratégie communiste, cit., en part. pp. 186 i 231.

^[49] Cf. H. Portelli, Gramsci e le bloc historique, Paris, PUF, 1972.

^[50] Ch. Buci-Glucksmann, entrada “Bloc historique” del Dictionnaire critique du marxisme, cit., pp. 102-104.

^[51] Cf. en aquest sentit l’entrada de l’estudiosa francesa al Dictionnaire critique du marxisme, decididament crítica sobre el “Compromis historique”, ibid., pp. 213-214.

^[52] Per a la avaluació global de Buci-Glucksmann respecte de l’experiència eurocomunista, vegeu l’entrada (datada, recordem, de 1982) “Eurocommunisme”, ibid., pp. 428-433.

^[53] “dans une interessante mise en perspective politique de la crise du marxisme, une analyse des rapports (où de l’absence des rapports) entre la dite crise et ‘les modes de retour/retrait/reformulation’ du ‘politique lui-même’. Elle distingue, chez Marx, ‘deux conceptions du politique’ (autonomie critiquée/autonomie revendiquée), et chez les marxistes ‘deux modes différents d’analyse de l’État (vision bonapartiste/vision jacobine)'”, G. Bensussan, “Note de lecture” a R. Gallissot (dir.), Les aventures du marxisme, París, Syros, 1984, publicat a “Le mouvement social”, 133, octubre-desembre de 1985, p. 111. Però vegeu també les reflexions en el volum col·lectiu, editat novament per Ch. Buci-Glucksmann, La gauche, le pouvoir, le socialisme. Hommage à Nicos Poulantzas, París, Puf, 1983.

^[54] “la forme aiguë, mais nullement exceptionnelle, dans laquelle le marxisme se manifestait dans son rapport vivant à son objet”.

^[55] Ch. Buci-Glucksmann, entrada “Crises du marxisme” del Dictionnaire critique du marxisme, cit., pp. 259-269.

^[56] Limitant la consideració a monografies (a les quals s’hi afegeixen encara més nombroses edicions, assaigs en volums col·lectius i articles en revistes), cal esmentar La Folie du voir. De l’esthétique baroque, París, Galilea, 1986 ; Tragique de l’ombre. Shakespeare et le maniérisme, ibid., 1990 ; L’enjeu du beau. Musique et passion, ibid., 1992 ; L’œil cartographique de l’art, ibid., 1996 ; Orlan. Triomphe du baroque, Marsella, Images en manœuvres, 2000; L’esthétique du temps au Japon. Du zen au virtuel, París, Galilea, 2000 ; La Folie du voir. Une esthétique du virtuel, ibid., 2002 ; Histoire florale de la peinture. Hommage à Steve Dawson, ibidem ; Esthétique de l’éphémère, ibid., 2003; Une peinture univers. Steve Dawson, ibid., 2004 ; Au-delà de la mélancolie, ibid., 2004 ; Philosophie de l’ornement. D’Orient en Occident, ibid., 2008 ; Les voix de l’Orient. Le livre du père, ibid., 2014.

^[57] “…un marxisme par trop économiste, pris dans une conception social-démocrate d’un progrès linéaire”, Ch. Buci-Glucksmann, La raison baroque. De Baudelaire à Benjamin, París, Galilée, 1984, p. 51.

^[58] “Au risque de paraître encore plus paradoxal, on pourrai dire que la raison baroque met en œuvre une matérialité infinie:  celle des images et corps”, Ibid., p. 184.

^[59] Prenc aquesta expressió de R. Finelli, Un parricidio mancato. Hegel e il giovane Marx, Torino Bollati Boringhieri, 2004, que conté un capítol sobre Il materialismo ingannevole di Ludwig Feuerbach, el pensament del qual seria dominat, almenys en el període en què va influir en l’educació juvenil de Marx, per “un marc panteista-humanista persistent […] que, amb la seva curvatura fusional-totalitzadora, té poc a veure amb la tradició materialista» i, per tant, no representaria aquella «tan celebrada inversió de l’esperit en matèria» que, segons una vulgata autoritzada pels mateixos fundadors del materialisme històric, hauria permès a Marx superar el pensament d’Hegel (ibid., p. 166).

^[60] « From Alienation to Subalternity”. La informació sobre l’esdeveniment es pot trobar al següent lloc web: http://www.diaart.org/gramsci-monument/page250.html  (últim accés el 31 de desembre de 2014). Nota del traductor: aquest link no funciona, consulta 8 de desembre de 2025.