Gramsci, el PC d’I i la “Marxa Sobre Roma”

Sobre un escrit desconegut de l’any 1922[1]

El novembre de 1922 Gramsci es trobava a la República dels Soviets, on havia arribat a principis de juny junt amb Amadeo Bordiga i Antonio Graziadei per a participar a la Segona Conferència de l’Executiu Ampliat de la Internacional Comunista. Hi va romandre com a representant del PC d’ Itàlia als propis Executius i Presidis de la Comintern, que llavors era concebuda pels comunistes com un veritable partit mundial, del qual els diversos partits eren “seccions nacionals”.

Després del seu retorn a Itàlia, Bordiga va confiar al comunista sard la tasca ingrata de convèncer la Internacional que acceptés les discrepàncies del PCd’I, dominat llavors per la vigorosa personalitat del propi Bordiga, respecte a la política del “front únic” decidida pel IIIer. Congrés de la Comintern (1921) i per les reunions posteriors dels seus màxims òrgans dirigents.

Gramsci hauria d’haver tornat a Itàlia a principis de 1923, després d’haver participat en els treballs del IV art. Congrés de la Internacional, que va començar el 5 de novembre de 1922 a Petrograd, bressol de la Revolució d’Octubre, on s’organitzen grans celebracions, multitudinàries concentracions i seguicis pels carrers i places de l’antiga capital de l’Imperi rus. Entre el 9 de novembre i el 5 de desembre els treballs del IV art. Congrés segueixen a Moscou. Tanmateix, una ordre de detenció emesa a Itàlia va ajornar el seu retorn, que es produirà tan sols el 1924, gràcies a la seva elecció com a diputat i a la consegüent immunitat parlamentària.[2]

Gramsci a Rússia

Des de juny, Gramsci participa en diverses activitats de la Internacional i també del Partit Comunista Rus, a Moscou i a d’altres ciutats. Però ben aviat les seves condicions de salut aviat empitjoren, i ha de prendre un primer període de descans al sanatori Sieriebriani bor (“Bosc de plata”), prop de Moscou, en una caseta de camp que comparteix amb Clara Zetkin[3]sense interrompre completament l’activitat política.

A mitjans d’octubre, Gramsci ha de tornar a la feina: s’acosta el IV Congrés. El 25 d’octubre és rebut per Lenin, que ja estava greument malalt: la reunió dura dues hores.[4] Camilla Ravera en parla extensament en una carta adreçada a Giuliano Gramsci (i sol·licitada per ell) del 20 de desembre de 1972, que fou publicada quaranta anys després com a apèndix d’un llibre del fill de Giuliano, Antonio.[5] Ravera, amiga de Gramsci des dels anys de Torí i dirigent de primer ordre del PCd’I, havia arribat a Moscou com a delegada al IV Congrés amb alguns dies d’avançament per a participar en una reunió de dones comunistes. Allà, evidentment, escoltà les confidències de la reunió entre Gramsci i Lenin. Però no esmentarà aquest fet a la seva autobiografia de principis dels anys setanta,[6] publicada poc després de la carta (com es pot veure a la mateixa), on en canvi, s’ allarga sobre l’estada a Moscou i sobre  la relació que hi va tenir amb el seu vell amic dels anys de l’Ordine Nuovo[7]. Bordiga, que va arribar a Moscou pocs dies després de Ravera, també va ser rebut per Lenin a principis de novembre i també va voler que assistís a la reunió la jove dirigent italiana.[8]

Ni Gramsci ni altres protagonistes de l’afer no van escriure mai sobre la trobada entre Lenin i Gramsci – ni el 1922, ni en la correspondència de 1923-1924 entre Gramsci i altres líders comunistes, especialment els ordinovistes, per a la formació del nou grup de direcció del PCd’I,[9] ni durant les lluites per l’afirmació de la nova direcció gramsciana recolzada per la Comintern els anys 1925-1926.

Els records i els judicis de Camilla Ravera continguts a la carta de 1972, destinada a romandre privada durant molt de temps, són interessants (encara que han de ser valorats amb prudència, atès el temps transcorregut). A la carta, Ravera recorda la preocupació de Gramsci sobre les dissensions entre Bordiga i la Internacional i afirma que el comunista sard havia expressat a Lenin el seu desacord respecte a Bordiga en diverses qüestions, inclosa l’anàlisi del feixisme. Bordiga havia portat a Moscou les últimes notícies dramàtiques sobre la “marxa sobre Roma”. La dirigent comunista escriu al respecte:

“… les notícies de l’anomenada “marxa sobre Roma” i del govern establert a Itàlia per Mussolini arribaren a Moscou i interromperen aquelles converses entre Gramsci i jo. Bordiga va arribar a Moscou, donant testimoni directe d’aquests fets. Aquests esdeveniments es van convertir en el tema de totes les nostres xerrades. La insuperable diversitat de pensament polític existent entre Gramsci i Bordiga es va manifestar en la valoració d’aquells esdeveniments. Bordiga subestimava les conseqüències de l’arribada feixista al poder; preveia la possibilitat d’una convergència socialdemòcrata per al nou govern; i es va limitar a reafirmar l’oposició esquemàtica i indiferenciada: Estat burgès-Estat proletari”[10].

L’anàlisi gramsciana sobre el feixisme de 1920-1921

Com és ben sabut, Gramsci fou un atent observador i analista del moviment feixista des de la seva primera manifestació i del seu desenvolupament a principis dels anys vint. En primer lloc, en el document Per a una renovació del partit socialista (explícitament apreciat per Lenin durant el II Congrés de la Internacional el 1920), va escriure:

“La fase actual de la lluita de classes a Itàlia és la que precedeix: o bé a la conquesta del poder polític per part del proletariat revolucionari per a la transició a nous modes de producció i distribució que permetin recuperar la productivitat; o bé una reacció tremenda de la classe propietària i de la casta de govern. Aquesta classe no exclourà cap tipus de violència per a sotmetre de nou al proletariat industrial i agrícola a un treball de serf: s’intentarà trencar inexorablement els organismes de lluita política de la classe treballadora (Partit Socialista) així com incorporar els organismes de resistència econòmica (sindicats i cooperatives) a l’engranatge de l’estat burgès”.[11]

En els mesos següents, Gramsci fa un seguiment del feixisme, l’analitza en temps real (cosa dificilíssima) a les planes del seu diari L’Ordine Nuovo, formulant definicions que han passat a la història i d’altres inevitablement destinades a demostrar ser incorrectes. Per descomptat, parteix d’un judici radicalment negatiu sobre la democràcia liberal de l’etapa de Giolitti, judici que podria conduir a subestimar el fenomen i que sembla confirmar-se per l’entesa inicial entre l’estatista piemontès i l’ “aventurer” Mussolini: no s’ha d’oblidar  que els Fasci italiani di combattimento van ser inclosos als Blocchi Nazionali, una coalició electoral proposada per Giolitti amb motiu de les eleccions de 1921.

Malgrat això, Gramsci capta les novetats del fenomen feixista i esbossa una anàlisi en termes de classe, per tant marxista, sense caure, però, en una perspectiva reductiva i econòmica, intentant detectar les peculiaritats del feixisme. Evoca el “poble dels micos” de Kipling[12] per indicar el paper de la “petita burgesia urbana”, el “procés de decadència” de la qual ja havia començat “a l’última dècada del segle passat”, a partir de la qual la petita burgesia va perdent gradualment: “importància i amb el desenvolupament de la gran indústria i el capital financer deixa d’exercir cap funció vital en el camp de la producció”,[13] i al final, “imita a la classe obrera i surt al carrer”[14]. La desmobilització dels oficials de l’exèrcit[15] té com a objectiu constituir els quadres d’aquesta “rebel·lió”, dirigir-la cap a “la defensa directa de la propietat industrial i agrícola contra els assalts de la classe revolucionària dels treballadors i dels camperols pobres”[16].

Però l’aparició de l’ esquadrisme es deu principalment a la “necessitat dels agraris de formar una guàrdia blanca”.[17] El contrast entre el feixisme ciutadà i el feixisme agrari que esclata amb motiu del “pacte de pacificació” que Mussolini estableix amb els socialistes l’estiu de 1921, és analitzat acuradament. Per descomptat, la predicció que “el feixisme sortirà de la crisi dividint-se”[18] és errònia. Però es manté la constatació, en aquell exacta per la qual “el feixisme, el veritable”, és el conegut pels “camperols i […] treballadors d’Emilia, del Veneto, de la Toscana”, és a dir, el més violent i el destinat a continuar a tota costa, “fins i tot canviant el nom”[19] (cosa que, finalment, no passarà).

Quan es produeix la “marxa sobre Roma”, Gramsci ja ha desenvolupat des de fa temps una idea pròpia sobre el feixisme, encara que sigui una idea provisional  i en evolució. No subestima el fenomen ni el simplifica. Òbviament, amb la “marxa sobre Roma” (28-30 d’octubre de 1922) i la designació de Mussolini per a formar un nou govern, l’anàlisi gramscià necessita una actualització.

El número especial de Pravda

Examinem ara el breu article de Gramsci trobat per Natalia Terekhova, que es presenta aquí per primera vegada, i el context en què es va publicar. Apareix a l’òrgan del Comitè Central i del Comitè de Moscou del Partit Comunista Bolxevic, Pravda, el 7 de novembre de 1922, un fet per si mateix d’interès considerable pel seu contingut i per la particularitat del número publicat en el cinquè aniversari. de la Revolució d’Octubre.

Que es tracta d’un número de celebració queda clar a la primera pàgina, que conté un breu missatge de felicitació escrit per Lenin, juxtaposat amb als eslògans ocasionals. Uns grans titulars diuen, fins i tots criden: «Visca el Quarter General de L’Octubre mundial, que és el IV Congrés de la Internacional Comunista!” També podem llegir:” Saludem l’Occident obrer: que sostindrà[20] la República Obrera de Rússia!” Al centre de la pàgina hi domina un dibuix imponent, que representa un puny que trenca amb força l’arma d’un agressor.

La segona pàgina del diari informa de la cronologia de les victòries del nou poder a partir del novembre de 1917. La part central de la pàgina està ocupada per notícies de l’estranger, incloses les de Polònia (La lluita de classes a Polònia) i d’Itàlia ( Els feixistes al poder). En aquest darrer escrit, llegim breus comunicacions d’agències franceses i alemanyes sobre els primers passos diplomàtics de Mussolini, sobre el partit popular catòlic i d’altres. En qualsevol cas, no hi ha cap avaluació, ni negativa ni positiva, sobre el nou govern establert a Itàlia. La zona inferior d’aquesta pàgina està dedicada a les operacions militars de l’Exèrcit Roig des del 1919 fins al 1922 amb un títol vistós: Victòria foc-sang!

La pàgina següent porta el títol: Nosaltres dirigim el proletariat mundial, i conté els escrits de membres destacats de la direcció bolxevic. Grigori Zinoviev signa un article que afirma que “la immortalitat de la revolució russa consisteix en el fet que és el començament de la revolució mundial”. Nikolai Bukharin, en canvi, subratlla el paper del partit bolxevic en la victòria de la Revolució, que pot semblar “un miracle”. Segons el teòric bolxevic, l’explicació és fàcil: aquest “miracle es va produir gràcies a la preparació marxista del partit, que va ser capaç de mantenir-la ferm, viva i fora del dogmatisme”. Més endavant, Bukharin continua: “El nostre marxisme sempre fou l’arma viva d’una praxi. Aquest marxisme revolucionari viu és un marxisme que realment ajuda a fer miracles. D’ell neix la gran ductibilitat de la nostra praxi».

Tota la pàgina 5 del diari està dedicada als problemes de l’organització científica del treball. És molt conegut el gran interès que tenien els bolxevics pel mètode de Taylor aplicat per l’industrial nord-americà Henry Ford. Un llibre soviètic dedicat a Ford fou publicat cinc vegades en tres anys, i fins i tot l’autobiografia de Ford va ser traduïda immediatament de l’anglès i impresa en milers de còpies dues vegades seguides, i al país dels soviètics es va fer una propaganda rellevant del fordisme.[21]

A les pàgines següents no falten articles sarcàstics sobre els menxevics[22] i els poemes del poeta més famós de l’època, Demian Bedni (pseudònim que significa “pobre” en rus), a més de notícies sobre les derrotes sofertes per la “burgesia” al Caucas i a l’ Àsia Central.

Arribem així a la pàgina 8, on es troba l’escrit de Gramsci. A les pàgines següents és impossible no sorprendre’s de veure en un diari comunista una publicitat igual en volum a tota la part anterior dedicada a la política, on es troben els més variats anuncis comercials, des de massatges a tractaments de malalties venèries. Son els anys de la NEP. Hi domina la publicitat gegantina (que ocupa tota l’última pàgina) de dues companyies petrolieres a Grosni i a Bakú, zones del Caucas riques en jaciments.[23]

Tornant al contingut de la vuitena pàgina del diari rus, també podem veure a la part inferior alguns anuncis pagats pels treballadors locals per  a expressar la seva alegria amb motiu de la celebració de l’aniversari de la Revolució i amb felicitacions als seus вожди (líders) més apreciats. És sorprenent veure com s’adrecen personalment a un d’ells: els treballadors de la gran fàbrica “Dinamo” el tutegen com es fa amb una persona molt estimada. No es tracta de Lenin, sinó del “дорогой товарищ троцкий”, l’ estimat company Trotsky.

L’escrit de Gramsci

L’article de Gramsci recentment trobat està signat només amb el cognom, seguit entre parèntesis pel país d’origen de l’autor. Es troba entre una dotzena de contribucions de representants de diversos partits comunistes, precedida per la llista de cinquanta-cinc partits i organitzacions adherides al Comintern en aquell moment. L’escrit gramscià no és llarg, com la resta, situats a la mateixa pàgina sota el gran estilitzat títol Рост Коминтерна (“L’auge de la Comintern”). La contribució sobre Itàlia es troba entre els textos signats pels companys alemanys, francesos[24] i anglesos, i la segueixen els de Suïssa, Amèrica, Hongria,[25] Bulgària, Índia, etc.

Igual que la resta de comunistes estrangers, Gramsci es dirigeix, per tant, al públic rus, al Partit Comunista Rus, però també al grup dirigent de la Comintern, descrivint el desenvolupament del Partit Comunista Italià i intentant explicar la “marxa sobre Roma” que s’havia  desenvolupat uns dies abans.

En primer lloc, certifica la difícil situació en què es troba el PC d’I, en algunes zones del país reduït a ser un moviment conspiratiu. La violència feixista ja havia començat feia un temps. La conquesta del poder governamental i d’una gran part de l’aparell estatal semblen confirmar les previsions gramscianes. De fet, poc després, a principis de gener, s’emetrà una ordre detenció per a tots els dirigents comunistes, inclòs Gramsci, que havien signat una crida antifeixista en el marc dels treballs del IV Congrés de la Internacional. El 3 de febrer de 1923 el propi Bordiga va ser arrestat.

En contrast amb la subestimació bordiguiana de la “marxa sobre Roma”, així com del feixisme (de la qual Camila Ravera també dóna compte al passatge citat anteriorment), Gramsci afirma que “a Itàlia s’obre un nou període històric”. Aquest període està marcat per la pèrdua de poder de la fracció industrial de la burgesia capitalista, que cedeix el poder polític als “estrats agrícoles mitjans i grans, liderats ideològicament per la petita burgesia urbana”. La prevalença del feixisme agrari va portar Mussolini a buscar la prova de força. Per a Gramsci, aquesta victòria dels agraris donarà lloc a “un període immediat de ferotge lluita”, ja que és previsible que la burgesia industrial no estigui disposada a acceptar aquesta pèrdua de poder ni a deixar-se guiar per un “aventurer” de baix perfil com es considera a Mussolini en el text.

Pocs dies després, el feixisme també serà objecte, encara que no preminent, del IV Congrés de la Internacional, gràcies a dos informes, confiats a Karl Radek i a Amadeo Bordiga. Sobre les posicions d’aquest últim ja ho hem dit breument: les seves anàlisis no havien convençut Lenin, ben al contrari.[26] Radek, en canvi, segons Spriano, “intenta fer una avaluació social més precisa de l’arribada del feixisme, assenyalant la seva font principal en la inquietud de la petita burgesia”. Per aquest motiu “no hi ha dubte – escriu Spriano – que en aquests matisos Radek reflecteix, encara que sigui de manera esquemàtica, suggeriments i aspectes destacats de Gramsci”, tant pel paper de la petita burgesia com per algunes referències problemàtiques a la relació entre el moviment obrer i els excombatents.[27] A més, en el missatge del Congrés als treballadors italians, el judici sobre el feixisme sembla fer-se ressò del judici contingut a l’article de Gramsci, quan diu: “Els feixistes són, més que altra cosa, una arma en mans de grans propietaris. La burgesia industrial i comercial valora ansiosament l’experiment de reacció ferotge que considera com a una espècie de bolxevisme negre “.[28]

Com és sabut, l’enfortiment del poder feixista i de Mussolini encara haurà de patir moltes turbulències, abans de consolidar-se. Això confirma el judici, contingut a l’article de Gramsci del 7 de novembre  encara que sigui massa optimista. La “crisi Matteotti” serà l’exemple més clar de que el poder feixista encara no està consolidat. Per descomptat, l’afirmació de gramsciana segons la qual a Itàlia “les perspectives de futur no són particularment negatives, tant per al proletariat com per al seu partit”, apareix avui com errònia. L’esperança de Gramsci és que el PC d’I, gràcies també a l’experiència de la Internacional, sigui capaç d’adoptar “una tàctica adequada a la realitat social italiana”, aconseguint agreujar les contradiccions creades pel cop d’estat feixista. L’incís entre parèntesis del seu article (“tenint en compte l’experiència del moviment comunista internacional”) també sembla referir-se a la diferència de posicions entre ell i Bordiga, així com entre Lenin, la Comintern i Bordiga. En definitiva, una esperança que la Internacional pugui “corregir” l’enfocament de Bordiga i la seva subestimació del feixisme. A la reunió amb Lenin del 25 d’octubre, també es va parlar del feixisme, de com explicar-ho i combatre’l. I, de fet, els conflictes entre Bordiga i la Internacional van empitjorar, amb motiu del IV Congrés, començant pel tema del “front únic”, que ara era la política de la Comintern i que Bordiga rebutjava. Això no vol dir que Gramsci ja hagués abandonat els dubtes i hagués decidit ja oposar-se al líder amb més autoritat del seu partit (el càrrec de secretari encara no existia). Haurà de passar més aigua per sota dels ponts abans que s’arribi lentament al rendiment de comptes,[29] entre la segona meitat de 1923 i la primera de 1924. Tot i això, cal assenyalar que la divergència en la veloració del fenomen feixista és un element de pes en la divergència progressiva entre els dos dirigents.

Durant els mesos posteriors al IV Congrés, els comunistes italians liderats per Bordiga no només seran fortament colpejats pels aparells repressius de l’estat italià, sinó que consumiran molta energia en un intent de contrarestar la línia política no sectària de la Comintern i a evitar la reunificació amb el PSI, que a l’octubre de 1922, uns dies abans de la “marxa sobre Roma”, havia expulsat l’ala reformista liderada per Filippo Turati i Giacomo Matteotti.[30]

Gramsci tornarà a Itàlia l’abril de 1924, després d’haver estat uns mesos a Viena. Esdevé, ben aviat, el principal líder del PC d’I, amb el suport decisiu de la Internacional, i es veurà obligat a afrontar la crisi Matteotti.[31] Durant uns mesos, el feixisme de Mussolini semblarà realment a punt de col·lapsar-se. Tanmateix, aquesta és una altra història, una situació diferent de la del cinquè aniversari de la Revolució d’Octubre, la “marxa sobre Roma” i el judici gramscià que hem vist expressat a la Pravda del 7 de novembre de 1922.


[1] Article de presentació del text de Gramsci de 7 de novembre de 1922 publicat a Pravda a càrrec de Guido Ligouri i Natalia Tereshova. Un text desconegut fins ara que ha estat publicat a Critica Marxista, nº 3, maig-juny de 2021, planes 46-52: https://criticamarxista.net/ Traducció de l’italià al català de Joan Tafalla. Existeix traducció al castellà a: https://jacobinlat.com/2021/06/17/inedito-de-gramsci/?fbclid=IwAR1D 

[2] Sobre la seva estada veure l’assaig de M. L. Righi, «Sulle rive dell’ampia Moscova»: Gramsci nella Russia di Lenin, in P. Capuzzo, S. Pons (a cura di), Gramsci nel movimento comunista internazionale, Roma, Carocci, 2019. Cfr. també: A. Carlucci, C. Balistreri, I primi mesi di Gramsci in Russia. Giugno-agosto 1922, in Belfagor 2011, n. 6; N. Terekhova, Gramsci e la Russia, in Gramsciana, 2015, n. 1; N. Ghetti, La cartolina di Gramsci. A Mosca, tra amori e politica, 1922-1924, Roma, Donzelli, 2016.

[3] Clara Zetkin va ser contrària a l’escissió de Livorno, i va escriure una famosa carta a Lenin criticant la política del Comintern a Itàlia. La carta fou publicada en alemany i en rus després de la caiguda de la URSS, per què abans estava “classificada”. Però al III Congrés del Comintern canvià d’opinió. Sobre aquest període es pot veure el record de Gramsci sobre aquest fet en la seva lletra d’ 1 de març de 1924 a Mauro Scoccimarro i a Palmiro Togliatti, publicada a A. Gramsci, Lettere 1908-1926, edició a cura d’Antonio Santucci, Torino, 1992, Einaudi editore, p. 262. (Nota de JT: aquesta lletra també es pot trovar a A. Gramsci, Vitta attraverso le lettere, a cura di Giuseppe Fiori, Torino, Einaudi tascabili, 1994, pp. 55-56; També a: AAVV: La formazione del grupo dirigente del partito comunista italiano, a cura di Palmiro Toglatti, Roma Editori Riuniti, 1962, p. 228-229. En castellà a: Antonio Gramsci, Cartas precarcelarias, traducción, selección e introducción de Héctor Rodríguez de la O, Madrid, Los libros de la catarata, 2020, pp. 132-145).

[4] Cfr. V. I. Lenin. Biograficheskaya khronika 1870-1924 gg. [Crònica biogràfica de V. I. Lenin 1870-1924], Moskva, Politizdat, 1970-1972, vol. XII, p. 435, on es pot trobar una breu ressenya de la reunió. Per a els temes tractats, cfr. N. Terekhova, art. cit., p. 156.

[5] Cfr. A. Gramsci jr., La storia di una famiglia rivoluzionaria, Roma, Editori Riuniti university press, 2014, pp. 122 ss. (Nota de JT: existeix traducció al castellà a Antonio Gramsci, j.r., Historia de una família revolucionaria, Xixón, Editorial Hoja de Lata, 2017).

[6] C. Ravera, Diario di trent’anni 1913-1943, Roma, Editori Riuniti, 1973.

[7] Ibid. pp. 122 i següents.

[8] Ibid. p. 126.

[9] AAVV: La formazione del grupo dirigente del partito comunista italiano, ob. cit.

[10] Camilla Ravera a Giuliano Gramsci, in A. Gramsci jr., La storia di una famiglia rivoluzionaria, cit., p. 196.

[11] A. Gramsci, Per un rinnovamento del partito socialista, in L’Ordine Nuovo, 8 maggio 1920, ora in Id., L’Ordine Nuovo 1919-1920, a cura di V. Gerratana e A. A. Santucci, Torino, Einaudi, 1987, p. 512. (Nota de JT: En castellà es pot trobar a Antonio Gramsci, Antologia, Selección, traducción y notas de Manuel Sacristán, Madrid Editorial Akal, 2013, pp. 71-75). Sobre la preparació i el desenvolupament del IIon. Congrés del Comintern, cfr. la contribució d’ Alexander Vatlin basada sobre fonts d’arxiu del Comintern accessibles des de 1991: A. Vatlin, Vtoroj kongress Kominterna: tochka otscheta istorii mirovogo kommunisma [El Segon Congrés de la Comintern: punt de referència a la historia del comunisme mundial], Moskva, Rosspen, 2019.

[12] A. Gramsci, Il popolo delle scimmie, in L’Ordine Nuovo, 2 gen- naio 1921, ora in Id., Socialismo e fascismo. L’Ordine Nuovo 1921- 1922, Torino, Einaudi, 1966, pp. 9 ss.

[13] Ibid., p. 9

[14] Ibid., p. 10.

[15] Gramsci tornarà un altre cop sobre aquesta qüestió l’any 1922, a Le origini del gabinetto Mussolini, in La Correspondance Internationale, 20 novembre de 1922 (ara a Id., Socialismo e fascismo, cit.): “El juliol [1920], el ministeri de la guerra, amb Bonomi al front, començà la desmobilització de prop de 60.000 oficials de la manera següent: els oficials desmobilitzats conservàvem les quatre quintes parts de la seva paga; per la major part foren enviats als centres polítics més importants, amb el deure d’adherir-se als “Fasci di combattimento”» (ivi, p. 530).

[16] A. Gramsci, Il popolo delle scimmie, cit., p. 11.

[17] A. Gramsci, I due fascismi, in L’Ordine Nuovo, 25 agosto 1921, ora in Id., Socialismo e fascismo, cit., pp. 297 ss. (Nota de JT: En castellà es pot trobar a Antonio Gramsci, Sobre el fascismo, México, D.F., Editorial Era, 1979, pp. 89-90).

[18] Ibid., p. 299.

[19] Ibidem.

[20] A propòsit de la gran solidaritat del proletariat italià, que obligà el govern de Franscesco Nitti a aturar la intervenció del proletariat durant la Guerra Civil russa, veure A. Cernobaev, N. Terekhova, “La nostra amicizia rafforzata dal sangue versato”. Gli italiani e la Guerra civile in Russia, in Russia-Italia. Un dialogo accademico, a cura di M. Talalay, Sankt Peterburg, Aleteya, 2021 (en curs d’ impressió).

[21] Sobre l’èxit del fordisme a la Rússia dels Soviets veure: N. Terekhova, Togliattigrad. Città-laboratorio del lavoro comunista e del fordismo all’italiana, a Città & Storia, 2017, n. 1, pp. 89-106.

[22] Sobre els menxevics, veure: N. Terekhova, Alla riscoperta del 1917. La storiografia post-sovietica sulla rivoluzione d’Ottobre, in Nuova Storia Contemporanea, 2016, n. 2, pp. 113-136.

[23] En poc temps, aquestes regions entraran a formar part de l’URSS, constituïda el 29 de desembre de 1922.

[24] L’article titulat França està signat per Boris Souvarine, indicat íntegrament. En breu serà un dels primers líders comunistes estrangers a protestar contra la repressió de l’oposició dins del partit bolxevic. Va prendre obertament el bàndol de Trotski i el 1924 va ser expulsat dels òrgans dirigents de la Comintern, així com del Partit Comunista.

[25] L’escrit titulat Hongria està signat amb les inicials M. R., que representen Matias Rakosi, molt conegut pels líders del PC d’I per la seva activitat com a representant de la Comintern a Itàlia els anys 1920-1921. Les relacions dels italians amb aquest membre hongarès de l’Executiu de la Comintern van ser molt dolentes, les queixes i les peticions enviades a Zinoviev per substituir-lo van ser inútils. A diferència de Chiarini (Anton Geller), el van deixar treballar a Itàlia i va ser considerat per la Comintern l’expert més autoritzat d’aquest país. El seu llibre Il fascismo italiano va publicar a Leningrad el 1925 amb una tirada de molts exemplars. Més informació al respecte a I. Grigorieva, Pagine biografiche russe di Antonio Gramsci (1922-1926) nelle carte dell’archivio Comintern, in Russia e Italia. XX secolo, vol. 3. Moskva, Nauka, 1998 (la traducció a l’anglès de l’assaig es troba en premsa al Regne Unit).

[26] Veure també C. Ravera, Diario di trent’anni, cit., pp. 126-127.

[27] Cfr. P. Spriano, Storia del Partito comunista italiano. I. Da Bordiga a Gramsci, Torino, Einaudi, 1967, p. 240. Veure també A. Gagliardi, Di fronte al fascismo. Gramsci e il dibattito nel movimento comunista internazionale, in P. Capuzzo, S. Pons (a cura di), Gramsci nel movimento comunista internazionale, cit. El caràcter de masses del feixisme també fou destacat en un informe escrit per Togliatti sobre el tema específicament per al IV Congrés, però que no va arribar a temps. Cfr. P. Togliatti, Rapporto sul fascismo per il IV Congresso dell’Internazionale, in Id., La politica nel pensiero e nell’azione, a cura di M. Ciliberto e G. Vacca, Milano, Bompiani, 2014, pp. 43 ss.

[28] Cit. in P. Spriano, Storia del Partito comunista italiano, cit., p. 239.

[29] En el text diu “Redde rationem”, locució llatina usada a l’article original. En italià equival al moment de retre comptes

[30] En recents articles i assaigs publicats amb motiu del centenari del Congrés de Livorno, s’ha volgut acusar als comunistes d’haver provocat un debilitament de la lluita contra el feixisme amb l’escissió de 1921. Però generalment no mostren aquesta divisió entre socialistes (que fou ben rebuda pels reformistes turatians) que va tenir lloc fins i tot immediatament abans de la “marxa sobre Roma”.

[31] Durant la “crisi Matteotti” Gramsci va haver d’enfrontar-se a la desagradable actitud de l’ambaixador soviètic a Itàlia Yureviev, que en aquells dies tan dramàtics va convidar Mussolini a un dinar oficial a l’ambaixada. Diverses cartes contenint crítiques sobre el comportament excessivament amistós dels representants soviètics a Roma envers el govern feixista a Roma, enviades a l’executiu de la Comintern els anys 1923-1924, han estat recollides, traduïdes i publicades per Natalia Terekhova a la revista Istoriceskij Arkhiv [Archivio storico], Moskva, 2019, n. 3, pp. 115-132.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *