by 
Ponència de l’Associació d’Estudis Gramscians de Catalunya a la Conferència internacional “Gramsci nel mondo di oggi”
(Càller, 30 de setembre i 1, 2, i 3 d’octubre de 2021)
Malgrat què el tema proposat de l’organització d’aquesta conferència és la situació del pensament de Gramsci a la Catalunya d’avui, ens ha semblat imprescindible situar com va ser tant la recepció com l’evolució del pensament del comunista sard en el món intel·lectual i militant català[1] per poder entendre la situació actual i les nostres futures perspectives de treball.
La recepció del pensament i l’obra d’Antonio Gramsci a Catalunya es produirà a finals dels anys 50 a partir d’un petit nucli intel·lectual del Partit Socialista Unificat de Catalunya. El nucli comptava amb Giulia Adinolfi, una jove filòloga hispanista italiana militant del Partit Comunista Italià que l’any 1956 es casaria amb el filòsof Manuel Sacristán Luzón. Va ser ella qui va donar a conèixer a Gramsci i va promoure la discussió sobre la seva obra en les reunions clandestines d’estudiants.
El primer interès pels textos de Gramsci en Catalunya va ser amb el plantejament d’un programa de renovació cultural que pretenia “realitzar un anàlisi marxista de la cultura en els seus diversos aspectes”[2] amb l’objectiu que pogués arrencar un moviment que donés a la cultura catalana un caràcter nacional-popular. Uns anys després es començaria a manifestar un interès pel Gramsci pròpiament polític, afavorit per la publicació de les notes sobre Benedetto Croce i Maquiavel[3].
Manuel Sacristán serà l’intel·lectual que més va fer per donar a conèixer l’obra del comunista sard[4]. A part de la publicació i la difusió de textos, crearà una escola de la que destacaran noms com Joan Ramón Capella i Paco Fernández Buey, qui arribarà a convertir-se en un dels majors divulgadors de l’obra de Gramsci a Catalunya.
Però la difusió de l’obra de Gramsci a Catalunya va estar llastrada per una base filològica fragmentada i editorialment dispersa[5], que obligava a qui volia llegir-la de forma sistemàtica a fer-ho en la seva llengua original. A aquest fet es sumà la gran quantitat de llibres escrits per glosadors i interpretes de Gramsci[6] que aparegueren des de principis dels anys 70 i que contrastem amb els escassos llibres que es publicaven de l’autor, de forma que intèrpret prenia més importància que el propi interpretat. Tal i com manifestà Manuel Sacristán, Gramsci s’havia tractat com un autor de moda i no com un clàssic, fet que dificultà enormement la sedimentació de la seva obra. Com a conseqüència, l’interès per l’autor disminuiria considerablement durant la dècada dels anys vuitanta, disminuint també la bibliografia publicada[7].
Caldrà esperar fins l’any 1990 per trobar la primera activitat on participarien autors de caire gramscià, les jornades de debat Les raons del socialisme[8]organitzades per la fundació Pere Ardiaca. Un any després es realitzaria la jornada: Les filosofies de la praxi i el marxisme occidental[9], convocada per la revista Realitat i la Fundació Pere Ardiaca.Algunes de les ponències presentades a les jornades foren publicades a la revista Realitat sota el lema: Omplir la utopia d’intel·ligència i voluntat[10]. En aquell mateix número apareixia el Manifest constituent de la primera Associació Catalana d’Estudis Gramscians, així com una crònica de l’assemblea de constitució[11]. L’associació fou reconeguda per part de la IGS i mantingué correspondència amb ella durant uns anys. Aquella primera associació fou un intent precoç de retrobament entre gramscians catalans, que malauradament no resistí la vida turmentosa de l’esquerra del seu temps i es va anar extingint lentament i sense soroll. Els gramscians catalans continuarien treballant durant més de dues dècades per camins paral·lels i relativament aïllats, malgrat que les interconnexions establertes per la primera associació no deixaren mai d’existir.
Passarien d’aproximadament quinze anys entre l’extinció fàctica de la primera associació gramsciana a Catalunya i el rellançament del moviment popular després de la crisis del 2008, un període que podríem denominar d’interregne i que vingué marcat per una certa baixada de l’activitat i de les publicacions gramscianes. Tot i això podem registrar algunes.
A finals dels anys 90 va aparèixer Espai Marx, una associació cultural i política dedicada a la reflexió política que tingué un paper important en l’estudi i la difusió del pensament gramscià a Catalunya. Entre les tasques desenvolupades per la entitat, cal destacar el seu seminari de filosofia política que porta en funcionament més de 30 anys. Entre les moltes lectures realitzades, tindrà posteriorment molta importància la dedicada als Quaderns de la presó, que seran llegits íntegrament durant 3 anys i mig (entre els anys 2011 i 2014)[12], que serviran com a base per a varis estudis i treballs posteriors. Es tracta d’un exemple de desenvolupament d’un gramscisme militant, allunyat del mon acadèmic.
El 10 de novembre de 2007, coincidint amb el setantè aniversari de la mort de Gramsci, l’associació Espai Marx organitzà unes jornades de debat a la universitat Pompeu Fabra de Barcelona que portaven per títol: Antonio Gramsci un clàssic per al segle XXI[13]. Dos anys després, al desembre de 2009, es va celebrar un Congrés Internacional sota el lema: Gramsci i la societat intercultural sota la direcció intel·lectual de Paco Fernández Buey[14]. Va ser la darrera gran activitat gramsciana realitzada en el món acadèmic a Catalunya en els darrers anys.
També s’ha de ressenyar la influencia de Gramsci en l’antropologia catalana[15]. Inicialment va arribar des de Llatinoamèrica a partir del debat sobre la cultura popular i l’antropologia mèdica al anys 80s[16]. Més que una anàlisi de l’obra de Gramsci, la majoria d’autors rellegeixen l’obra d’antropòlegs italians gramscians traduïts al castellà[17]. Anys després, dues editorials catalanes editaren textos d’Ernesto de Martino: La tierra del remordimiento (1999)[18] i El folclore progresivo y otros ensayos[19]. El mateix any 1999 una d’aquelles editorials catalanes, edità la important obra de Kate Crehan, Gramsci, cultura y antropologia[20]. Però hem de ressenyar que malgrat l’impuls inicial i que les idees de Gramsci hagin entrat a l’antropologia acadèmica des d’altres fonts o centres de producció, les tradicions no anglosaxones no han tingut un paper rellevant a l’estudi de la història de l’antropologia.
Cal destacar la tasca de Carles Feixa, catedràtic d’antropologia social a la universitat Pompeu Fabra de Barcelona i company de la nostra associació, que desenvolupa des de fa anys un treball de difusor de l’obra de Gramsci i De Martino en el marc del mon de l’antropologia catalana. A l’ensems realitza un treball vigorós d’aplicació dels suggeriments gramscians a l’estudi i la intervenció social en les cultures juvenils a Catalunya, particularment a l’associacionisme dels joves de procedència d’Amèrica Llatina.[21]
La crisi del 2008, va tenir conseqüències socials molt greus per a Catalunya. Els drets socials van patir una atac despietat, fruit del qual hi hagué una dura resposta sindical i aparegué el moviment anomenat 15 M. En el reflux del moviment aparegué un grup intel·lectual que considerava que s’havia produït allò que anomenen “una finestra d’oportunitat” i es llençaren a donar expressió política al moviment, guiats per la proposta populista. Els seu anàlisi era que el règim del 78 patia una crisi orgànica i que es podia produir una ruptura democràtica per la via electoral. Calia una blitz-krieg electoral i per a realitzar-la, calia crear una màquina electoral, agrupada entorn a un líder carismàtic, que funcionés a través de les xarxes socials i de la presencia en els medis comunicació, sense organització capil·lar en el territori ni en l’aparell productiu[22].
Legitimaran una versió reductiva de l’herència de Gramsci mediatitzada per l’aportació d’Ernesto Laclau i de Chantal Mouffe, que va implicar una determinada lectura del peronisme com a moviment popular que no era ni d’esquerres ni de dretes. Les interpretacions del pensament de Gramsci produïdes en el marc de l’esquerra tradicional en el període anterior quedaren arraconades i marginades. Per altre part, dins d’aquest món, tindrien una forta presencia a Catalunya les teories procedents de l’autonomisme italià i d’Antonio Negri, unes teories que ignoraven o bé combatien el pensament gramscià.
D’altra banda, la desaparició de qualsevol rastre de marxisme i del pensament de Gramsci al mon universitari, adquiria proporcions catastròfiques, amb les degudes i meritòries excepcions protagonitzades per un grapat d’heroics resistents. Malgrat aquest clima polític i intel·lectual, les publicacions i activitats gramscianes no han cessat a Catalunya, s47i bé, sempre com a activitats minoritàries. La majoria d’aquestes publicacions i activitats s’han donat en l’àmbit de la militància política de minories preocupades per la reflexió teòrica i estratègica de la seva activitat.
És de ressenyar la important publicació d’un recull de les Cartas desde la cárcel[23], editada i amb una important presentació de Paco Fernández Buey. Paco va morir el 25 d’agost de l’any 2012. La seva mort es produí sense que les actes del Congrés de 2009 Gramsci i la societat intercultural, haguessin pogut ser publicades. Aquesta situació fou remeiada per la publicació l’any 2014 del volum Gramsci y la Sociedad intercultural, editat per Giaime Pala, Antonino Firenze i Jordi Mir.[24]
Entre els anys 2009 i 2016 Joan Tafalla va escriure tres variacions sobre la interpretació gramsciana de la Revolució francesa com a heretgia del catolicisme[25]. L’any 2013, aparegué La izquierda como problema, un petit llibre escrit per Joaquin Miras i Joan Tafalla[26], que valora la crisi de règim des d’un gramscisme que no compartia la hipòtesi populista.
L’any 2014 es publica en català un llibre amb un total de 48 de les 241 cartes[27] que Antonio Gramsci va escriure des de la presó a Tatiana Schucht, amb una breu presentació biogràfica de l’autor a càrrec de la traductora, d’Alba Dedeu Surribas[28].
Xavier Domènech[29], publicà l’any 2016 un llibre de gran difusió sota el títol Hegemonías. Crisis, movimientos de resistencia y procesos políticos (2010-2013) [30]. L’any 2017 i per iniciativa de l’historiador Toni Rico es va publicar un volum col·lectiu sobre la relació entre l’escriptor valencià Joan Fuster i les obres de Marx i de Gramsci. Es tracta de El pensament i l’acció. De Marx a Gramsci en Joan Fuster[31].
Amb motiu del centenari de la revolució d’octubre Joan Tafalla va fer una compilació de textos pre-carceraris d’Antonio Gramsci, que feien referencia a la incidència d’aquella revolució en el pensament de Gramsci, amb especial incidència en temes com el jacobinisme, el bolxevisme y la relació entre Lenin i Gramsci. D’aquesta compilació aparegué l’any 1918 una edició en castellà: Allí donde la voluntad quiere y como la voluntad desee. Escritos sobre jacobinismo, bolchevismo, Lenin y la Revolución rusa [32] i una altra edició en català l’any 2019: Qui vol els fins, vol els mitjans. Jacobinisme i bolxevisme (1917-1926) [33].
A Catalunya, el coneixement de la història de la formació de l’estat-nació italià no està gaire estesa. Això, com és obvi, és una dificultat per a que un lector mitjà pugui comprendre el rere fons dels Quaderns així com d’altres obres pre-carceràries de Gramsci, com és La qüestió meridional. A omplir de manera brillant i oportuna aquesta buit ha vingut, poc abans d’acabar d’escriure aquesta presentació la publicació del llibre de l’historiador Giaime Pala La fuerza y el consenso.[34] Una aguda síntesi de l’elaboració gramsciana com a historiador, contextualitzada amb una esclaridora, erudita i condensada valoració de cadascuna d’aquestes etapes.
L’Associació Catalana d’Estudis Gramscians
Encara que havíem tingut alguna conversa sobre la possibilitat de crear una associació catalana que treballés en l’estudi i la difusió del pensament d’Antonio Gramsci, els darrers mesos de l’any 2019 es formà un Grup promotor amb la intenció de formar una Associació gramsciana a Catalunya. Es dubtava entre tornar a posar en marxa la vella associació o crear-ne una de nova, però les dificultats administratives ens vàrem fer optar per aquesta segona opció. Finalment, el 26 de novembre es realitzà la Assemblea constituent de la nostra entitat. Les nostres activitats durant l’any 2020 varen estar molt marcades per la pandèmia que va limitar molt els nostres plans de treballs. Tot i així, vàrem decidir no aturar-nos i apostar per realitzar algunes activitats de caràcter virtual[35].
Pretenem desenvolupar una tasca de difusió de l’obra gramsciana destinada a donar-la a conèixer a les noves generacions. Malauradament, Gramsci és encara un pensador desconegut, o el seu coneixement es limita a una sèrie de frases de frases fetes que es fan servir segons com bufen els vents. El seu nom, les seves cites, o inclús algunes referencies a la seva obra apareixen sovint aquí i allà en articles de diaris, en comentaris d’alguns tertulians i fins i tot en boca d’algun polític. Un autor sovint citat, però poc conegut i rarament llegit en el món intel·lectual català.
A les nostres universitats, la presencia de Gramsci en els temaris de les assignatures dels itineraris de la pràctica totalitat de les carreres és gaire bé inexistent. Aquest fet, contrasta amb un interès creixent que hem detectat per part d’alguns col·lectius d’estudiants i de joves militats, tant de forces d’esquerra com de moviments socials[36]. Volem incidir en el món acadèmic català per introduir i donar a conèixer l’obra de Gramsci entre els estudiants. La realització de seminaris de lectura, de cursos d’estiu o projectes de recerca, pot servir per apuntar en aquest sentit. Però també caldrà de difondre Gramsci més enllà del món universitari, entre els moviments socials i els militats polítics de les forces d’esquerre. Es tracta d’una tasca de “pluja fina” i de llarg termini que necessitarà de tot el nostre entusiasme, intel·ligència i dedicació.
Actualment treballem per dur a terme unClub de lectura d’introducció al pensament i l’obra de Gramsci a una biblioteca púbica de Barcelona[37]. Entenem que es tracta d’una bona oportunitat per poder apropar-nos a un públic no necessàriament acadèmic, que pot tenir un interès en conèixer l’obra i el pensament de Gramsci, i pel qual, l’apropament a la seva obra pot tenir un cert nivell de dificultat. Un altre projecte que va quedar interromput degut a la pandèmia a principis del 2020 i que volem recuperar properament és la creació d’un fons bibliogràfic gramscià a una biblioteca pública de Barcelona[38].
Alguns companys de la nostra associació estan participant a l’Espai iberoamericà de traducció, circulació i difusió d’estudis gramscianos, una iniciativa promoguda per alguns companys que formen part de la Red Lationamericana y Caribeña de Estudios Gramscianos que tot just s’acaba de posar-se en marxa i que pretenc afavorir la traducció, la publicació i la circulació tant de nous estudis sobre el pensament gramscià que han estat publicats en els darrers anys, com de posar l’obra de Gramsci a disposició de les noves generacions[39].
Però, enfrontar-se a l’obra tan rica i complexa com els Quaderns no és una tasca fàcil. Com sosté Gianni Francioni[40], els Quaderns son una obra aparentment simple formada per apunts i notes de materials diversos, que poden arribar a convertir-se en un “laberint de paper” en el que és fàcil perdre’s per al lector que pretengui abordar-os sense l’equipament intel·lectual i metodològic adequat. Valorem molt positivament la tasca d’investigació desenvolupada en els últims anys per alguns estudiosos de l’obra de Gramsci, principalment a Itàlia, i que pot servir a tots aquells que vulguin iniciar-se en el seu estudi. A més, les correccions de la nova edició poden resultar de gran ajuda per una lectura diacrònica dels textos, que tracti d’assimilar el “ritme del pensament” del comunista sard.
Durant els propers anys ens caldrà treballar perquè l’obra de Gramsci pugi estar a disposició dels nous lectors. Hem d’aprofitar l’interès actual, tractant de no repetir les errades comeses en altres èpoques, tractant-lo com un clàssic i no com un autor de moda que passarà de manera efímera sense deixar gaire sediment.
Llibres de temàtica gramsciana publicats recentment a Catalunya.
Per ordre cronològic
– Antonio Gramsci, Cartes des de la presó/ Cartes a Tatiana Schucht. Edicions de 1984. (2014)
– Giaime Pala, Antonino Firenze, Jordi Mir (editores), Gramsci y la Sociedad intercultural, Vilassar de Mar, Montesinos, 2014.
– Xavier Domènech Sampere, Hegemonías. Crisis, movimientos de resistencia y processos políticos (2010-2013), Madrid, Akal, 2016.
– Antonio Gramsci, El ratolí i la muntanya. Editorial Milrazones (2017) il·lustrat per Laia Domenech.
– Antonio Gramsci, L’arbre del eriçó i altres contes de la bona nit. Icaria Editorial (2017) il·lustrat per Claudio Stassi.
– AAVV (Ferran Archiles, Jaume Lloret, Joaquin Carlos Noguera, Giaime Pala, Antonio Rico), El pensament i l’acció. De Marx a Gramsci en Joan Fuster, a cura d’Antonio Rico, Lleida, Edicions El Jonc, 2017.
– Antonio Gramsci, Allí donde la voluntad quiera y como la voluntad desee. Escritos sobre jacobinismo, bolchevismo, Lenin y la Revolución rusa. Edició de Joan Tafalla. Vilassar de Dalt, El Viejo Topo, 2018.
– Antonio Gramsci, Qui vol el fi, vols els mitjans: jacobinisme i bolxevisme 1917- 1926. Edició de Joan Tafalla. Tigre de paper Edicions. (2019)
– Xavier Domènech Sampere, Un haz de naciones. El estado y la plurinacionalidad en España (1830-2017), Barcelona, Edicions 62/ Península, 2020.
– Antonio Labriola, Conversando de socialismo y filosofía. Cartas a Georges Sorel, traducción y prólogo de Nando Zamorano, Vilassar de Dalt, El Viejo Topo, 2020.
– Giaime Pala, La fuerza y el consenso. Ensayo sobe Gramsci como historiador, Granada, Editorial, Comares, 2021.
– Propera publicació de la Qüestió Meridional, d’Antonio Gramscitraduïda al català per Alejandro Fortuna amb una presentació de Joan Tafalla, editorial Tigre de Paper.
– Propera publicació de La cuestión meridional, d’Antonio Gramsci, en castellà, amb una introducció de Joan Tafalla, a Edicions.
Antropologia d’orientació gramsciana a Catalunya.
Llibres recents
– Feixa, C. (2020). Oltre le bande. Saggi sulle culture giovanili. Roma: DeriveApprodi.
– Feixa, C., Andrade, C. (2020). El Rey. Diario de un Latin King. Barcelona: NED.
– Feixa, C., Méndez, A., Feixa, X. (2020). Adolescentes Confinad@os. Barcelona: NED. InstantBooks.
Articles recents
– Feixa, C. (2021). Generación blockchain: movimientos juveniles en la era de la web semántica. Revista Latinoamericana de Ciencias Sociales, Niñez y Juventud, 19(1), 1-20.
– Fernández-Planells, A., Orduña-Malea, E., & Feixa, C. (2021). Gangs and social media. New Media and Society, 1-26.
– Damian, S., Feixa, C., Lavega, P. et al. (2021). The emotional states elicited in a Human Tower performance. Frontiers in Psychology, 12, 1-11.
[1] Aquest brevíssim apartat està basat en dos textos de Giaime Pala: 1. La recepción del pensamiento de Antonio Gramsci en España (1956-1980) in: AAVV, Giaime Pala, Antonino Firenze, Jordi Mir (editores), Gramsci y la Sociedad intercultural, Vilassar de Mar, Montesinos, 2014, pp. 185-200, en castellà; y 2. Gramsci a Catalunya: textos, contextos i debats sobre la seva obra, in: AAVV (Ferran Archiles, Jaume Lloret, Joaquin Carlos Noguera, Giaime Pala, Antonio Rico), El pensament i l’acció. De Marx a Gramsci en Joan Fuster, a cura d’Antonio Rico, Lleida, Edicions El Jonc, 2017, pp. 95-109.
[2] Quaderns de cultura catalana, “Presentació”, n. 1 febrer de 1959, p.1
[3] Tingueren també molta importància la publicació de l’estudi interpretatiu de A. R. Bruzzi i sobre tot de la biografia de Giuseppe Fiori, que narrava la vida d’un polític i intel·lectual de qui fins aquell moment no teníem coneixement de la seva trajectòria personal i política.
[4] Al marge d’altres qüestions estrictament filosòfiques, Sacristán destacava de Gramsci la seva concepció no dogmàtica del marxisme i de la via al socialisme. Cal senyalar, a part d’una bona quantitat d’articles, la seva reconeguda Antologia publicada en 1970 que tindrà un paper fonamental en la formació de varies generacions d’estudiosos de Gramsci, tant a Catalunya com a Espanya.
[5] A títol d’exemple, cal recordar que, malgrat diversos intents per publicar l’edició crítica dels Quaderns de la presó que havia preparat en Valentino Gerratana per part de vàries editorials, no va ser possible i el projecte no es va dur a terme. Caldria esperar molts anys per poder comptar amb una edició de l’obra en castellà realitzada per una editorial mexicana.
[6] La circulació de totes aquests treballs que pretenien interpretar el pensament de Gramsci ajudà a intensificar una forta politització del debat entorn a la seva obra i que l’autor fos disputat per diferents partits, moviments socials o corrents ideòlogues i intel·lectuals, que tractaven d’adaptar-lo a la seves conviccions i fer-lo servir per justificar les seves polítiques concretes.
[7] En tot cas, s’anà produint un creixent distanciament entre les interpretacions gramscianes lligades a l’estratègia euro-comunista (veure: http://arxiutreball.cat/) i altres interpretacions com les de Manuel Sacristán, Francisco Fernández Buey, o aquelles que apareixien a les planes de la revista Materiales, de la seva successora Mientras tanto (veure: http://www.mientrastanto.org/) i del setmanari Avant o de la Revista Realitat (veure: https://arxiujosepserradell.cat/avant/ https://arxiujosepserradell.cat/realitat/)
[8] Les jornades es celebrarien els dies 5, 6 i 7 d’octubre de 1990 i entre els nombrosos autors que intervingueren trobem a: Josep Fontana, Jacques Bidet, Costanzo Preve, Stefano Garroni, Joaquín Miras, Miguel Candel, Francesc Roca, Jacques Texier, Francisco Fernández Buey, Lucien Sève i Joan Tafalla. Es poden llegir les seves ponències a: AAVV, Les raons del socialisme, Barcelona, La Farga d’Edicions, 1991.
[9] Hi participaren Oriol Martí, Giorgio Baratta, Antoni Domènech, Feysal Darraj, Giuseppe Prestipino, Andrea Catone, Francesc Roca, Joaquin Miras, Joaquim Sempere, Joan Tafalla, Patrick Camiller, Manuel Monereo, Constanzo Preve i Francisco Fernández Buey.
[10] Revista Realitat nº 34, Omplir la utopia d’ intel·ligència i voluntat, amb articles de Valentino Gerratana, Andre Catone i Ferdinando Dubla, Iohanna Borek, Giuseppe Prestipino, Giorgio Baratta i Michaël Lowy. https://arxiujosepserradell.cat/arxius/realitat-n-34/. A part d’aquell nº 34, Realitat publicà altres articles i textos de temàtica gramsciana que es poden trobar a l’hemeroteca de l’Arxiu Josep serradell. Per exemple: Nª 21: Josefina Roma, Las leyendas populares como fuente para el estudio de la aculturación; Nº 22 i 23, Joaquín Miras, La democratización de la cultura como política emancipatoria; Nº 25 (gener 1991), Jacques Texier, El significat de societat civil en Gramsci; Nº 28-29, Pier Paolo Pasolini, Las cenizas de Gramsci, AAVV, Carta de convocatòria de las jornades La filosofia de la praxis y el marxisme occidental, Editorial; Joaquin Miras y Joan Tafalla, Presentación del número monográfico en el veinte aniversario de la muerte de Georg Luckács; Nº 31, Jacques Texier, ¿Qué cultura para que concepto de la política?;Joan Tafalla, Refundar el comunismo. Relanzar el marxismo; Anònim, Constituïda l’ ACEG i crònica de la constitució de la IGS; Nº 38: Giuseppe Prestipino, Nuevo internacionalismo en la cultura y en las cosas.
[11] Cal ressenyar que, en aquesta sessió va intervenir activament el vice-president de la IGS, Giorgio Baratta qui va transmetre la salutació de Valentino Gerratana, Joseph Buttigieg i de John Cammet. La primera junta estigué composada per: Joan Ramon Capella, Paco Fernández Buey, Ferran Gallego, Artur Obac, Salvatore Luchetti, Franscesc Roca, Joaquin Miras i Joan Tafalla, que fou el president.
[12] Aquesta activitat ha tingut un reflex en el blog: matricola7047, Subtitulat Notes de lectura i altres informacions del seminari sobre el Quaderns de la Presó d’Antonio Gramsci (Associació Cultural Espai Marx). En el blog, publicat entre febrer de 2013, no es registren noves entrades des de octubre de 2016. S’hi poden trobar nombrosos articles i materials sobre Gramsci i els Quaderns: https://matricola7047.wordpress.com/
[13] Els organitzadors escrivien a la seva presentació que “70 anys després de la mort d’Antonio Gramsci, considerem que més enllà de la memòria, cal conservar i transmetre a les noves generacions un patrimoni de pensament que és sorprenentment actual i adequat per afrontar els reptes del segle XXI”. Les jornades estaven organitzades amb dues taules de debat que comptaren, entre d’altres, amb la presencia de Darrow Schechter, Salvador López Arnal, Raül Digón, Joaquín Miras, Joan Tafalla i Pacoo Fernández Buey.
[14] Organitzades per la Càtedra UNESCO d’Estudis Interculturals de la Universitat Pompeu Fabra i el Centre d’Estudis sobre Moviments Socials de la Universitat Pompeu Fabra, van contribuir també la Università Federico II de Nàpols, la International Gramscy Society-Itàlia i el Projecte Europeu “Transito Atlantico. The frontiers of modernity between Europe and Brazil”i la Xarxa ” Immaginare l’Europa in Transito Atlantico”. Segons els seus organitzadors l’ objectiu principal del Congrés era verificar les perspectives de desenvolupament de l’àrea temàtic del estudis gramscianes en l’ àmbit interdisciplinari del saber humanístic i més específicament dels Estudis Culturals.
[15] Aquest apartat ha estat redactat en base a les aportacions dels nostres companys Carles Feixa i d’Anna Recasens.
[16] Per una banda, en el context de la transició democràtica i de la recuperació de la festa i la cultura popular-tradicional, antropòlegs catalans com Joan Prat, Joan Frigolé i Josefina Roma introdueixen el debat sobre les cultures populars des d’una anàlisi de classe, ampliant la visió clàssica dels folkloristes. Cal destacar, en aquest sentit, el seminari sobre cultura popular organitzat per l’Institut Català d’Antropologia amb el suport de la Fundació Bofill el curs 1984-85, publicat posteriorment: Llopart, D., Prat, J., Prats, Ll. (Eds). La cultura popular a debat, Barcelona, Altafulla, 1985.
Amb la institucionalització de l’antropologia a Catalunya i la creació de l’Institut Català d’Antropologia als anys 80 es potencien els estudis sobre cultura popular, molt importants durant el període conegut com a transició, i algunes idees sobre l’estudi de la cultura popular i el folklore de Gramsci també hi són presents. Tot i això, es pot considerar que des de les institucions hi ha hagut sempre una tendència a rebutjar les influències marxistes.
[17] Luigi M. Lombardi, Apropiación y destrucción de la cultura de las clases subalternas, México, Nueva Imagen, 1978; Alberto M. Cirese, Ensayos sobre las culturas subalternas. México, Ediciones de la Casa Chata.
[18] Ernesto de Martino, La tierra del remordimiento, Barcelona, Edicions Bellaterra, 1999. Les obres de De Martino van fer de base a l’antropologia mèdica desenvolupada en gran part per autors com Eduardo L. Menéndez o Dolores Juliano, qui posteriorment arribarien a Catalunya a mans d’antropòlegs com Josep M. Comelles, Oriol Romaní, o Joan Frigolé.
[19] Ernesto de Martino, El folcore progresivo y otros ensayos, edicion a cargo de Carles Feixa, Cerdanyola del Vallès, Servei d’Edicions de la Universitat Autònoma de Bellaterra, 2008. Es tracta d’una obra que en la darrera dècada ha tingut força impacte en els estudis culturals, literaris i de comunicació, no tant en el camp de l’antropologia.
[20] Kate Crehan, Gramsci, cultura y antropologia, Barcelona, Edicions Bellaterra, 1999.
[21] Feixa, Carles (2020). Oltre le bande. Saggi sulle culture giovanili. Roma: DeriveApprodi. Feixa, C., Andrade, C. (2020). El Rey. Diario de un Latin King. Barcelona: NED. Feixa, C., Méndez, A., Feixa, X. (2020). Adolescentes Confinad@os. Barcelona: NED. InstantBooks.
Cal mencionar també el seus articles Més enllà d’Èboli. Gramsci i l’antropologia italiana publicat en dues parts a la revista Nous Horitzons, nº 105, agost de 1987, i nº 107, gener de 1988; El teatre de l’hegemonia. Revisitació a Gramsci, publicat a la revista El contemporani, nº 2, gener-abril de 1994. Traducció castellana a la revista mexicana Arenas. Revista Sinaloense de Ciencias Sociales, 38(15), 10-24, 2014.
Destaca també la seva aplicació d’una anàlisi gramsciana sobre la joventut sota el franquisme i les subcultures juvenils en la seva tesi doctoral i en publicacions posteriors, en una relectura de Gramsci des de l’escola d’estudis culturals de Birmingham: Feixa, Carles. Hegemonia, cultures juvenils i transició social. Una historia oral de la joventut a Lleida, Tesi doctoral, Univeritat de Barcelona, 1990. La joventut com a metáfora. Sobre les cultures juvenils, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1993; De jóvenes, bandas y tribus, Barcelona, Ariel, 1998.
[22] Es pot trobar una interpretació de gran interès sobre aquest període en l’entrevista que la revista Treball ha publicat recentment a Giaime Pala i a Jordi Mir: http://revistatreball.cat/entrevista-a-giaime-pala-i-jordi mir/?fbclid=IwAR0DmRz5fpvMAnHCLN_OVUelSF5jpXvW9NO0bztMosTauIOadXtnxOLst5g
[23] Antonio Gramsci, Cartas desde la cárcel, Traducción de Esther Benítez, edición y prólogo de Franscisco Fernández Buey, Madrid, Veintisieteletras, 2010. Malgrat l’obra fora editada a Madrid, L’ incloem en aquest informe sobre Gramsci a Catalunya per dos motius: el primer és per que es tracta de la darrera gran aportació de Paco Fernández Buey al coneixement de l’obra de Gramsci; el segon motiu és que es tracta de l’únic accés del lector català que no conegui l’italià a aquesta correspondència. D’aquesta qüestió en parlem més endavant. Cal ressenyar que aquesta compilació no inclou la correspondència completa. El lector català no compta amb cap altra compilació més completa de les lletres de presó, una correspondència sense la qual no es pot comprendre el trajecte intel·lectual ni el ritme de pensament de Gramsci mentre redactava els Quaderns.
[24] Giaime Pala, Antonino Firenze, Jordi Mir (editores), Gramsci y la Sociedad intercultural, Vilassar de Mar, Montesinos, 2014. En el volum hi podem trobar textos de: Francisco Fernández Buey, Guido Ligouri, Andrea di Miele, Cosimo Zene, Derek Boothman, Giovani Semeraro, Elisabetha Gallo, Joan Tafalla, Giaime Pala, Slavador López Arnal, Andrés Martínez Lorca, Jordi Mir, Miguel CAndioti, Rafael Mérida, Alvaro Alono i Ignacio Jardón.
[25] 1.- Sentido común, moral popular, derecho natural y Revolución Francesa en Gramsci. Ponència presentada al Congrés Internacional Gramsci y la Sociedad intercultural, Barcelona desembre 2009 i publicada al llibre homònim ob. cit., pp. 157-185.; 2.- El capítol 5 Revolución y religión, del llibre co-escrit amb Irene Castells, Atlas Histórico de la Revolución francesa (1789-1799); i 3.- La Revolució francesa una heretgia del catolicisme? La teologia política de Jacques Michel Coupé (1737-1809). Ponència presentada a un seminari celebrat a la universitat de Girona a finals de l’any 2016, publicat a: AAVV, Providencialisme i secularització a l’Europa moderna (segles XVI-XIX), Xavier Torres ( editor), Girona, papers de l’IRH, nº4, 2018, pp. 189-206.
[26] Joaquin mIras i Joan Tafalla, La izquierda como problema, Vilassar de Dalt, El Viejo Topo, 2013. Vídeo de la presentació a Terrassa, 13 de novembre de 2013, https://youtu.be/157Z4zMHJKI. Vídeo de la presentació al Casal Tres Voltes Rebel, de Barcelona, 15 de novembre de 2013 amb Giaime Pala https://youtu.be/HQLK_2dWblY. En el text es feia una crítica sense remissió de l ’inadequació de la vella esquerra per a organitzar la lluita pels drets socials en el marc del nou capitalisme globalitzat i, s’avançava una proposta d’ interpretació de la història d’Espanya des de 1812 com la història de tres revolucions passives amb un genocidi intercalat.
[27] Segons l’índex de Antonio Gramsci, Lettere del carcere, a cura d’Antonio Santucci, Palermo, Sellerio editore, 2013, primera edició 1996.
[28] Antonio Gramsci, Cartes des de la presó / Cartes a Tatiana Schucht, traducció i presentació d’Alba Dedeu Surribas, Barcelona, Edicions de 1984, 2014.
[29] Professor de historia en la UAB, i diputat dels Comuns entre els anys 2015 i 2018. És un llibre d’un historiador especialitzat en temes de la lluita anti- franquista i especialment en el moviment obrer i al que podríem ubicar en el món de la historia social i en la estela de E.P. Thompson, gran coneixedor de l’obra de Gramsci alguns de quines categories usa en l’anàlisi dels moviments socials dels anys 2010 a 2013, així com en relació a la crisi del règim. En els anys anteriors al 2016, Domènec havia intervingut en els moviments socials i posteriorment, havia decidit entrar en política. És però un exemple de polític no gaire corrent a Catalunya, lluny de la tradicional dedicació de la classe política a oficis com l’advocacia, l’economia o, en el cas de les noves generacions a la politologia.
[30] Xavier Domènech Sampere, Hegemonías. Crisis, movimientos de resistencia y procesos políticos (2010-2013), Madrid, Akal, 2016.
[31] AAVV (Ferran Archiles, Jaume Lloret, Joaquin Carlos Noguera, Giaime Pala, Antonio Rico), El pensament i l’acció. De Marx a Gramsci en Joan Fuster, a cura d’Antonio Rico, Lleida, Edicions El Jonc, 2017. La pregunta que els diversos autors tracten de contestar és: “estigué Joan Fuster influït per Antonio Gramsci quan escrigué El seu famós llibre “Nosaltres els valencians”? Joan Fuster autor de llibres d’assaig i de nombrosíssims articles d’enorme transcendència en l’intent de crear una nacionalisme valencià d’esquerres codificat sota la locució País Valencià. Per a els partidaris de la idea d’una nació anomenada Països Catalans composada pels habitants de les actuals comunitats autònomes espanyoles de Catalunya, València i Illes Balears, així com la denominada Catalunya Nord que comprèn el departament francès dels Pirineus Orientals. És un dels pares fundadors d’aquella comunitat imaginada. Es tracta doncs, d’un debat important per a les perspectives de la influència de l’obra de Gramsci en els territoris de parla catalana.
[32] Antonio Gramsci, Allí donde la voluntad quiere y como la voluntad desee. Escritos sobre jacobinismo, bolchevismo, Lenin y la Revolución rusa, selección, edición y presentación de Joan Tafalla, Vilassar de Mar, El Viejo Topo, 2018.
[33] Antonio Gramsci, Qui vol els fins, vol els mitjans. Jacobinisme i bolxevisme (1917-1926), selecció, edició i presentació de Joan Tafalla, Manresa, Tigre de paper, 2019
[34] Giaime Pala, La fuerza y el consenso. Ensayo sobre Gramsci como historiador, Granada, Comares Historia, 2021. El lector hi podrà trobar una visió global del treball de Gramsci respecte no sols a la qüestió meridional, sinó també respecte del conjunt de la Restauració (1814-1849), del Risorgimento (1849-1861), de la Itàlia liberal (1861-1914) i de l’etapa de la política de masses, és a dir entre 1914 i la consolidació del feixisme.
[35] El 21 i el 28 de maig de 2020 vàrem realitzar dos debats amb el títol de que “Gramsci en temps de crisi pandèmica”, i que pretenien utilitzar les ulleres de Gramsci per reflexionar envers la crisi pandèmica que el coronavirus estava provocant i sobre la seva afectació a la societat en que vivim[35]. Els problemes derivats de la pandèmia ens obligarem a continuar amb les activitats amb format virtual també durant l’any 2021. Així, el 3 de juny de 2020 organitzàvem el debat “Els usos de Gramsci a Catalunya i a l’Argentina” on vam comptar amb la participació de Sebastian Gómez, membre de l’Asociación Gramsci Argentina. El 17 de juny es va presentar virtualment el llibre d’Antonio Labriola Conversando de socialismo y filosofia. Cartas a Georges Sorel, que ha estat prologat i traduït pel Nando Zamorano, membre de la nostra associació.
[36] A títol d’exemple envers aquest interès, cal assenyalar que comptem amb dues persones a la nostra associació que preparen, o han lliurat recentment, treballs universitaris envers Gramsci: Alejandro Fortuna, que desenvolupa la seva tesi doctoral amb el títol Misèria de la ideologia: una retrobada amb el pensament d’Antonio Gramsci i l’Anna Recasens ha fet el seu treball final de grau amb el títol Aproximació antropològica a l’hegemonia de Gramsci.
[37] Es tracta d’una activitat semblant al format de seminari, on un grup de persones interessades es reuneixen una vegada al mes per compartir la lectura i el comentari d’una obra amb la conducció d’un expert.
[38] Es tractaria de crear un fons de llibres a una biblioteca pública on es pugui trobar bona part de l’obra de Gramsci i els estudis gramscians més importants per poder ser consultats per tots aquells que tinguin interès en conèixer l’obra gramsciana i amb el propòsit de donar a conèixer, difondre i afavorir la lectura de la seva obra. Entenem que el fet de fer-ho a una biblioteca pública, assegurant així que les obres puguin estar a disposició de tothom enllaça molt bé amb el caràcter democràtic i popular del seu pensament. La major part del fons serà aportat per la nostra associació i forma part de donacions rebudes des de biblioteques particulars dels seus membres i amics o de vells militants que han hagut de ser desmuntades.
[39] Dins de l’amplia gama d’estudis gramscians apareguts en els darrers anys, estem treballant en la avaluació dels possibles títols a traduir i publicar a les nostres llengües en els propers temps. De la mateixa forma, treballem per aconseguir que l’obra de Gramsci estigui disponible a les nostres llibreries i a l’abast d’un públic cada vegada més ampli.
[40] Gianni Francioni, Come lavorava Gramsci en QUADERNI DEL CARCERE. Edizione anastatica dei manoscritti. Edició especial de la Biblioteca Treccani i l’Unione sarda, Roma, 2009.
