by 
Des de la seva joventut, el marxisme d’Antonio Labriola va ser una referència importantíssima per Antonio Gramsci. Als Quaderns de la presó, va reprendre el plantejament de Labriola, considerant-lo una base per a l’elaboració d’un nou marxisme denominat, no per casualitat, «filosofia de la praxi» a partir de 1932. L’article refà i documenta el fil que uneix el pensament dels dos autors i marca el caràcter més profund del marxisme italià. Emergeix així la imatge d’un marxisme crític i molt peculiar, que Labriola desenvoluparà davant l’ortodòxia de la II Internacional i Gramsci envers el gir ideològic del comunisme en els anys vint i trenta.
En un escrit de 1938, Benedetto Croce afirmava que el «marxisme teòric», expressió que ell va introduir per primera vegada a la consideració crítica, havia nascut a Itàlia al 1895 quan, el 27 d’abril, Antonio Labriola escrivia per anunciar-li la pròxima publicació del seu primer assaig sobre materialisme històric, En memòria del Manifest Comunista: «aquesta carta -escrivia Croce- marca la data de naixement del marxisme teòric a Itàlia.[i] Com va advertir el propi Croce[ii], es tractava indubtablement d’una exageració, perquè en aquesta data el «marxisme teòric» comptava amb una llarga història de gairebé mig segle a Itàlia. Estudis recents -només cal recordar les recerques de Gian Mario Bravo i Paolo Favilli- han reconstruït amb precisió la circulació dels textos i les idees de Marx des de la dècada de 1840[iii]. No obstant, l’anotació de Croce era exacta, perquè també és cert que abans de Labriola ningú havia assolit un coneixement tan complet dels textos de Marx; i ningú com ell havia intentat «traduir» el marxisme a una filosofia adaptada a les característiques de la història italiana.
Quaranta anys més tard, a mitjans del 1935, Antonio Gramsci escrivia les darreres notes dels seus Quaderns a una clínica de Formia: des del 8 de febrer de 1929, havia escrit 29 quaderns, als quals cal afegir quatre que contenien traduccions i dos quaderns proveïts de les marques especials de la presó de Turi que no va tenir temps d’utilitzar, en els que reprenia alguns temes que es trobaven a l’eix de les reflexions de Labriola. No obstant, la relació entre aquests dos autors ha estat sempre objecte de controvèrsia. Molts recorden les paraules de Cesare Luporini, qui en un capítol de la Storia d’Italia publicat perEinaudi al 1973 parlava de «profunda fractura», de «discontinuïtat» i fins i tot d’«interrupció» total. Reconstruint la història del marxisme italià, Luporini arribava a la conclusió que no podia mostrar cap relació constructiva entre l’obra de Gramsci i la de Labriola[iv]. Malgrat les diferents interpretacions al respecte de Delio Cantimori en un article de 1954[v], de Palmiro Togliatti, que en 1954 publicaria quatre articles en «Rinascita» sobre Labriola[vi], i d’Eugenio Garin[vii], un atent estudiós com Alberto Burgio sostindria que la tesi de Luporini «continua sent hegemònica»[viii]. No és difícil entendre quines varen ser les raons. Luporini escrivia al 1973, després de la commoció de 1956, de la mort de Togliatti al 1964 i dels successos del 68, quan el rebuig de les «genealogies» que havien sustentat la política cultural comunista des dels anys quaranta, estava molt estès en el marxisme italià. Amb la construcció del «nou partit» i, després del 1956, amb l’accentuació del discurs sobre les «vies nacionals» i el «policentrisme», el comunisme italià basava el seu paradigma cultural en la tesi de la continuïtat nacional entre el hegelianisme meridional (De Sanctis i Bertrando Spaventa), el primer marxisme de Labriola i el pensament carcerari de Gramsci. Aquesta era l’essència de la reflexió de Togliatti al 1954, corregida però no abandonada del tot després del 1956, quan a la primera conferència gramsciana de 1958 va centrar la seva atenció en la relació entre Gramsci i el leninisme[ix].
La crítica de les “continuïtats” va prendre dos camins diferents. D’una banda, coincidint amb l’XI Congrés del Partit Comunista Italià al 1966, es convertiria en una crítica de l’historicisme i en un intent de separar, no sols i no tant a Gramsci de Labriola, sinó al marxisme de les escoles filosòfiques «burgeses», de De Sanctis, Spaventa i Croce. Al 1965, l’article de Rossana Rossanda, en aquells dies responsable de la comissió cultural, publicat en «Rinascita», al qual va seguir una intervenció de Luporini, representaria l’orientació general[x]. D’altra banda, s’intentava separar a Gramsci de la tradició del marxisme italià, especialment des de l’operaisme, recuperant més aviat al Gramsci dels consells de fàbrica i tractant de connectant-lo amb els corrents del marxisme europeu. En qualsevol cas, el rebuig de les “continuïtats” tindria com a conseqüència un qüestionament molt radical de la relació Gramsci-Labriola.
Fins i tot un estudiós a l’alçada d’Eugenio Garin cauria al malentès de la «profunda ruptura» entre Gramsci i Labriola. Durant el discurs que va pronunciar al 1979 a Cassino amb motiu del 75 aniversari de la mort de Labriola, afirmava que «en els seus escrits anteriors a 1926, Gramsci sembla ignorar per complet a Labriola, i les dues o tres vegades que ho esmenta, sembla com si ni tan sols l’hagués fullejat»[xi]. És probable que Garin estigués influït per Luporini, o potser per Ernesto Ragionieri, qui al 1963 havia escrit en «L’Unità» que «Labriola va ser substancialment aliè a la formació intel·lectual de Gramsci»[xii]. Avui sabem que no és així, i que Labriola va tenir una important presència en la formació de Gramsci. No només per la seva relació amb els professors, començant per Rodolfo Mondolfo, a qui va conèixer en la Universitat de Torí, sinó també per una sèrie de referències puntuals que confirmen la seva lectura. Per citar només les principals, com ha testimoniat Andrea Viglongo, al 1914 Gramsci recomanava la lectura dels assajos de Labriola sobre materialisme històric, que evidentment coneixia bé[xiii]. El segon i tercer assaig estan recollits a la biblioteca d’Attilio Carena, el “deixeble” al qual va suggerir la compra de llibres durant els anys de la guerra i la postguerra i que, no per casualitat, publicava al 1918 a la revista «Grido del popolo» un article sobre Labriola clarament inspirat pel propi Gramsci[xiv]. A l’octubre del mateix any, a l’article Misteri della cultura e della poesia, Gramsci definia el marxisme fent ús de l’expressió «comunisme crític», fórmula que havia estat prèviament utilitzada per Labriola[xv]; i en un article d’aquell mateix gener sobre Achille Loria i el socialisme, afirmava que el socialisme italià «havia tingut un començament enlluernador i ple de promeses amb els escrits d’Antonio Labriola»[xvi].
Però va ser entre 1924 i 1926, durant el període de confrontació amb Bordiga i la preparació del congrés de Lió, quan Labriola prendrà un paper central a les reflexions de Gramsci. Al seu Introducció al primer curs de l’escola interna del partit, escrit a l’abril-maig de 1925, afirmava que Marx només havia estat estudiat a Itàlia per intel·lectuals burgesos, «a part d’Antonio Labriola»[xvii]. Abans de la seva detenció, com es recull en una carta a Togliatti del 14 d’octubre de 1926, havia començat a recopilar les cartes de Labriola a Engels per a la publicació en una nova sèrie de l’«Ordine Nuovo»[xviii]. El projecte no es va poder dur a terme, però seria posteriorment reprès per Angelo Tasca a la revista clandestina «L’Stato operaio» entre setembre de 1927 i febrer de 1930. Aquests i altres documents testifiquen la importància de la figura de Labriola durant tota l’etapa de formació intel·lectual de Gramsci a Torí, però també posteriorment, durant els períodes transcorreguts a Moscou, Viena i Roma.
Labriola es convertirà en una referència fonamental per a Gramsci, especialment als Quaderns de la presó. Podem trobar una trentena de referències directes als Quaderns, si prescindim dels textos de primer esborrany reelaborats posteriorment en notes de segona redacció, en total hi ha 20 passatges que fan referència a Labriola. De vegades, com al § 168 del Quadern 8, es pot percebre fins i tot la influència de Croce. A un paràgraf important, el § 200 del Quadern 8, reelaborat al § 1 del Quadern 11, Gramsci dirigirà una crítica molt decidida cap a Labriola. Feia referència a una entrevista realitzada al 1902 sobre la qüestió colonial, on Labriola responia a la pregunta «Com educaria moralment a un papú?» amb la famosa frase: «provisionalment el convertiria en esclau»[xix]. Labriola no volia fer apologia de l’esclavitud, com de vegades s’ha mal interpretat, sinó subratllar que la llibertat és un procés moral, que no es conquereix a l’abstracte, sinó mitjançant un acte de rebel·lió contra aquesta. Gramsci no va entendre aquesta ocurrència i la definirà com «un pseudo-historicisme», «un mecanisme bastant empíric» i «regressiu»; comparant-la fins i tot amb la reforma escolar de Giovanni Gentile a la qual s’ensenyava religió catòlica en la seva forma dogmàtica, perquè, en un procés educatiu i moral, els joves s’emancipessin d’ella fins a descobrir el valor superior de la filosofia[xx]. Aquest «pseudo-historicisme» era el contrari a l’historicisme de Gramsci, qui, des dels seus primers judicis sobre la revolució soviètica -pensar en l’article de 1917 La revolució contra el capital– sostindrà la primacia de la voluntat sobre els temps objectius de la història.
Aquesta va ser l’única crítica de Gramsci cap a Labriola. D’altra banda, crida l’atenció el caràcter d’excepció que va atorgar a la seva figura. Excepte Lenin -com a revolucionari i home d’acció, mai considerat com a teòric o filòsof-, cap altre pensador marxista adquireix la importància de Labriola als Quaderns. La seva imatge centelleja a tota la història del marxisme després de la mort de Marx. Esmentat ja al Quadern 1 (§ 44; § 155) per un judici sobre Alemanya, es convertirà en protagonista als Quaderns 3 i 4, a dues notes escrites entre maig i juny de 1930[xxi]. A la primera d’elles (Q3, § 31) Gramsci contraposa a Labriola amb Trotski, qui en la seva autobiografia havia parlat del «brillant diletantisme» de Labriola, però també de la seva «veritable profunditat», a Plekhànov i a Otto Bauer per la seva crítica «a la combinació» del marxisme i per la seva precisa indicació de l’autonomia del marxisme com a filosofia. Gramsci es preguntava: «per què Labriola no ha tingut sort a la bibliografia socialdemòcrata?»; i responia que ara era necessari «tornar a posar en circulació» les seves idees i fer que «predomini el seu plantejament del problema filosòfic»[xxii]. A la nota § 3 del Quadern 4, repeteix el mateix judici i afirma novament la veracitat del punt de vista de Labriola: l’autonomia del marxisme com a filosofia es concretava així en la doble superació de l’idealisme i del materialisme (la «doble combinació»). Gramsci contraposarà a Labriola al llarg de tota la història del marxisme, especialment al materialisme dialèctic de la III Internacional que, segons explica, s’havia combinat amb el materialisme per a «il·luminar a les masses populars», «per a combatre els residus del món precapitalista», completant-se «amb una filosofia no marxista»[xxiii]. De tant en tant un error és necessari, però així i tot és un error, gravat en la metàfora d’una Reforma sense Renaixement, d’una «fase popular» i una «fase econòmica-corporativa», com la del marxisme soviètic, que s’havia tornat incapaç de generar una veritable funció hegemònica.
Com es pot comprovar, Labriola es convertia en el model per a un correcte plantejament del problema teòric del marxisme. Principalment per dues raons: en primer lloc, perquè havia estat capaç d’indicar la forma essencial d’un “retorn a Marx”, el mètode amb el que havien de llegir les seves obres. A les obres de Marx hi havia una filosofia implícita, «en fragments»[xxiv] havia escrit Labriola, que Marx no havia fet explícita i transparent. La tasca del marxisme teòric va passar a ser enuclear aquests nusos i elaborar les categories filosòfiques que Marx havia utilitzat, però de les que no havia desenvolupat la seva tematització. En segon lloc, l’originalitat de Labriola consistia principalment en la seva afirmació envers l’autonomia, o fins i tot autosuficiència, del marxisme com a filosofia. El marxisme, aquesta era la tesi de Gramsci que derivava d’ell, era una nova filosofia, una cosmovisió completa, que no s’havia de “combinar” amb l’idealisme o el materialisme perquè, des de les Tesis sobre Feuerbach, havia superat ambdós.
Les notes anteriorment esmentades van ser escrites entre 1929 i 1930. Però a principis de 1932 es va produir una transformació fonamental de l’obra de Gramsci, marcada per la redacció dels primers quaderns «especials» del període a Torí. Al mateix temps, Gramsci introduirà un canvi significatiu al seu propi vocabulari: als textos de segona redacció i als nous esborranys substituirà sistemàticament l’expressió «materialisme històric» per «filosofia de la praxi». Es tracta d’una circumstància que va impressionar sempre als editors, Felice Platone, editor de la primera edició temàtica dels Quaderns, assenyalarà que la substitució s’havia fet per tal de no «despertar sospites en la censura»[xxv]. Valentino Gerratana, editor de l’edició crítica, no repetirà aquesta tesi, però tampoc la corregirà. Avui sabem amb certesa que el canvi lèxic corresponia a un projecte teòric precís, a la modificació del seu programa de recerca i a un propòsit global de reconstrucció del marxisme[xxvi]: com havia escrit en el Quadern 4, citant una carta de Pietro Giordani a la princesa Carlotta, «quan es troba una cosa veritablement nova a les ciències, és necessari apropiar-se d’una paraula completament nova, perquè la idea romangui precisa i diferent»[xxvii]. Era la polèmica contra el «manual» de Bukharin, contra el marxisme entès com materialisme i com sociologia, la qual cosa havia portat a Gramsci a modificar el seu llenguatge a la redacció dels Quaderns.
Però l’expressió –filosofia de la praxi- té una història complexa a la filosofia italiana, lligada a una determinada lectura de Marx i als noms de Giovanni Gentile, Benedetto Croce, Rodolfo Mondolfo, entre altres[xxviii], que venia de lluny quan Gramsci comença a utilitzar-la al 1932. El primer a introduir-la al marxisme teòric fou Labriola al seu tercer assaig sobre el materialisme històric, Discorrendo di socialismo e di filosofia. A la seva tercera carta a Georges Sorel, definia la praxi com «el nucli» del materialisme històric, «la qual cosa és com dir tota la filosofia»[xxix]. En aquest passatge, Labriola identificava la praxi amb el treball i, a una anotació fonamental, precisava que el materialisme històric «tindrà a cada país una particularitat i un color diferent», però que en el fons romandrà sempre aquest mateix nucli que és la praxi. A la seva quarta carta, definirà la filosofia de la praxi com «la medul·la del materialisme històric»[xxx] i, per tal de precisar el seu caràcter afegirà que: «és la filosofia immanent a les coses sobre les quals filosofa. De la vida al pensament i no del pensament a la vida; aquest és el procés realista. Del treball, que és conèixer en tant que obrem, en conèixer com teoria abstracta: i no d’aquesta a aquell»[xxxi]. Aquestes poques paraules resumien tota la concepció del marxisme de Labriola: la praxi com a cesura entre la història natural (en un sentit de darwinista) i la història humana, i el realisme històric, entès com a crítica de les formes ideològiques i com reconstrucció de la gènesi de les idees. Es tracta, per tant, d’un marxisme profundament lligat a la història i a l’operació humana del treball.
Va ser mèrit de Giovanni Gentile, al seu assaig de 1900 titulat La filosofia della prassi, assenyalar les dues premisses de la posició de Labriola[xxxii].
En primer lloc, una referència a les Tesis sobre Feuerbach de Marx, de les quals Gentile va oferir la primera traducció italiana[xxxiii], que Labriola no havia assenyalat. En segon lloc, la relació de la praxi de Labriola amb la reforma de la dialèctica duta a terme pel seu mestre, Bertrando Spaventa. La relació entre praxi i naturalesa va ser concebuda de manera anàloga a la manera en què Spaventa, llegint la primera tríade de la doctrina de l’ésser de Hegel, havia interpretat el nexe entre el pensament, el «gran prevaricador», i l’ésser: la naturalesa física -escrivia Labriola a la quarta carta, en un llenguatge perfectament spaventià- «ja no és, per a cap home pensant, un fet que no ha estat mai in fieri (en procés), un esdeveniment que mai ha esdevingut, un etern instant que no procedeix, i molt menys allò creat d’un sol cop, que no és la creació contínuament en acte»[xxxiv]. Llegint aquestes línies és fa difícil sostenir que quan Labriola les va escriure, hagués abandonat el hegelianisme de Spaventa per l’herbartisme. Labriola va ser, més aviat, un “gran mediador” a la història de la filosofia italiana: va arribar tard al marxisme, aportant-li tot el pes de la seva formació hegeliana i herbartiana, i va recuperar a la seva lectura de Marx els grans precedents de la filosofia italiana, en particular a Giordano Bruno i Giambattista Vico, per no parlar de la gran filosofia europea, de Sòcrates a Spinoza.
Gramsci reprendrà aquesta línia de pensament. Es tractava, escriu al Quadern 8, de la «exigència de construir sobre el marxisme una filosofia de la praxi»[xxxv]. Tornarà a connectar amb Labriola com a únic precedent vàlid a la història del marxisme, però transformarà la imatge de la filosofia de la praxi, inserint-li el llevat de la subjectivitat política, que procedeix de la seva lectura sobre la revolució soviètica i del pes decisiu que va adquirir a la seva reflexió un altre clàssic (el seu clàssic), Nicolás Maquiavel. La filosofia de la praxi presa de Labriola, es convertirà en la base filosòfica de tota la seva teoria de l’hegemonia.
A la cita del tercer assaig que hem recordat, no pot faltar aquesta frase a la qual Labriola afirmava que, si la praxi constitueix el «nucli» i la «medul·la» invariables del materialisme històric, és a dir, la seva filosofia, aquesta tindrà «modalitats» i «colors» diferents «d’un país a un altre». Al seu assaig pòstum Da un secolo all’altro, Labriola va tenir la capacitat de pensar en les grans connexions entre diferents èpoques, essent realment una excepció dins el marxisme del seu temps. Mentre el marxisme europeu es tancava a la dimensió de les esferes nacionals -en un procés que portaria fins a la votació dels crèdits de guerra a Alemanya, a la cristal·lització de l’instrument de l’Estat planificador i a la visió estalinista del socialisme en un sol país-, Labriola trasllada la seva mirada analítica del mer mecanisme de la producció econòmica a l’esfera ampliada de la reproducció del capitalisme a escala mundial. Aquí Labriola també s’inspirarà en les lliçons de Bertrando Spaventa, qui, a la seva cèlebre conferència de 1861 a Nàpols, a la qual havia assistit Labriola, esbossava la teoria de la circulació del pensament europeu que significava una negació de l’entossudiment de les filosofies “nacionals”, que quedaven reduïdes a «estacions» del pensament europeu, i la seva defensa del caràcter universal, global i cosmopolita de la filosofia. Com ha escrit Eugenio Garin, Labriola “tradueix” la teoria spaventiana de la circulació a la teoria marxista de la interdependència, arribant a definir les situacions nacionals, començant per la italiana, com un simple «angle visual» al desenvolupament del capitalisme mundial[xxxvi]. No és d’estranyar per tant, que algunes categories elaborades per Labriola formessin part de les reflexions de Gramsci. Per tal de limitar-nos als casos més importants, caldrà recordar la periodització de la història europea, amb el llarg cicle de 1789 a 1871 i la indicació de discontinuïtat al 1871: una periodització que va penetrar al pensament de Gramsci, que considerava l’any 1871 com la transició decisiva al cosmopolitisme econòmic i com el final de l’època de les «guerres d’assalt», enfront de les quals la presa del Palau d’Hivern representava la excepció russa, no repetible a la lluita política a Europa, que havia entrat a l’època de la «guerra de posicions». En segon lloc, va ser Labriola qui, en el seu quart assaig, introdueix la distinció entre revolucions actives i passives, tot considerant al Risorgimento italià com un exemple paradigmàtic de “revolució passiva”[xxxvii]. És cert que Gramsci va prendre lliurement de Vincenzo Cuoco la definició de revolucions passives, però sens dubte la reflexió de Labriola també va pesar en aquest aspecte.
D’altra banda, hem après a substituir la imatge d’un Gramsci centrat al terreny de la cultura nacional per un altre principi interpretatiu, segons el qual el veritable motor de tota la seva reflexió és la transformació morfològica del capitalisme mundial als primers anys del segle XX i particularment durant la dècada dels anys trenta[xxxviii]. La crisi d’Europa, amb l’esgotament dels Estats nacionals, la incapacitat de la Unió Soviètica per a exercir una funció motora a un escenari mundial i la difusió de l’americanisme i del fordisme, representen els nuclis fonamentals de la reflexió de Gramsci i la raó de la doble crítica a les posicions de Trotski i de Stalin. La reflexió sobre el món i la història del seu temps portaria a Gramsci a elaborar les seves categories filosòfiques. Començant per la «traducibilitat dels llenguatges científics i filosòfics», que sistematitzaria al Quadern 11 i que derivava de nombroses fonts: d’un passatge La Sagrada Família de Marx i Engels, d’un discurs de Lenin durant el IV Congrés de la Comintern al 1922, de Croce, Vailati o Prezzolini. Però també de Labriola, que al seu quart assaig havia reflexionat a partir la teoria spaventiana de la circulació en termes d’interdependència i de reproducció ampliada del capital mundial.
Més enllà de les referències que es poden trobar als Quaderns, hi ha un fil que uneix les figures de Labriola i Gramsci, ja que en molts aspectes van compartir un destí comú. Labriola enfront el marxisme de la II Internacional (dominat, sobretot després de la mort d’Engels en 1895, per l’ortodòxia de Kautsky i la polèmica sobre el revisionisme), i Gramsci enfront la nova ortodòxia inaugurada per la Comintern al cinquè Congrés, van alçar una veu minoritària i discordant que aviat seria reduïda al silenci. Durant els seus respectius moments històrics, tots dos van elaborar un marxisme crític que seria polvoritzat per les tendències ideològiques dominants. Davant l’esclat de la “crisi del marxisme”, Labriola escrivia que ell fou el primer dels crítics i dels revisionistes, però en un sentit diferent del que ara s’imposava: «Mai vaig ser -escriu a Leonida Bissolati el 28 de maig de 1899- un repetidor o un glossador de Marx!»[xxxix]. El seu «comunisme crític», com l’havia definit al seu primer assaig, era qualsevol cosa menys una defensa de l’ortodòxia, de la qual havia corregit aspectes fonamentals. La revisió més profunda va ser potser la crítica radical de tot finalisme, d’aquest Endziel present al cor del marxisme ortodox.
Per a Labriola, al marxisme li corresponia la tasca analítica d’enuclearitzar el camp de les possibilitats reals, d’exercir la crítica realista de les formes ideològiques, restaurant la seva gènesi i deixant a l’acció política la tasca de proposar orientacions i programes pràctics:
El comunisme crític no fabrica revolucions, ni prepara insurreccions ni arma revoltes. Es fon amb el moviment proletari, però veu i sosté aquest moviment amb plena consciència del nexe que l’uneix i pot i ha d’unir a la totalitat de les relacions de la vida social. No és, en suma, cap acadèmia on s’ensinistri a l’estat major de la revolució proletària; sinó només la seva consciència, sobretot, en certes contingències, la consciència de les seves dificultats[xl].
Aquest plantejament implicava una revisió de les categories que comprenien els conceptes de llei tendencial, predicció morfològica i mètode genètic i li va portar a replantejar l’estatut de les categories filosòfiques com a «funcions» històricament canviants, privades d’una certesa transcendental, filles també d’aquest procés històric.
No és difícil adonar-se que aquest marc teòric va condicionar la reflexió de Gramsci, encara que en una època diferent, qui li afegiria una qüestió veritablement seva: la constitució del subjecte polític i la teoria de l’hegemonia. La filosofia de la praxi dels Quaderns –amb la teoria de l’«abstracció determinada» elaborada a partir de Ricardo, la crítica del concepte de predicció contra el sociologisme de Bukharin, el rebuig de les filosofies «especulatives»- va reprendre la línia indicada per Labriola. Més específicament, tota la reflexió de Gramsci sobre la història dels intel·lectuals depenia de la novetat del paradigma de Labriola. El problema de la relació amb els intel·lectuals havia romàs al centre de la reflexió del marxisme europeu després de la mort de Marx[xli]. L’estudi de Kautsky de 1895, La intel·ligència i la socialdemocràcia, reprès per Lenin en el seu Què fer? de 1902, contenia la formulació clàssica de la qüestió dels intel·lectuals: una classe oscil·lant entre el proletariat i la burgesia, el destí de la qual era proletaritzar-se progressivament, caient sota la dominació de la classe obrera i el seu partit. El problema dels intel·lectuals va ser reflexionat també per Max Adler en 1902 des d’una perspectiva neokantiana en el seu El socialisme i els intel·lectuals, que no obstant això no va aconseguir escapar als principis de finalisme i proletarització de la classe intel·lectual. Labriola va ser l’únic que abordà la qüestió d’una altra forma, arribant a concebre el marxisme com un procés d’unificació de les «disciplines analítiques», de les competències i dels coneixements, al qual el materialisme històric afegirà la consciència de la gènesi i de la historicitat insuperable de tot coneixement científic. El destí dels intel·lectuals no era la proletarització, sinó que es convertien en protagonistes d’una nova era de comprensió activa de la realitat, basada en la connexió entre el reconeixement funcional i l’anàlisi genètica. La filosofia de la praxi mostrava aquí la capacitat d’incorporar els resultats de la recerca empírica, integrant-los en la seva pròpia visió crítica.
La reflexió de Gramsci sobre els intel·lectuals partia d’aquest punt. Com va escriure al Quadern 12, el «nou intel·lectual», l’«intel·lectual democràtic» és «especialista + polític»[xlii]: té la capacitat d’incorporar les competències del coneixement empíric, afegint-les la consciència històrica i la perspectiva política. En aquesta idea de la història dels intel·lectuals, enunciada ja a l’assaig de 1926 sobre la qüestió meridional i desenvolupada després als Quaderns, estava el germen d’una revisió integral del marxisme teòric. Gramsci reobria el dossier sobre els intel·lectuals, i això el conduirà a dues conseqüències de cabdal importància: d’una banda, el marxisme com a filosofia de la praxi es convertirà en una teoria de la reproducció del sistema social, basada precisament en les funcions intel·lectuals; i per un altre, apareixerà una nova teoria del conflicte social, que ja no està centrada només en la realitat objectiva de les classes, sinó en subjectes polítics complexos, organitzats i unificats per una visió del món. «Guerra de posicions», com va repetir diverses vegades: en resum, conflicte social adequat al nivell aconseguit a l’Europa de la democràcia moderna.
[i] B. Croce, Come nacque e come morì il marxismo teorico in Italia (1895-1900). Da lettere e ricordi personali, «La Critica» 36 (1938), p. 35.
[ii] «No és, per descomptat, que no se sabés res de Marx el seu Capital, i de la “plusvàlua” i el “materialisme històric” abans d’aquesta època; perquè en els últims anys, la difusió d’aquestes teories havia crescut amb el creixement del socialisme, i en els periòdics i revistes socialistes es parlava molt d’elles, intentant exposar-les, raonar-les i defensar-les». (Ibídem)
[iii]G. M. Bravo, Marx ed Engels in Italia. la fortuna gli scritti le relazioni le polemiche, Editori Riuniti, Roma 1992; P. Favilli, Storia del marxismo italiano. Dalle origini alla grande guerra, Franco Angeli, Milano 20002. Per a una visió complerta veure el volum de F. Giasi-M. Mustè (eds.), Marx in Italia. Edizioni, interpretazioni e influenze, Istituto della Enciclopedia Italiana, Roma 2020.
[iv] C. Luporini, Il marxismo e la cultura italiana del Novecento, en R. Romano-C. Vivanti (eds.), Storia d’Italia, vol. V, Einaudi, Torí 1973, p. 1587.
[v] D. Cantimori, Su Antonio Labriola, en Id., Studi di storia, Einaudi, Torí 1959, pp. 693-700.
[vi] P. Togliatti, Per una giusta comprensione del pensiero di A. Labriola, «Rinascita» 11 (1954), pp. 254-256; n. 5, pp. 336-339; n. 6, pp. 387-393; n. 7, pp. 483-491. Edició en castellà: P. Togliatti, Para una justa comprensión del pensamiento de Antonio Labriola en Palmiro Togliatti Escritos políticos, Ediciones Era, México D.F. 1971, pp. 19-46.
[vii] E. Garin, Introduzione a A. Labriola, La concezione materialistica della storia, Laterza, Bari 1965, pp. V-LXV; Id., Antonio Labriola nella storia della cultura e del movimento operaio, «Critica marxista» 17 (1979), pp. 67-81.
[viii] A. Burgio, Un’eredità misconosciuta. Sul rapporto Gramsci-Labriola, en Id., Gramsci. Il sistema in movimento, Derive Approdi, Roma 2014, p. 415.
[ix] P. Togliatti, Il leninismo nel pensiero e nell’azione di Antonio Gramsci, in Studi gramsciani, Editori Riuniti, Roma 1958, pp. 16-35. Edició en castellà: P. Togliatti, El leninismo en el pensamiento y en la acción de Antonio Gramsci en Palmiro Togliatti Escritos políticos, Ediciones Era, México D.F. 1971, pp. 47-64.
[x] R. Rossanda, Unità politica e scelte culturali, «Rinascita-Il Contemporaneo» 12 (1965), p. 21. Pel debat posterior cfr. F. Cassano, Marxismo e filosofia in Italia (1958-1971), De Donato, Bari 1973.
[xi] E. Garin, Tra due secoli. Socialismo e filosofia in Italia dopo l’Unità, De Donato, Bari 1983, p. 160.
[xii] E. Ragionieri, La lezione di Labriola, «L’Unità» 15 octubre 1963. Per veure el perfil que Garin dibuixà de Ragionieri en 1978: Ernesto Ragionieri, «Belfagor» 33 (1978), pp. 297-320.
[xiii] M. Paulesu Quercioli (ed.), Gramsci vivo nelle testimonianze dei suoi contemporanei, Feltrinelli, Milà 1977, pp. 119-128. Cfr. El testimoni de Viglongo a Giancarlo Bergami: «En una entrevista, Andrea Viglongo recordava que els assajos d’Antonio Labriola, publicats per l’editorial Loescher de Roma, van ser a la fi de 1914 els primers llibres que li va recomanar Gramsci, a qui havia conegut poc abans a la redacció del “Grido del popolo” i a la oficina de correspondència de l”Avanti”» (G. Bergami, Il giovane Gramsci e il marxismo 1911-1918, Feltrinelli, Milà 1977, p. 25).
[xiv] Ibídem, pp. 175 y ss. L’article de Carena es publicà al diari “Il Grido del popolo” el 31 d’agost de 1918 amb el títol: Libera la tua volontà. cf. ibíd., pp. 164-168.
[xv] Misteri della cultura e della poesia (1918), en A. Gramsci, Scritti giovanili 1914-1918, Einaudi, Torí 1958, p. 327: «També sembla que no hi ha res en comú entre el comunisme crític i el positivisme».
[xvi]Achille Loria e il socialismo (1918), en A. Gramsci, Scritti giovanili 1914-1918, cit., p. 163.
[xvii] Introduzione al primo corso della scuola interna di partito (1925), en A. Gramsci, La costruzione del partito comunista 1923-1926, Einaudi, Torí 1971, p. 54.
[xviii] C. Daniele (ed.), Gramsci a Roma, Togliatti a Mosca. Il carteggio del 1926, Einaudi, Torí 1999, p. 402: «Espero el text corregit i acarat de les cartes d’Antonio Labriola, amb prefaci de Riazànov [David Riazànov]. És necessari pel primer número de l’”Ordine Nuovo”. Cal afanyar-se».
[xix]B. Croce (ed.), A. Labriola, Scritti varii editi e inediti di filosofia e politica, Laterza, Bari 1906, pp. 432-441.
[xx]V. Gerratana (ed.), A. Gramsci, Quaderni del carcere, Einaudi, Torí 1975, p. 1061 y pp. 1366-1368. Quaderm 11 § (1) Antonio Labriola.
[xxi] Per la datació de les notes del quadern ens remetem a G. Cospito, Verso l’edizione critica e integrale dei Quaderni del carcere, «Studi storici» 52 (2011), pp. 881-904.
[xxii] A. Gramsci, Quaderni del carcere, cit., p. 309. Quadern 3 § (31). Revistes tipo.
[xxiii] Ibid., pp. 421-425. Quadern 4 § (3) Dos aspectes del marxisme.
[xxiv] A. Labriola, Discorrendo di socialismo e di filosofia, F. Sbarberi (ed.), in Id., Scritti filosofici e politici, Einaudi, Torí 1976, vol. II, p. 673. Edició en castellà: A. Labriola, Conversando de socialismo y filosofía. Cartas a G. Sorel. Carta III, Ediciones de intervención cultural/El Viejo Topo 2020, p. 97.
[xxv] A. Gramsci, Il materialismo storico e la filosofia di Benedetto Croce, Einaudi, Torí 1966, p. XXIII. Cfr. F. Platone, Relazione sui quaderni del carcere. Per una storia degli intellettuali italiani, «Rinascita» 3 (1946), pp. 81-90.
[xxvi] Cfr. G. Vacca, Materialismo storico e filosofia della praxis, en Attualità del pensiero di Antonio Gramsci, Bardi Edizioni, Roma 2016, pp. 135-147.
[xxvii] A. Gramsci, Quaderni del carcere, cit., p. 452. Quadern 4 § (34) A propòsit del nom de «materialisme històric».
[xxviii] Cfr. M. Mustè, Marxismo e filosofia della praxis. Da Labriola a Gramsci, Viella, Roma 2018.
[xxix] A. Labriola, Discorrendo di socialismo e di filosofia, cit., p. 689. Ed. castellà: Ibíd., p. 115.
[xxx] Ibíd., p. 702. Ed. Castellà: Ibídem, p. 131.
[xxxi] Ibíd.
[xxxii] G. Gentile, La filosofia della prassi, en Id., La filosofia di Marx. Studi critici, Sansoni, Florència 1959, pp. 59-165.
[xxxiii] Ibíd., pp. 68-71.
[xxxiv] A. Labriola, Discorrendo di socialismo e di filosofia, cit., p. 703. Ed. castellà: Ibíd., p. 132.
[xxxv] A. Gramsci, Quaderni del carcere, cit., p. 1060. Quadern 8 § (198). Filosofia de la praxi.
[xxxvi]S. Miccolis-A. Savorelli (eds.), A. Labriola, Da un secolo all’altro. 1897-1903, Bibliopolis, Nàpols 2012, p. 196.
[xxxvii] La distinció entre “historia activa” i “historia passiva” va ser un dels eixos del quart assaig de Labriola: cfr. A. Labriola, Da un secolo all’altro, in Id., Scritti filosofici e politici, cit., pp. 853-855.
[xxxviii]Cfr. G. Vacca, Modernità alternative. Il Novecento di Antonio Gramsci, Einaudi, Torí 2017, passim.
[xxxix]V. Gerratana-A. A. Santucci (eds.), A. Labriola, Epistolario 1890-1895, Editori Riuniti, Roma 1983, p. 933.
[xl]A. Labriola, In memoria del Manifesto dei comunisti, in Id., Scritti filosofici e politici, cit., p. 503. Ed. castellà: A. Labriola, El Manifiesto comunista de Marx y Engels, Ediciones Roca, Mèxic 1973, p. 50.
[xli]Cfr. G. Vacca, Il marxismo e gli intellettuali. Dalla crisi di fine secolo ai «Quaderni del carcere», Editori Riuniti, Roma 1985.
[xlii]A. Gramsci, Quaderni del carcere, cit., p. 1551. Quadern 12 § (3)
