Gramsci, abans de la revolució

L’Edició Nacional del escrits d’Antonio Gramsci acaba de publicar “Escrits 1910-1916” volum que inclou intervencions periodístiques i polítiques. El volum es distingeix per la revisió d’atribucions, per textos i per l’aparell crític que els acompanya. Més de mil pàgines editades per Giuseppe Guida i Maria Luisa Righi per a l’Institut d’Enciclopèdia Italiana.
Guido Ligouri
El Manifesto, 10 de juny de 2020
“En deu anys de periodisme he escrit tantes línies que puc formar 15 o 20 volums de 400 pàgines, però eren escrits del dia i, al meu parer, havien de morir després del dia”.  Aquestes paraules d’Antonio Gramsci de 1931, que afortunadament no estat seguides, em venen al cap davant de l’ampli volum de la “edició nacional” dedicada als seus escrits 1910-1916 (Editat per Giuseppe Guida i Maria Luisa Righi, Institut de l’Enciclopèdia Italiana, pp. XXXIII-1015, euro 70, incloses les despeses d’enviament).
El segon volum dels Escrits, editat l’any 1951 per Leonardo Rapone, va estar dedicat a 1917, un any decisiu, any de la revolució. Aquí, en canvi, podem seguir els inicis de Gramsci, quina primera forma de militància socialista va ser precisament la del periodisme de partit: “La nostra qualitat de periodistes no hi té res a veure; som socialistes principalment – escriu el 8 de juny de 1916– i l’activitat que ara donem al diari és un parèntesi, no un programa de futur “.
És la tercera edició de les obres de Gramsci. En comparació amb els dues primeres, publicades per Einaudi en els anys de 1950 i 1980, aquesta edició dels “escrits juvenils” (Gramsci tenia vint-i-cinc anys el 1916) destaca per la revisió dels textos i atribucions i per l’aparell crític que els acompanya, molt superior a les d’edicions anteriors.
El problema de les atribucions sorgeix per la costum dels periodistes socialistes de l’època de no signar els seus articles. Amb els anys, això ha provocat debats, errors i correccions. I potser encara els provocarà. Caprioglio, editor de l’edició anterior, havia atribuït més escrits a Gramsci del que ell mateix havia reclamat pocs anys després, en una polèmica de 1921.

Dels 374 articles d’aquest volum (en realitat 401, ja que s’han fusionat alguns “reportatges teatrals” molt breus), només un fou signat per Gramsci: el més conegut i controvertit, aparegut l’octubre de 1914 al Grido del popolo, el setmanari dels socialistes de Torí, com a interpretació d’esquerres de l’opció anti-neutralista de Mussolini, que encara era el líder dels intransigents del PSI. Abans d’aquesta intervenció, el volum presenta – a més de quatre temes escolars del 1910, tres dels quals inèdits-, l’únic article escrit a Sardenya durant el batxillerat i dos del Corriere universitario de 1913. De novembre de 1915 a desembre de 1916, només una dotzena dels escrits estan signats amb pseudònims o sigles atribuïbles a Gramsci. Per tant, molts articles que, en comparació amb edicions passades, no trobarem en aquest volum perquè ja no s’atribueixen a l’autor, només parcialment equilibrats per noves atribucions, moltes cròniques teatrals i musicals, una opció deguda principalment a Luisa Righi, que fa anys que estudia detingudament el Gramsci d’aquests anys així com la redacció de l’Avanti! en què treballava.
El jove sard va ser contractat com a periodista a finals de 1915. La seva intervenció en suport de Mussolini no n’havia impedit l’elecció, un any de reflexions i de segones reflexions l’havien acostat a al partit. L’ encàrrec – pel qual va renunciar a la feina més ben pagada en una escola provincial– va ser potser degut al seu amic Angelo Tasca. Es tractava de formar un grup reduït que tractés a temps complet, a  part de  Il Grido del Popolo, sobretot de la recentment formada pàgina de Torí de l’ Avanti!,  l’òrgan del PSI que era impresa a Milà. Va sortir el 16 de desembre de 1915.
A la redacció, a més de l’editor Giuseppe Bianchi (un moderat que no estava d’acord amb el director Serrati, però un bon escriptor polemista i culte, amb alguns trets estilístics en comú amb el jove sard: es va veure obligat a dimitir el febrer del 17 per la seva moderació) també hi havia l’intransigent Gramsci i el moderat Galetto oferint les seves millors energies.
Gramsci escrigué una quarantena d’ articles a Il Grido del Popolo fins a finals de 1916 (una quarta part, son peces aparegudes al diari), i només un dels seus articles apareix al butlletí de l’Aliança Cooperativa. Totes les altres atribucions a Gramsci apareixen a l’ Avanti! La majoria estan escrites a la rúbrica Sotto la Mole (cròniques de successos i de polèmica política ciutadana) i “Teatres”, on hi trobem moltes cròniques musicals: melodrames, operetes, música simfònica. Gramsci demostra en canvi no apreciar gaire el cinema (que “està matant el teatre”), encara que no deixi d’anar a veure “les pel·lícules” projectades a Torí.
Gramsci escriu molts articles de notícies i controvèrsies culturals i polítiques, de vegades allotjats a pàgines nacionals. Les reflexions més àmplies apareixen a Il Grido del Popolo i encara avui són les més conegudes. A l’ Avanti! en canvi, dirigeix ​​una guerrilla de diari d’oposició, en moments difícils com els marcats per la guerra, la repressió i la censura: contra les forces d’ordre que assetgen els socialistes; contra el “fascio interventista” i els nacionalistes que alimenten ridícules actituds anti-alemanyes; contra els ex-socialistes o anarquistes que es van desplegar a favor de la guerra; contra l’intervencionisme democràtic, per que Gramsci té una pèssima opinió sobre la democràcia, influïda  per Sorel (es pot dir que està per a la guerra de moviments, podríem dir, el “cop de maça i no l’esmicolament pacient i metòdic”, com va escriure el 13 de juliol) ; contra l’alcalde giolittià Teofilo Rossi (anomenat “Aire de les muntanyes”), propens als nous poders representats per Salandra; o contra els robatoris amb motiu de l’Exposició Internacional.
El record dels valors de l’internacionalisme són freqüents (“la unificació de tots els proletaris del món, supera la nació”), la “pàtria” pertany als nacionalistes, és un concepte que els proletaris no tenen (“per això parlem tant humanitat i volem la Internacional », escriu el 3 de novembre). Ja es es noten les raons, ja presents, de l’ anti-evolucionisme o, econòmicament, de l’ anti-proteccionisme heretat de Salvemini.
Superior a totes les expectatives és la controvèrsia contra el catolicisme, una “bruixeria” contra la qual fins i tot evoca Pietro Aretino i les seves “pasquinate”[1]. I si la religió és “una necessitat de l’esperit”, el socialisme – escriu el 22 de maig- és precisament la religió que ha de matar el cristianisme. Religió en el sentit que també és una fe … perquè ha substituït en les consciències al Déu transcendental dels catòlics per la confiança en l’home i en les seves millors energies com a única realitat espiritual”. Fins i tot en matèria de pau, “la posició dels catòlics contrasta molt amb la nostra”.
Aquest volum, dedicat als escrits gramscians “abans de la revolució”, és molt útil. No és fàcil trobar-lo, com els altres d’aquesta “edició nacional”: tant pel preu dels volums (60 euros per volum: n’han sortit vuit, i al final n’hi haurà varies desenes), com per una distribució que no segueix. els canals normals de les llibreries. A l’edició en paper potser caldria afegir-hi una edició de llibres electrònics, que podria garantir una difusió més àmplia a un cost reduït. Per a Gramsci seria bo.

Traducció de Joan Tafalla
11 de juny de 2020.

 


[1] Pasquí. Es refereix a l’obra Pasquinate di Pietro Aretino ed anonime per il Conclave e l’Elezione di Adriano VI. 

Authors

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *