by 
L’actual crisi ha afeblit els fonaments hegemònics de les relacions de dominació. No obstant això, els sectors dominants mantenen la iniciativa donat que encara no irrompen les classes subalternes.
Submergits com estem en la crisi pandèmic-econòmica, amb prou feines podem entreveure les seves implicacions polítiques. Si bé, com sostenia Antonio Gramsci, només podem preveure el conflicte i no les seves formes ni el seu desenllaç, estem no obstant en condicions de reflexionar sobre les tendències en curs. En particular, davant els indicis d’una possible crisi orgànica o una crisi d’hegemonia, cal interrogar-nos sobre els seus elements constitutius, que el mateix Gramsci en els seus Quaderns de la Presó identificava en el “fracàs” de les classes dominants i la mobilització de les classes subalternes. No obstant això, immediatament després Gramsci advertia sobre la perillositat de la ràpida reacció i capacitat de “reorganització” de la classe dominant, la qual “fa fins i tot sacrificis, s’exposa a un futur fosc amb promeses demagògiques, però conserva el poder, el reforça de moment, i se serveix d’ell per aniquilar a l’adversari i dispersar al seu personal de direcció “.
Tota crisi es gesta, es defineix i es resol en funció de la lògica i la dinàmica de la correlació de forces dels actors, dels subjectes, i de les classes en lluita. Això implica reconèixer els senyals de crisi en les altures i els indicis de capacitat crítica a la plana, així com sospesar el hiat entre tots dos. En aquesta lògica, sostindré que si bé hi ha elements de crisi orgànica en tant que els fonaments hegemònics de les relacions de dominació es van afeblir, sense trencar-se, les classes dominants segueixen tenint la iniciativa perquè encara no apareix en escena, amb la força suficient, un impuls contra-hegemònica de les classes subalternes que orienti la resolució de la crisi per fora del perímetre dels ajustos intra-sistèmics actualment en curs o en gestació.
***
Sembla evident que la crisi no ha estat producte directe o immediat de la lluita de classes. Això té conseqüències respecte de el lloc i el paper del subjecte antagonista que, si bé existeix – tot i que encara poc cohesionat i consistent- no s’ha manifestat, fins ara, com a protagonista de la crisi.
No és en la gènesi de la crisi, sinó en el seu desenllaç, on podrà manifestar-se el pes històric i la capacitat d’incidència contra-hegemònica de les classes subalternes.
D’antuvi, la crisi sistèmica té el seu epicentre en l’ esquerdament de l’ordre establert. Al capgirament de la forma de dominació capitalista, dels Estats i els poders fàctics que regeixen l’edifici, i no en l’emergència d’una alternativa en el seu si, que es podria gestar eventualment com a conseqüència de la crisi.
El fracàs de les classes dominants i la crisi d’hegemonia tenen una de les seves expressions més evidents en l’emergència d’un difús i transversal desig d’Estat, d’una invocació del Leviatà, de la difusió de formes de estadolatría (per a utilitzar una expressió amb la que Gramsci justament designava una tendència al culte de l’Estat en absència d’un substrat hegemònic arrelat a la societat civil).
És, en efecte, revelador que l’Estat aparegui ara com la rereguarda hegemònica de les classes dominants, sent reconegut com l’únic actor sistèmic potencialment capaç de teixir els estrips entre l’allò econòmic, l’allò polític i l’allò cultural. Acceptant que, sense iniciativa reguladora transversal, no hi ha recomposició hegemònica, l’Estat ha estat invocat com deus ex machina, fins i tot per aquells sectors més neoliberals que aparentment tendien a contenir la seva ingerència. La raó d’Estat s’enalteix amb totes les seves implicacions autoritàries, i la estadolatría apareix com a recurs ideològic d’emergència, sota quin paraigües es pretén abrigar la precària comunitat imaginària de classes dominants i subalternes.
Que l’Estat sigui concebut com a garant de les relacions de dominació, punt de condensació hegemònica, lloc de producció i manteniment de l’equilibri entre consens i coerció no és pas cap novetat. La qüestió és que aquesta fórmula adquireix particular rellevància i visibilitat en ocasió de crisi orgàniques quan, a diferència de les crisis ordinàries, es torna necessari un ajust o una transformació quantitativa i qualitativa de el paper i el lloc de l’Estat en relació amb el mercat i la societat: no només quant Estat sinó, sobretot, quin Estat i per què. Sent el revers de la crisi, l’obertura cap a una transformació de la forma estatal també refereix a una modificació de la correlació de forces.
A la pandèmia, el “fracàs” de les classes dominants remet -més enllà de les profundes desigualtats socials i del dramàtic deteriorament ambiental que també es van fer visibles – a l’incompliment de la promesa securitaria que li va permetre articular un bloc conservador capaç d’atreure sectors de les classes subalternes. La pandèmia va posar en evidència, malgrat el discurs ideològic, la fragilitat del paradigma securitari basat en la gestió de la por i la seva dosificació. Però la crisi sanitària, per la seva naturalesa, el referma, el legitima y el projecta cap al futur. Considerant a més que l’epidèmia és presentada com exògena, com un cataclisme natural més que un esdeveniment sistèmic, el fracàs és només relatiu i puntual i no desestabilitza el model.
D’altra banda, en la història moderna i contemporània les reformes del sistema sanitari van ser implementades per protegir les classes dominants dels contagis que proliferaven entre els de baix però, a el mateix temps, es van entrellaçar amb onades de protestes que van contribuir a constituir subjectivament a les classes populars. Aquest format reactiu del reformisme des de dalt suposa l’augment del grau d’amenaça des de baix, el qual, fins i tot en absència d’un moviment polític organitzat, apareix sota la forma del fantasma de les “classes perilloses”. Perilloses no tant per la seva capacitat revolucionària sinó per la seva estigmatització com a portadores de virus i de vicis, irracionals i propenses a la delinqüència i la violència social. Sigui dit de passada, aquesta noció basada en un enfocament de salut pública va sorgir en 1840 en oposició a el creixent protagonisme popular en els aixecaments de segle XIX a França, per formalitzar cap a 1895 en la perspectiva de l’anomenada “Psicologia de les masses”. Sorprèn i consterna la persistència en els nostres dies d’aquesta actitud reaccionària que, a el mateix temps, es veu obligada a fer concessions per garantir la conservació del statu quo.
En aquest sentit, sembla ser compatible l’ampliació de la intervenció estatal, en particular de formes assistencials del que podríem anomenar “estat social pal·liatiu”, amb la centralitat estratègica de les mesures típicament neoliberals de l ‘ “estat nacional de competència”. Un Estat que, en última instància i per la seva naturalesa de classe, opera a favor de l’acumulació capitalista a través d’estímuls, garanties i rescats, i que garanteix la disciplina laboral, flexibilitza la feina i preserva un règim fiscal regressiu o feblement progressiu.
Sota aquestes condicions estructurals, heretades dels quaranta ingloriosos anys neoliberals i amb els Estats supeditats als mercats financers, la sortida típica i predominant de la crisi s’anuncia en clau de concentració de capital i d’intensificació de la mercantilització, sigui colonitzant nous espais o híper-mercantilizant altres. Més enllà dels costos ja pagats pels treballadors en termes de salut, sobreexplotació, pauperització i disminució de salaris reals, la crisi pot traduir-se en una renovada ofensiva contra el treball i contra la naturalesa a manera de fugida cap endavant del capital. En aquest sentit, el desig de més Estat no necessàriament posa en discussió la seva col·locació subordinada al capital és en aquest context que s’obre la gamma de possibles “fenòmens morbosos” sobre els quals alertava Gramsci respecte del “interregne” d’una crisi que no troba “solució orgànica”, és a dir, recomposició hegemònica duradora.
No obstant això, la necessitat de el canvi efectivament s’obre a la possibilitat -encara que sigui remota- de variacions qualitatives a l’interior de la resposta de l’Estat a la crisi. D’una banda, a causa de la possible agudització dels conflictes i la recomposició del bloc de poder en el camp de les classes dominants; grans trets, entre sectors que demanen subsidis i proteccionisme i altres que demanen condicions de competitivitat i estabilitat financera. Per una altra, a causa d’una major permeabilitat respecte de demandes i fins i tot de participació de forces socials i polítiques progressistes en instàncies de govern. Aquest és el cas, particularment, d’Amèrica Llatina, on els cicles de protesta dels noranta i inicis de el nou mil·lenni van propiciar marges més amplis per a maniobres reformistes que es van plasmar en una sèrie de governs progressistes, els quals, fins i tot amb els seus límits ja malgrat les seves crisis, van instal·lar algunes pautes d’intervenció estatal que poden reactivar-se o aprofundir en el nou context.
…
El fracàs -encara que sigui relatiu i parcial- de les classes dominants és, com hem assenyalat a el principi, condició necessària però no suficient per al desplegament d’una crisi orgànica. Aquesta requereix, a més, la contrapartida de l’antagonisme de les classes subalternes o, parafrasejant Gramsci, l’organització d’una voluntat política col·lectiva, és a dir, un nivell de concreció subjectiva que ultrapassi el simple estat gasós de lluites espontànies i disgregades, el grau de organització corporativa i l’ordinària gimnàstica reivindicativa sindical. És llavors indispensable el passatge qualitatiu des d’una sèrie de lluites significatives i exemplars, però disperses i intermitents, cap a l’articulació d’un moviment anti-sistèmic plural però interconnectat, a l’interior de el qual pugui tenir pes i influència un component francament anti-capitalista.
En absència d’una irrupció contundent, consistent i tendencialment autònoma de les classes subalternes, o esperant que es generin les condicions perquè això passi, semblaria que l’única opció progressista -en el millor dels casos- correspon a un escenari bonapartista, de revolució passiva o, segons una fórmula més actual, de “populisme d’esquerra” en el qual es reflecteixin algunes demandes populars. L’escenari de la crisi orgànica bé es presta a aquesta sortida, en particular pel paper estratègic de l’Estat, la iniciativa des de dalt, la conciliació de classes, el cesarisme, el transformisme, és a dir, l’escapçament dels moviments populars per mitjà de l’assimilació dels seus grups dirigents a l’Estat i a el bloc de poder.
Tal sortida progressista estatalista pot ser objectivament el mal menor, cosa que no és menyspreable atès el caràcter sinistre de les opcions dretanes que circulen. Però no pot assumir-se com una opció desitjable o estratègica ja que tendeix a obstruir el camí de la conformació subjectiva que permetria obrir opcions i camins socialistes, sobretot a través de la lògica de control social i de passivització típiques d’aquests fenòmens.
Qualsevol procés d’acumulació de forces transita per la configuració antagonista de les classes subalternes, per la seva re-articulació sociopolítica a la calor del conflicte. Les lluites, per confuses i contradictòries que resultin, són l’únic mecanisme i recurs disponible en un context en el qual no s’ha revertit el pes de la derrota històrica soferta al segle passat.
En un temps on impera el catastrofisme i el pensament distòpic prima sobre l’utòpic, la “imatge del passat” que pot llampegar com “espurna de l’esperança” és la de la irreductible capacitat antagonista i de construcció d’instàncies de contrapoder de classes perilloses que poden tornar-se subversives.
Font: Jacobin América Latina, nº 1, primavera austral de 2020, pp. 102-105. (Traducció de Joan Tafalla).
