by 
L’èxit tardà del concepte gramscià de “revolució passiva”.
Guido Liguori[1]
El de revolució passiva[2] és considerat avui com un dels principals conceptes entre els de Gramsci[3]. Però no es va començar a afirmar lentament fins els anys setanta del segle passat. És per això que sembla adequat parlar de l’èxit tardà d’aquest concepte. Abans, les referències a la revolució passiva en la reflexió sobre Gramsci havien estat rares.
Una primera referència gens menyspreable a la revolució passiva va ser feta als anys cinquanta posant-la en relació al Risorgimento. De fet, en el primer dels seus Quaderni, Gramsci havia représ l’expressió utilitzada per Vincenzo Cuoco en el Saggio storico sulla rivoluzione di Napoli, publicat l’any 1801, amb una segona edició el 1806 (Q 1, 44, 41[4]). Giorgio Candeloro, en el primer volum de la seva Storia dell’Italia moderna, publicat l’any 1956, havia escrit sobre la revolució passiva sense fer referència directa a Gramsci (referència que queda explícita en la substancial nota bibliogràfica que completa el volum[5]), sinó només a Cuoco i a la seva idea «de la no adaptabilitat de la Revolució Francesa a Itàlia»[6]. En el context més concret dels estudis sobre l’autor dels Quaderns, cal destacar l’informe realitzat per Ernesto Ragionieri a Càller l’any 1967, on l’historiador florentí havia aproximat la revolució passiva amb l’altra categoria fonamental gramsciana de la guerra de posicions, advertint que el primer tenia per en Gramsci un valor cognitiu i certament no una «possible indicació positiva de les tasques històriques de la classe obrera»[7]. És a dir: no es podia entendre com un programa polític de les forces que lluitaven pel socialisme.
Tanmateix, va ser als anys setanta quan la revolució passiva esdevingué una de les principals categories gramscianes. A Itàlia aquella dècada representa un moment important tant pel que fa a la major fortuna i a un millor coneixement del pensament de Gramsci, com pel que fa a la possible repercussió política d’aquest pensament i, en tot cas, per la seva repercussió en el debat públic. Van ser els anys de màxim èxit registrats pel PCI sota la direcció d’Enrico Berlinguer, els anys de l’eurocomunisme i, per tant, també de la creixent influència d’aquest partit a nivell intern i internacional.
En algun altre lloc he definit la primera meitat dels anys setanta com l’«edat d’or» del debat sobre Gramsci[8], culminada amb l’edició crítica dels Quaderns a cura de Valentino Gerratana. En canvi, també he anomenant la segona meitat d’aquella dècada, pel que fa al debat sobre Gramsci, els anys de l’«apogeu», però també els anys de la «crisi»[9]de la seva fortuna. També es va caracteritzar per l’èxit important i, posteriorment, per les dificultats polítiques del Partit Comunista. Són, doncs, els anys d’una certa torsió politicista en el debat gramscià. Aquest fenomen no va impedir l’emergència de la teoria política gramsciana i dels seus elements novedosos, així com de l’aprofundiment de les seves principals categories històrico-polítiques, sobretot les dels Quaderns de la presó. Llavors, la millora de la comprensió de Gramsci va passar per una millor contextualització històrica del seu pensament, gràcies a treballs que aportaren una nova llum sobre la història del PCI i sobre la biografia del comunista sard. Després treball del desbrossament del terreny historiogràfic fet per Togliatti a partir dels dos informes a la conferència de 1958 sobre Gramsci i el leninisme i, en els anys 1960-1962, amb l’important treball sobre La formació del grup directiu del PCI en els anys 1923 -1924[10], van arribar les obres de Paolo Spriano, Ernesto Ragionieri i molts altres historiadors comunistes, que van fer possible passar de la història sagrada ( fortament condicionada per la tensió cap al “dever ser” polític del partit) a una història laica del propi PCI. Posteriorment Giuseppe Fiori, Leonardo Paggi, Franco De Felice[11] i altres van contribuir amb les seves obres a una millor comprensió del pensament de Gramsci, situant-lo en la història del moviment socialista i comunista italià i internacional. És a dir, en el context històric que veritablement ens permet comprendre la seva veritable dimensió.
Una de les primeres categories de Quaderns que es van difondre va ser la de la societat civil, posada de moda l’any 1967 per Norberto Bobbio, encara que amb una incomprensió substancial de l’ús que en feia Gramsci[12]. Durant la primera meitat de la dècada següent emergiren els conceptes d’hegemonia i bloc històric. L’any 1975 es va publicar l’obra de la francesa Christine Buci-Glucksmann, Gramsci et l’Etat[13], que va subratllar per primera vegada la importància del concepte d’Estat integral, que ella va redenominar majoritàriament Estat ampliat. Un conceptefonamental per comprendre Gramsci i el seu pensament madur.
El feixisme i la modernització del país
Tanmateix a principis dels anys setanta, encara es troben poques referències al concepte de revolució passiva. És significatiu que les primeres apareguin l’any 1972, en relació al cinquantè aniversari de la “marxa sobre Roma”, per tant en el context de la reflexió sobre el feixisme. La veritable i gradual aparició del concepte es va produir en relació a la seva aplicació al segle XX i als dos fenòmens fonamentals que Gramsci identifica com les diferents respostes del capitalisme a la seva crisi (i a la consolidació de la primera societat socialista de la història): el feixisme i l’americanisme. Em refereixo sobretot a un fascicle de Il Contemporaneo – suplement mensual de Rinascita– que a finals d’octubre de 1972 va dedicar un número monogràfic al tema Cinquanta anys després de la Marxa sobre Roma[14]. Aquest suplement que s’obria amb un text de Giorgio Amendola, incloïa entre moltes contribucions les de dos importants estudiosos de Gramsci – Gerratana i De Felice- que també tractaven àmpliament el pensament de Gramsci en aquella publicació. En els seus textos ambdós autors mencionaven la categoria de revolució passiva, encara que de diferents maneres.
Sovint es fa referència a l’article de Franco De Felice, titulat Una clau de lectura a “Americanisme i fordisme”, un text important, que per primer cop cridava l’atenció sobre les notes de Gramsci sobre l’americanisme. Cal recordar que aquests apunts, presents des del Quadern 1, i després recollits en part al Quadern 22 amb el famós títol que li va posar el propi Gramsci, Americanisme i fordisme, havien estat deliberadament ignorats i mirats amb hostilitat pel PCI durant molt de temps. En els anys 1949-1950, Felice Platone – que en aquells anys treballava en l’edició “temàtica” dels Quaderns en col·laboració amb Togliatti – havia cuidat la publicació d’algunes notes i cartes gramscianes, en un petit volum titulat precisament Americanisme i fordisme a l’editorial Universale economica (precursora de la Feltrinelli). El volumet porta la data d’impressió del 28 de desembre de 1949). Platone hi va escriure un Prefaci, en el qual els escrits dels Quaderni sobre l’americanisme i el taylorisme es vinculaven als anys de l’Ordine Nuovo[15], recordant el «fordisme» de la FIAT – com d’altra banda ho fa Gramsci als Quaderni – i aturant-se en les peculiaritats del capitalisme nord-americà, subratllant que ja havien estat destacades per Lenin. Platone al·ludia a les connexions que Gramsci havia avançat entre l’americanisme-fordisme i el corporativisme feixista, per després concloure que ja no era possible creure en un desenvolupament dinàmic del capitalisme nord-americà, en aquells moments en crisi greu, portador de l’atur, caracteritzat per un fort dèficit moral (com fins i tot es podria deduir de les seves degeneracionsartístiques i cinematogràfiques) i marcat per la psicosi de la guerra. En altres paraules, el Prefaci de Platone de 1949 estava totalment dirigit a advertir el lector que ja no era possible tenir la confiança que Gramsci havia dipositat en l’americanisme i el capitalisme d’ultramar – un judici molt crític en línia amb el dels soviètics i, en general, del moviment comunista en els anys més durs de la “guerra freda”. Platone concloïa doncs que no calia ocupar-se de l’ “americanisme”, sinó sobretot d’un altre tema gramscià: el Mezzogiorno, la qüestió meridional, l’endarreriment del capitalisme italià, deixant de banda les observacions sobre l’Americanisme i el fordisme, que si bé no eren errònies, eren poc actuals i completament superades.
És fàcil comprendre per què, amb una presentació d’aquest tipus, les notes gramscianes sobre l’americanisme, el taylorisme i el fordisme varen ser ignorades durant dècades. Això va durar fins que l’any 1972 Franco De Felice va proposar una altra “clau de lectura” d’aquests textos, mostrant la seva rellevància en el context de l’elaboració global dels Quaderns. D’aquí la gran importància d’aquest article de 1972. De tota manera, pel que fa al tema de la revolució passiva en aquest article se li dona poca importància, i és esmentat de manera insignificant[16]. De Felice va avançar consideracions molt interessants sobre les diferents fases de les interpretacions de Gramsci. Amb paraules importants que apareixen en continuïtat amb l’informe presentat a Càller el 1967 per Ragioneri, De Felice va escriure que els Quaderns: «no són només el fruit d’un pensador original i molt singular, d’un gran intel·lectual que recorre críticament moments fonamentals de la història italiana, sinó sobretot el punt d’aterratge d’una experiència col·lectiva del moviment obrer italià tot clarificant una experiència com la Revolució d’Octubre i el leninisme»[17]. Es feia evident la referència als escrits de Togliatti de 1958, que havien obert una nova fase en la lectura de Gramsci. Ara es tractava, afegia De Felice, de fer explícita la trama de referències polítiques que omplen els Quaderns.
A continuació, l’article destacava com Gramsci avaluava el feixisme no només, òbviament, com una forma de dura reacció antiobrera, sinó també com un element de possible modernització del país, amb accions que afectaren “l’organització de la societat i que van modificar el rol de l’Estat”[18]. Finalment, assenyalava com «una sèrie de temes» que Gramsci abordava es van plantejar precisament amb motiu de les notes sobre l’americanisme, i entre elles la de la revolució passiva[19]. Un concepte que en aquest text encara apareix només de pas, a través d’una rapidíssima al·lussió.
Feixisme i revolució passiva
En canvi, és l’article de Gerratana el que conté una referència més rellevant sobre la revolució passiva. Des del títol (potser posat per la redacció, com passa sovint) que diu: El poble dels micos, entre la reacció i la revolució passiva, on conflueixen la famosa definició de la petita burgesia subversiva extreta del famós article de gener de 1921 i la categoria que aquí ens ocupa, que apareix als Quaderns quasi una dècada més tard. A l’article hi trobem afirmacions importants: per a Gramsci, el feixisme no va ser només una reacció, sinó també una obra de canvi actiu, encara que dirigida a fer passives les masses. Gerratana escriu:
“Amb l’expressió revolució passiva (manllevada, a més casualment[20], de Vincenzo Cuoco), de revolució sense revolució, o restauració-revolució Gramsci va indicar un model de procés històric on les necessitats revolucionàries són satisfetes «en petites dosis, jurídicament, de manera reformista, per a que es puguin salvar les posicions polítiques i econòmiques de les velles classes dominants»”[21].
El propi Gramsci – continuava Gerratana– havia plantejat la hipòtesi ben fonamentada que Croce amb la seva Storia d’Europa pretenia proposar “també per als nostres temps aquest mateix model de “revolució passiva”. Però, Gramsci objectava al filòsof liberal, era precisament el feixisme qui, en les condicions donades, va ser el protagonista d’una revolució passiva, gràcies a la intervenció legislativa des de l’Estat i a través de l’organització corporativa. En efecte,
hi hauria una revolució passiva en el fet que s’introduirien modificacions més o menys profundes en l’estructura econòmica del país mitjançant la intervenció legislativa de l’Estat i mitjançant l’organització corporativa per accentuar l’element “pla de producció”, és a dir, la socialització i la cooperació i de producció serien accentuades sense per això tocar (o limitar-se només a regular i controlar) l’apropiació individual i de grup del benefici (Q 10, 9, 1227).
I poc importa – repetia Gerratana citant Gramsci– si aquesta hipòtesi es podia traduir o no en realitat, ja era important que creés «un període d’espera i d’esperança», sobretot a la petita burgesia (Q 10, 9, 1228). Aquesta hipòtesi de revolució passiva va ser vista per Gerratana com objectivament molt perillosa i a la que calia combatre, conseqüentment concloïa:
Tot l’esforç de Gramsci té com a objectiu contrastar aquesta perspectiva polític-ideològica de la “revolució passiva”, contraposant-la a una perspectiva revolucionària positiva. La seva lluita contra el feixisme també tenia com a objectiu: evitar que la mateixa substància es reproduís sota altres formes polítiques[22].
Per tant, per a Gerratana, la lluita de Gramsci tenia dos fronts: contra el feixisme però també contra altres formes de revolució passiva, en particular contra les “reformistes”. Respecte al qual Gramsci havia elaborat el camí d’una veritable i “perspectiva revolucionària concreta”.
Una « anti-revolució passiva»
Després d’aquest important inici, el tema de la revolució passiva va començar a aparèixer amb més freqüència en diverses obres sobre Gramsci al llarg dels anys setanta. Va ser important, per exemple, un assaig de Paggi de 1973, on subratllava com la revolució passiva (vinculada per Gramsci al Prefaci de Marx de 1859) tenia un significat «d’època» i representava una alternativa polèmica front al catastrofisme així com a la tesi jacobina de la «ruptura violenta»[23]. És a dir tant, front als corrents de la Segona com de la Tercera Internacional. La revolució passiva s’havia de considerar com una «representació teòrica adequada del procés històric global a través del qual es pot aconseguir la superació definitiva de tot un mode de producció»[24], o una lectura del procés històric de la transició que té dins l’acció reformista com un intent extrem per evitar la “superació” del capitalisme. Per a Paggi, la revolució passiva estava «encara en marxa» i el projecte teòric de Gramsci s’hi havia envescat. Tanmateix Gramsci – escriu Paggi a la conclusió, tot coincidint amb Gerratana-, «parlant del concepte de revolució passiva […] va afirmar una vegada que “presuposa, de fet postula com a necessària, una vigorosa antítesi que posa en joc totes les seves possibilitats sense compromís”. Però amb aquestes paraules resumia el sentit de tota la seva recerca teòrica»[25].
L’any 1975 es van produït dues publicacions importants: Il marxismo di Gramsci, de Nicola Badaloni i, a França, el llibre de Christine Buci-Glucksmann sobre Gramsci e lo Stato, que fou traduït i publicat a Itàlia l’any següent. Per a el primer, «la revolució passiva no és un nou mètode de fer política; és el signe d’una debilitat de les forces productives»[26]. L’autor va tornar a la pregunta ja plantejada per Paggi sobre la possibilitat que la categoria de Gramsci fos concebuda per l’autor dels Quaderns també en relació «a les experiències de la nova classe fonamental»[27], però ell va respondre tot afirmant que el propi Gramsci hi veia en això el «perill del derrotisme històric, és a dir, de l’indiferentisme, perquè la formulació general del problema pot portar a creure en un fatalisme, etc». (Q 15, 62, 1827). En canvi, «la concepció continua sent dialèctica”, i postula una “antítesi vigorosa». Per això «la teoria de la revolució passiva no pot ser un “programa com ho va ser en els liberals italians del Risorgimento, sinó […] un criteri d’interpretació en absència d’altres elements actius de manera dominant”», és a dir, una iniciativa de forces populars”[28].
El volum de Buci-Glucksmann dedica més espai i més estudi a la revolució passiva. Està escrit a partir de l’estudi dels textos de Gramsci publicats a l’edició temàtica, però l’autora va poder consultar còpies dels manuscrits dels Quaderns, posats a la seva disposició per Gerratana i per l’Institut Gramsci[29]. Va ser el primer llibre sobre Gramsci en que comencem a veure el desenvolupament diacrònic dels Quaderns, en el qual de vegades s’indicaven els anys d’escriptura al costat dels apunts de Gramsci citats, amb referència als Quaderns individuals: un pas endavant decisiu respecte al edició temàtica. En aquest llibre, que recorre tots els temes de la filosofia i la filosofia política de Gramsci, vinculant-los sovint al debat marxista i a la història del moviment comunista, l’autora assenyala, entre altres coses, que el concepte de revolució passiva «assumeix, en el transcurs de la investigació, una extensió insospitada. El model de procés revolucionari sense hegemonia i sense iniciativa popular unitària» va permetre a Gramsci d’analitzar el feixisme d’una manera nova, com « un mode d’organitzar la societat sobre la base d’un Estat ampliat»[30]. Buci-Glucksmann també va assenyalar de quina manera Gramsci havia connectat aquesta reflexió amb la seva investigació sobre l’americanisme. És a dir la revolució passiva unifica dues maneres molt diferents de revolucionar la producció i la societat, juntament amb l’estat (sobretot en el cas del feixisme), i gràcies a l’acció de l’estat, per donar resposta a les noves necessitats plantejades per la societat de masses, amb la qual la forma liberal de l’hegemonia burgesa ja no podia fer front.
L’autora va posar la revolució passiva en relació no només amb l’hegemonia (encara que en formes incertes, com manca d’hegemonia, que és una definició impròpia), sinó sobretot amb la guerra de posicions. Cavour, va afirmar Buci-Glucksmann, representava la revolució passiva però també la guerra de posicions: una revolució des de dalt que volia impedir la mobilització de les masses i el pas a la iniciativa revolucionària. És una «dialèctica bloquejada», sense antítesi[31]. Al seu torn, el feixisme, intervenint en l’àmbit econòmic amb l’Estat, va intentar racionalitzar-lo en la direcció d’una «economia planificada», evitant que aquest procés ( objectivament necessari per afrontar la crisi) fos guiat per les forces del proletariat, com a l’Unió Soviètica.
Sabem que a tot el món avançat, en tots els règims polítics, als anys 20 i 30, la relació entre economia i política es va redefinir – en el feixisme i en el comunisme soviètic, sota el lideratge de les socialdemocràcies europees o amb el New Deal dels EUA- a causa de la necessària intervenció de l’Estat en l’àmbit econòmic, encara que amb mesures diferents d’una situació a l’altra. Entre els autors marxistes i comunistes, Gramsci va ser qui més va pensar en aquesta qüestió, precisament usant el concepte d’«Estat integral», o amb «l’ampliació del concepte d’Estat», o per dir-ho amb Buci-Glucksmann, «l’ampliació» que es desenvolupa als Quaderns en una doble direcció: cap a l’economia i cap a la societat. Quan això passa sota el lideratge de les antigues classes dirigents, es produeix una revolució passiva. En tot cas, no s’ha d’oblidar l’aspecte revolucionari («revolució» és un dels dos termes de l’expressió), de canvi real, d’aquesta acció estatal: no es tracta de preservar l’aparell productiu i la societat, sinó de reorganitzant-los profundament, com apunta Buci-Glucksmann[32], per perpetuar la retenció del poder per part de les velles classes en la nova societat de masses.
Cal afegir que el llibre –publicat a Itàlia el 1976– va tenir un apèndix l’any següent, en un article de Buci-Glucksmann aparegut a l’Unità el 27 d’abril de 1977, titulat La classe operaia e lo Stato, que en molts aspectes anticipa la contribució de la estudiosa a la conferència de Florència el desembre següent. Buci-Glucksmann argumentava que per a Gramsci hi ha «dues guerres de posició: la de la classe dirigent i la de les classes subalternes que lluiten per l’hegemonia i la direcció política de la societat». La primera «abasta els processos històrics de la “revolució passiva”»[33]. L’hegemonia «com a pràctica democràtica expansiva» pressuposava que l’acció de les classes progressistes constituïa per contra «una anti-revolució passiva», com ja havia defensat Gerratana, en altres paraules, a Rinascita. Existeixen dues maneres diferents d’exercir una acció hegemònica, segons qui sigui el subjecte d’aquesta activitat[34]. Fins i tot per a l’autora francesa, les classes baixes no poden actuar mitjançant una revolució passiva, no poden assumir-la com a programa polític propi: la «transició democràtica» ha de prendre necessàriament la forma d’una «anti-revolució passiva».
La reflexió de Buci-Glucksmann sembla clarament lligada a l’euro-comunisme i a la hipòtesi de transició democràtica al socialisme continguda en ell. La «transició democràtica al socialisme» – problemàtica que durant uns anys va semblar als pensadors marxistes i comunistes de l’Europa occidental una possibilitat real – és, a més, el context que ajuda a explicar bona part de la reflexió sobre Gramsci d’aquells anys. L’intent era utilitzar l’autor dels Quaderns per entendre, sobretot a Itàlia, però no només, el «què fer?». en una etapa en què el PCI semblava haver arribat al llindar del govern després de trenta anys d’oposició. És a dir, amb l’ajuda de la “caixa d’eines” conceptual gramsciana, s’intentava entendre què era l’estat i la seva relació amb la societat civil. La resposta de l’autora estava, doncs, totalment dins de la resposta euro-comunista: la «transició» – és el terme que utilitzava Buci-Glucksmann i certament no era l’única en aquell moment– només podia ser «una “anti-revolució passiva”, la construcció simultània de la democràcia i d’”elements del socialisme”. En definitiva, una revolució democràtica de masses»[35].
El debat sobre Gramsci i la política del PCI
El desembre de 1977 es va celebrar la important conferència a Florència dedicada sobre Política i història en Gramsci, elaborada a partir d’un volum de titulat Relazioni a stampa[36] publicat poc abans i seguit del recull en volum que contenia els informes i debats que es van produir a la trobada[37]. Moltes aportacions – també gràcies a l’ús generalitzat, per primera vegada, de la nova edició crítica dels Quaderns de la presó editada per Gerratana– van il·luminar les categories gramscianes d’una manera nova. Sense menystenir, en altres aspectes, la importància dels informes d’estudiosos com Nicola Badaloni, Remo Bodei, Umberto Cerroni, Biagio De Giovanni, Luisa Mangoni, em refereixo aquí a les aportacions de Buci-Glucksmann, De Felice i Giuseppe Vacca, els més significatius pel que fa al tema de la revolució passiva. Sobretot gràcies a aquests autors, els Quaderns es van llegir com un lloc de fonamentació d’una “ciència de la política” basada en els conceptes d’estat ampliat i revolució passiva, connectats amb els més coneguts d’hegemonia i guerra de posicions, a partir del presa de consciència del nou paper assumit per l’Estat i per la política en l’economia i la societat del segle XX.
Per a Buci-Glucksmann, a Gramsci la revolució passiva era «una tendència potencial, interna a tot procés de transició»[38], la qual cosa significava que davant la crisi de la seva hegemonia, la classe al poder podria intentar ajornar el seu desenllaç revolucionari amb una acció de reformisme des de dalt duta a terme a través de l’Estat: aquest sembla ser el sentit més propi de la complexa categoria de revolució passiva, més enllà dels diversos usos que es troben alsQuaderns.
El punt reiterat per Buci-Glucksmann era el fet que la revolució passiva no podia constituir «un programa d’intervenció política per a la classe obrera»[39]. No obstant això, la revolució passiva romania «una concepció dialèctica»: els elements de la revolució passiva, en dialèctica amb altres moments, connoten la fase de transició en el sentit de representar “els obstacles polític-econòmics” que l’Estat oposa a l’atac “frontal” de les classes revolucionàries[40], la reacció contra-revolucionària confiada al reformisme des de dalt. Hi ha «dues guerres de posició […] la de la classe dirigent en les seves diverses formes de revolució passiva, i la asimètrica de les classes subalternes que lluiten per la seva hegemonia»[41]. Era molt clar que entre les dues guerres de posició diferents, només la de les classes dominants podia prendre la forma d’una revolució passiva, mentre que la de les classes subalternes era definida per l’autor com ««socialització de la política»» i «revolució cultural de massa». Sobre la base d’aquest important concepte d’asimetria, l’acció dels revolucionaris – que en el context de l’euro-comunisme es va definir com una revolució democràtica de masses donada per l’entrellaçament de la democràcia representativa i la democràcia de base (segons una declinació que podríem definir com a ingraiana)– només podria ser una «anti-revolució passiva»[42]. Per a Buci-Glucksmann, el rebuig a la revolució passiva (del reformisme des de dalt) per part de les forces del moviment obrer havia de dur al «rebuig de qualsevol estatisme de i en la transició»[43]. Aquest judici negatiu també implicava «l’estalinisme», una forma de «transició passiva» comparable als models socialdemòcrates[44].
L’aportació de Franco De Felice era molt rica en anotacions sobre el tema de la revolució passiva, començant per subratllar la diferència entre l’aplicació del concepte als processos del segle XIX, en què es refereix a la substitució d’una classe hegemònica per una altra, i les del segle XX, en què en canvi havia de ser el propi subjecte social qui havia de canviar les propies formes de dominació[45]. Per a De Felice, el rebuig de la revolució passiva com a programa era evident als Quaderns[46], doncs si ella identificava «les formes del procés revolucionari»[47], això significava que denotava la tendència objectiva i la presència d’aquelles contra tendències “passivitzadores” amb què la burgesia del segle XX va reaccionar davant la crisi i la Revolució d’octubre. Sota un nou «embolcall polític», havia escrit Gramsci, es modificaven «les relacions socials fonamentals» (Q 15, 56, 1818-19) i es produïen modificacions en totes les forces polítiques, velles i noves[48]. Per a De Felice també era rellevant establir els vincles entre la revolució passiva i la guerra de posicions: si en Gramsci la primera identificava «les formes d’un procés de transformació», la segona es relacionava amb el xoc de classes que es produeix en aquest procés[49], i per tant – podem dir- la revolució passiva és el resultat de l’acció només de les classes dominants mentre que la guerra de posicions és la forma general del xoc que afecta ambdues “classes fonamentals”. Cal, doncs, «conquerir, trencar, les estructures polítiques organitzatives i ideològiques», les noves formes polític-estatals elaborades per les classes dominants, en un procés «social i polític alhora» que es concreta en el «xoc entre blocs d’hegemonia»[50]. Per a Gramsci, aquesta nova configuració morfològica del conflicte de classes va invertir – òbviament atesa la feblesa de les forces socials a “Orient” – la construcció mateixa del socialisme a la Unió Soviètica[51], on la revolució passiva (reformisme des de dalt de l’estat) també afectava, doncs, al part política amb el qual s’identificava Gramsci.
En Gramsci, la revolució passiva – recordava De Felice- va definir els intents de reorganitzar la producció intentats tant pel feixisme com per l’americanisme. En efecte, l’«experiència americana» va ser identificada com «el punt més alt de la revolució passiva»[52], aquella amb la qual el moviment comunista s’hauria d’haver mesurat finalment.
Però la revolució passiva també va marcar una profunda novetat en la interpretació gramsciana del feixisme en comparació amb els anys anteriors a la detenció. Aplicat al feixisme, Gramsci considerava que la revolució passiva estava relacionada sobretot amb el node del corporativisme i, més en general, amb la voluntat de reforma i modernització «de l’aparell productiu italià»[53] i de l’estructura econòmico-social que se’n derivava: aquest va ser el lloc on «Gramsci identifica els elements essencials de la revolució passiva»[54], mentre que més en un segon pla, encara que no del tot absent[55], hi romania l’altre element característic del feixisme com a revolució passiva, a més estretament lligada a la primera, i al nou «govern de les masses» implantat ja durant la segona meitat de la dècada de 1920. En definitiva, el feixisme va ser vist per Gramsci com un procés de transformació de l’economia en la direcció del pla, creant una “economia intermèdia”, a mig camí entre el liberalisme i el socialisme[56]. Després de tot, l’americanisme es podria considerar com una «fase intermèdia» (Q 1, 61, 70).
Com recordava Giuseppe Vacca, l’americanisme va ser la forma de revolució passiva que Gramsci va estudiar des del Primer quadern, interpretant-la «des del punt de vista dels canvis que intervenen en la conformació de les masses, en les relacions entre governants i governats» i fent-ne «el principal instrument per interpretar els nous desenvolupaments de les societats capitalistes»[57]. Revolució passiva i guerra de posicions s’interrelacionaven entre si, eren «conceptes paral·lels que assumeixen el paper de frontisses de tots els Quaderns»[58]. En la meva opinió en aquest paral·lelisme, correm el perill de difuminar l’èmfasi en l’asimetria dels dos conceptes evidenciada per Buci-Glucksmann: mentre que als països capitalistes la revolució passiva és la forma de la guerra de posicions només per a les forces burgeses, a la Unió Soviètica constituïa una retirada, el signe d’un límit, que Gramsci desitjava superar tot parlant d’«estatolatria»[59].
Fins i tot en el seu llibre més recent Modernità alternative, Vacca ha subratllat la possibilitat que el concepte de revolució passiva adquireixi «un caràcter positiu»[60], citant el Gramsci que escriu sobre la possibilitat de «restauracions progressives», en la mesura que les classes dirigents han d’acceptar (aquí rau el caràcter de «revolució») «part de les necessitats populars». Cal, però citar íntegrament el fragment citat dels Quaderns:
Tant la “revolució de la restauració” de Quinet com la “revolució passiva” de Cuoco expressarien el fet històric de l’absència d’iniciativa popular en el desenvolupament de la història italiana, i el fet que el “progrés” es verificaria com a reacció de les classes dominants davant el subversivisme esporàdic i no orgànic de les masses populars desorganitzades amb “restauracions” que donen cabuda a alguna part de les necessitats populars, per tant, “restauracions progressives” o “revolucions-restauracions” o fins i tot “revolucions passives” (Q 8, 25, 957).
És coneguda la importància de les cometes utilitzades per Gramsci als Quaderns, per advertir al lector potencial que algunes de les seves expressions no s’han de prendre en un sentit estrictament literal. Això es refereix aquí tant al terme «progrés» com al terme «restauració». També per això, al meu entendre, em sembla més adient afirmar – per no deixar lloc a malentesos- no que el concepte de revolució passiva esdevingui «positiu» (obrint implícitament la possibilitat que es pugui considerar una estratègia de les mateixes classes subalternes, cosa que Gramsci exclou), sinó que les classes dirigents, com recorda el mateix Vacca, «han de fer seves, almenys “en part” les necessitats de les masses»[61]. També perquè si Gramsci postula una “antítesi vigorosa”, una mobilització activa de les masses populars que canviï de signe al propi “reformisme des de dalt” de les classes dominants, «no només és reversible la submissió de les classes subalternes – conclou Vacca amb raó– sinó que l’elaboració del concepte pretén precisament fer-les més conscients dels motius de la seva subjecció i preparar-ne el rescat»[62].
És una puntualització que cal fer, perquè durant molt de temps la categoria de revolució passiva ha estat objecte de malentesos. Al cap i a la fi, fins i tot el debat florentí va deixar filtrar inquietuds d’aquest tipus i els temors a un curt-circuit entre la teoria i la política: el clar rebuig de Gramsci a una concepció instrumental de l’estat havia de significar l’acceptació completa de l’estat existent com a terreny de lluita, i amb quins límits? En aquella contingència política aquest fou un nus pensat de manera insuficient, i els esdeniments van ser més soferts que no pas determinats. La dificultat teòrico-política que s’hi va derivar va ser clara: es va intentar explicar que la política del PCI havia optat per situar-se en el terreny estatal, sense voler abdicar de la transformació de les relacions socials i polítiques. El PCI es col·locava en un estat determinat històricament i política. Però quin tipus d’estat? Un estat “burgès” tout court per a uns. Per a d’altres un estat positivament híbrid, marcat per la Resistència i per una Constitució potencialment oberta a “elements del socialisme”, elaborada amb la contribució decisiva dels comunistes. Quedaven, així, suspesos entre la política de compromís, de solidaritat, de col·laboració social i política amb les altres forces democràtiques, i els impulsos i esperances d’alternativa (més que d’alternança) amb què el cos social els va investir, la demanda de canvi es va generalitzar i la seva pròpia tradició política i ideològica.
Aquestes tensions van transcendir en el transcurs del debat florentí. Per exemple, Remo Bodei va plantejar la hipòtesi que l’ampli espai reservat a la categoria de revolució passiva reflectia el fet que en l’acció política concreta dels comunistes es sentien sobretot els límits, «els condicionaments històrics i de classe extremadament pesants», les barreres, els perills d’involució, «tots aquells elements que empenyen cap a reflexions sobre la crisi i les diferents formes de revolució passiva», que també podria assumir, per a Bodei, «l’aspecte de co-responsabilitzar […] les organitzacions de la classe obrera en la gestió fallida d’una crisi que ha esdevingut endèmica o d’una altra manera ingovernable»[63].
En altres paraules, en alguns va existir la preocupació de que un excés d’èmfasi sobre l’estat i també en els processos d’ «ampliació de l’estat», si no eren entesos correctament, comportessin una escassa atenció a les mediacions necessàries entre el discurs teòric i el discurs polític, i que es determinessin els fenòmens d’estatolatria (per utilitzar el terme de Gramsci), és a dir, de cessió davant l’estat existent, més que de «socialització de la política», o sigui de la valorització dels impulsos polític-socials de canvi. En definitiva, el risc – que ja havia sorgit a la conferència gramsciana organitzada el gener anterior pel PCI a l’escola del partit de Frattocchie[64]– era referir les anàlisis de Gramsci a la contingència política d’una manera massa immediata. Una preocupació d’excessiva actualització que a Florència va portar Leonardo Paggi a aclarir que Gramsci no disposava de «solucions prefabricades per a l’actualitat» sinó només de «consciència […] de l’horitzó del problema»[65].
Tanmateix, encara que amb aquesta curvatura política excessiva, la reflexió sobre les categories gramscianes i també sobre la revolució passiva va obrir llavors el camí a l’adquisició de nodes fonamentals dels Quaderns. Encara que potser fou aleshores quan començava a aparèixer l’assumpció plena del reformisme com a únic camí possible per a les forces socialistes d’Occident, que a partir de la dècada següent recorreria un llarg camí. Però això no és de Gramsci.
Althusser i Stuart Hall
Concloc aquest excursus sobre el concepte de revolució passiva en els anys setanta fent referència a dos autors no italians importants: Louis Althusser i Stuart Hall. L’any 1978 Althusser va començar a escriure una obra polèmica contra l’eurocomunisme que va ser sobretot fortament polèmica contra Gramsci. No és pas casual que un cop acabat el tema Gramsci el manuscrit s’interromp. En aquest petit volum, l’única categoria dels Quaderns que Althusser salva parcialment sembla ser la de “revolució passiva”, que – escrivia el filòsof francès- «capta quelcom de veritat». Darrere del reconeixement, però, hi ha un malentès del discurs gramscià, gairebé invertit en el seu contrari: en una «separació entre l’Estat […] i les masses populars»[66]. Allò que sembla singular és que Buci-Glucksmann, alumna d’Althusser que estava interessada en Gramsci però profundament condicionada pel pensament del mestre francès, li va regalar el seu llibre Gramsci et l’Etat. El filòsof el va llegir minuciosament, subratllant-lo amb precisió[67]. Tanmateix, podem dir que realment no va entrar en relació amb les tesis de l’autora, o les va rebutjar del tot, restant totalment dins del recinte que traçava la seva adhesió ortodoxa a la categoria de dictadura del proletariat. Va restar, per tant allunyat de la consigna d’anti-revolució passiva com a revolució democràtica de masses invocada per la seva deixeble. Però em sembla que, tanmateix, va ser capaç de copsar i indicar, un problema no resolt en el debat euro-comunista: l’insuficient enfocament teòrico-polític dels processos de transformació amb què s’hauria d’haver investit i transformat l’estat democràtic burgès. Al cap i a la fi, aquesta hipòtesi de la “transició democràtica” va decaure a finals dels anys setanta. I d’altra banda, el treball d’Althusser va romandre inèdit i només ha estat publicat recentment.
L’últim autor que vull esmentar ràpidament és Stuart Hall, un dels directors més importants de l’escola de Birmingham, el nucli dels estudis culturals, que l’any 1980 va publicar un dels seus escrits més gramscians, titulat La política del thatcherismo: il populismo autoritario. En aquest cèlebr assaig, després d’haver utilitzat principalment el raonament de Gramsci sobre el sentit comú, la guerra de posicions, l’hegemonia, el transformisme, i després d’haver avançat la seva pròpia lectura resumida de Gramsci ( a partir de Q 4, 57, 504), argumentant que la revolució passiva seria una estratègia per «realitzar reformes amb l’objectiu d’impedir la revolució»[68], (frase entre cometes, però que Gramsci mai va escriure d’aquesta forma) -, Hall afirma que el thatcherisme és una forma de «revolució passiva»: no una revolució passiva des de dalt com, afirma, la de les experiències socialdemòcrates, sinó «una revolució passiva des de baix», pel seu caràcter populista, per l’intent de fundar «un règim més autoritari sobre una base popular àmplia»[69].
Dubto que des del punt de vista gramscià sigui acceptable, la definició de “revolució passiva des de baix”, a través de la creació d’un sentit comú reaccionari, sense assenyalar adequadament que és la intervenció des de dalt la que produeix un efecte d’aquest tipus. Però aquesta aplicació creativa de Gramsci – creativitat característica de l’enfocament anti-filològic de Hall- dona testimoni de com el tema de la revolució neo-conservadora de finals dels setanta s’estava imposant sobre d’una esquerra que començava de nou a caminar penosament – trobant dificultats per provar eines noves però arrelades en la seva tradició teòrica per entendre els canvis que s’estaven produint. Buscant-les també a Gramsci, és clar, sobretot en seva la categoria de revolució passiva.
A partir d’aquell moment molts -com ha demostrat l’esmentat llibre editat per Modonesi- utilitzaran la categoria de revolució passiva, intentant copsar amb ella diversos fenòmens contemporanis, de dretes o fins i tot aparentment d’esquerres, del reformisme conservador o populista.
Traducció al català de Joan Tafalla
Sabadell, 16 d’abril de 2023.
[1] Intervención de Guido Ligouri al 1er. Congrés internacional sobre La Revolució passiva, Usos actuals del pensament d’Antonio Gramsci, celebrat a Barcelona els dies 20 i 21 d’octubre de 2022. Guido Ligouri és president de la Intenational Gramsci Society.
[2] Massimo Modonesi parlava del «reconeixement relativament tardà» de la categoria de revolució passiva a la Introducció al recull editat per ell: Rivoluzione passiva. Antologia di studi gramsciani, Milà, Unicopli, 2020, p. 7. Existeix edició en castellà: Massimo Modonesi (Coord.), La revolución pasiva. Una antología de estudios gramscianos, Manresa, Bellaterra edicions, 2021, p. 15.
[3] Sobre el concepte de revolució passiva faig referència a les aportacions de Pasquale Voza a F. Frosini, G. Liguori (ed.), a Le parole di Gramsci. Per un lessico dei Quaderni del carcere, Roma, Carocci, 2004, i a G. Liguori, P. Voza (editat per), Dizionario gramsciano 1926-1937, Roma Carocci, 2009. També és fonamental l’esmentat volum editat per Modonesi, que reedita molts dels principals escrits sobre el tema (de De Felice, Buci-Glucksmann, Mena i Kanoussi, Morton, Coutinho, Voza, Di Meo, Modonesi, Frosini i Antonini). Vegeu també l’obra recent de M. Mustè, Rivoluzioni passive. Il mondo tra le due guerre nei Quaderni del carcere di Gramsci, Roma, Viella, 2022.
[4] En tot l’article, la referència en aquesta forma (la lletra Q seguida del quadern, paràgraf i números de pàgina) es refereix a: A. Gramsci, Quaderni del Carcere, edició crítica a cura de V. Gerratana, Torí, Einaudi, 1976. Com és sabut, la referència a la revolució passiva es va afegir més tard aquí al marge per Gramsci. A. Di Meo (Decifrare Gramsci. Una lettura filologica, Roma, Bordeaux, 2020, Roma, Bordeus, 2020) va subratllar com l’expressió ja era present en el revolucionari nord-americà Thomas Paine, de qui Cuoco l’hauria pres.
[5] «Sobre el concepte de revolució passiva vegeu les observacions de Gramsci, Il Risorgimento, cit., pp. 106-107 e pp. 135-137; Il materialismo storico e la filosofia di B. Croce (Torino, 1948), pp. 184-185 e p. 219; Passato e presente (Torino, 1951), p. 53» (G. Candeloro, Storia dell’Italia moderna, vol. I: Le origini del Risorgimento, Milano, Feltrinelli, 1956, p. 423).
[6] Ibid, p. 283. Vegeu també pp. 284 ss.
[7] E. Ragionieri, Gramsci e il dibattito teorico nel movimento operaio internazionale, in Garin, Bobbio, Ragionieri e altri, Gramsci e la cultura contemporanea, a cura di P. Rossi, Roma, Editori Riuniti, 1969, vol. I, p. 146. En castellà a: E. Ragionieri, Gramsci y el debate teóriio en el movimiento obrero internacional, en: F. Fernández Buey ( ed.), Actualidad del pensamiento político de Gramsci, Barcelona-Buenos Aires-México, D.F., Ediciones Grijalbo, Colección “Teoría y Realidad, 1977, p. 218.
[8] Cfr. G. Liguori, Gramsci conteso. Interpretazioni, dibattiti e polemiche 1922-2012, Roma, Editori Riuniti university press, 2012, pp. 215 ss.
[9] Ibid, pp. 251 ss.
[10] Cf. ara aquestes contribucions a P. Togliatti, Scritti su Gramsci, Roma, Editori Riuniti University Press, 2013.
[11] Sobre aquests autors cf. G. Liguori, Gramsci conteso, cit., passim.
[12] Vegeu al respecte: ibid, pp. 197-203.
[13] C. Buci-Glucksmann, Gramsci et l’Etat. Pour une théorie matérialiste de la philosophie, París, Fayard, 1975. En castellà a: C. Buci-Glucksmann, Gramsci y el Estado, Hacia una teoria materialista de la filosofía, Madrid, Siglo XXI, 1978.
[14] A cinquanta anni dalla “marcia su Roma”, inserto Il Contemporaneo di Rinascita, 27 ottobre 1972, n. 42, pp. 11-35.
[15] El mateix Platone havia treballat amb Gramsci com a redactor del quinzenal i després del diari de Torí
[16] F. De Felice, Una chiave di lettura in “Americanismo e fordismo”, in A cinquanta anni dalla “marcia su Roma”, cit., pp. 33-35. La menció de la revolució passiva es troba a la pàg. 35. Tanmateix, Modonesi ha definit encertadament la reflexió de De Felice en aquest article com a “contigua” al tema de la revolució passiva (Introducció, cit., p. 8; en castellà Introducción, cit., p. 12).
[17] F. De Felice, Una chiave di lettura, cit., p. 33.
[18] Ibid., p. 34. Ibid, p. 34.
[19] Ibid., p. 35.
[20] Considero que aquest debilitament de l’origen de l’expressió «revolució passiva», vol reforçar la manera original en què Gramsci l’utilitza, quan l’adopta.
[21] V. Gerratana, Il popolo delle scimmie tra reazione e rivoluzione passiva, in A cinquanta anni dalla “marcia su Roma”, cit., p. 33. Les paraules citades són de Gramsci, extretes de Q 10, 9, 1227.
[22] Ibídem.
[23] L. Paggi, La teoria generale del marxismo in Gramsci [1973], ara a: Id., Le strategie del potere in Gramsci, Roma, Editori Riuniti, 1984, p. 477.
[24] Ibídem.
[25] Ibid, p. 494. El passatge citat dels Quaderns es troba a Q 15, 62, 1827.
[26] N. Badaloni, Il marxismo di Gramsci. Dal mito alla ricomposizione politica, Torino, Einaudi, 1975, p. 153.
[27] Ibidem.
[28] Ibid , p. 154 (el passatge citat dels Quaderns és sempre Q 15, 62, 1827).
[29] C. Buci-Glucksmann, Gramsci e lo Stato. Per una teoria materialistica della filosofia, ob. cit., p. 24. En castellà: C. Buci-Glucksmann,Gramsci y el Estado, Hacia una teoria materialista de la filosofía, ob.cit., p. 29.
[30] Ibid, p. 363.
[31] Ibid, p. 369.
[32] Ibid, p. 377.
[33] C. Buci-Glucksmann, La classe operaia e lo Stato, in l’Unità, 27 aprile 1977, p. 3. Veure: https://archivio.unita.news/issue/1977/04/27. Sobre l’itinerari de l’autora en aquest període i la seva lectura Gramsci assenyalo: Giuseppe Cospito, Christine Buci-Glucksmann tra Althusser e Gramsci (1969-1983), in Décalages, 2016, n. 1.
[34] La necessària diversitat de les formes d’hegemonia de la burgesia i del proletariat s’argumenta a in V. Gerratana, Le forme dell’egemonia [1987], ora in Id., Gramsci. Problemi di metodo, Roma, Editori Riuniti, 1997, pp. 123-124.
[35] C. Buci-Glucksmann, La classe operaia e lo Stato, cit.
[36] Istituto Gramsci, Politica e storia in Gramsci. Atti del convegno internazionale di studi gramsciani, Firenze, 9-11 dicembre 1977, a cura di F. Ferri, vol. I: Relazioni a stampa, Editori Riuniti, 1977, citat a partit d’ara com: Relazioni a stampa.
[37] Cfr. Istituto Gramsci, Politica e storia in Gramsci. Atti del convegno internazionale di studi gramsciani, Firenze, 9-11 dicembre 1977, a cura di F. Ferri, vol. II: Relazioni, interventi, comunicazioni, Editori Riuniti – Istituto Gramsci, 1977 [ma 1979], citat a partit d’ara com: Relazioni, interventi, comunicazioni.
[38] C. Buci-Glucksmann, Sui problemi politici della transizione: classe operaia e rivoluzione passiva, in Relazioni a stampa, cit., p. 100.
[39] Ibid, p. 100.
[40] Ibid., pàg. 101.
[41] Ibid., pàg. 102.
[42] Ibid., pàg. 103.
[43] Ibid., pàg. 108.
[44] Ibid., pàg. 125.
[45] F. De Felice, Rivoluzione passiva, fascismo, americanismo in Gramsci, in Relazioni a stampa, cit., p. 164. Aquest punt és ben destacat per F. Frosini, Stato delle masse ed egemonia: note su Franco De Felice interprete di Gramsci, in F. Frosini, F. Giasi (a cura di), Egemonia e modernità. Gramsci in Italia e nella cultura internazionale, Roma, Viella, 2019, p. 272, centrada en l’aportació de 1977, però també útil per analitzar altres moments de la interpretació de Gramsci per F. De Felice.
[46] F. De Felice, Rivoluzione passiva, fascismo, americanismo in Gramsci, in Relazioni a stampa, cit., p. 166.
[47] Ibid., p. 166.
[48] F. De Felice, Revolució. passiu…, cit., p. 166. F. De Felice, Rivoluzione passiva…, cit., p. 166.
[49] Ibid., p. 171.
[50] Ibid., p. 172.
[51] Ibid, pp. 176-177, i també pp. 217-218.
[52] Ibid., p. 213.
[53] Ibid., p 199.
[54] Ibid., p 198.
[55] Ibídem.
[56] Ibid., p 198.
[57] G. Vacca, La «quistione politica degli intellettuali» e la teoria marxista dello Stato nel pensiero di Gramsci, in Relazioni a stampa, cit., p. 448. Em refereixo aquí a l’informe de Vacca només pel que fa al tema de la revolució passiva.
[58] Ibid., p. 449.
[59] Sobre aquest concepte i la seva presència als Quaderns, vegeu Dizionario gramscianoi, cit., sub voce.
[60] G. Vacca, Modernità alternative. Il Novecento di Antonio Gramsci, Torino, Einaudi, 2017, p. 97.
[61] Ibídem.
[62] Ibid., p. 99.
[63] R. Bodei [Intervento], in Relazioni, interventi, comunicazioni, cit., pp. 229-30.
[64] Cfr. B. De Giovanni, V. Gerratana, L. Paggi, Egemonia Stato partito in Gramsci, Roma, Editori Riuniti, 1977.
[65] L. Paggi [Intervento], ibid , pàg. 169.
[66] L. Althusser, Che fare? [2018], introducció i edició de F. Carlino e A. Cavazzini, Milano, Mimesis, 2022, p. 56.
[67] Dec aquesta informació a l’amable cortesia de Vittorio Morfino, que va estudiar la biblioteca deixada per Althusser. Sobre Morfino vegeu Althusser lettore di Gramsci, in Décalages, 2016, n. 2.
[68] S. Hall, La politica del thatcherismo: il populismo autoritario [1980], ora in D. Boothman, F. Giasi e G. Vacca (a cura di), Gramsci in Gran Bretagna, Bologna, il Mulino, 2015, p. 120.
[69] Ibid, p. 137. Sobre aquesta lectura de Stuart Hall es pot llegir l’interessant assaig de A. Ferrara, Stuart Hall, Gramsci e l’enigma thatcheriano, a: S. Cingari ed E. Terrinoni (a cura di), Gramsci in inglese. Joseph A. Buttigieg e la traduzione del prigioniero, Milano, Mimesis, 2022.
