Gramsci i el repte del darrer Lenin: la primacia de la política

Intervenció oral de Peter D. Thomas, autor de The Gramscian Moment. Philosophy, Hegemony and Marxism (Leiden, Brill, 2009), a l’edició hivernal de l’esdeveniment Ideas for Freedom (Idees per a la Llibertat) de l’Alliance for Workers’ Liberty, celebrat a Londres els dies 28 i 29 de novembre de 2009 .

Començaré per explicar-vos a grans trets allò que em va motivar a escriure The Gramscian Moment, abans de passar a exposar breument algunes de les tesis del llibre, en particular les relacionades amb qüestions d’estratègia política i organitzacions polítiques.

Gramsci és avui un dels teòrics més àmpliament coneguts del que podríem anomenar, de manera sintètica, «l’edat d’or» del marxisme. No estic segur de si convé utilitzar el terme «marxisme clàssic» o no, però en tot cas em refereixo al marxisme que va des dels seus primers anys fins a finals de la Segona Internacional i els començaments de la Tercera Internacional. Gramsci és un dels autors que ha sobreviscut a la més recent etapa d’hostilitat i rebuig del marxisme a les universitats i a la cultura en general, sens dubte més que Engels i probablement fins i tot més que el mateix Marx. Gramsci s’ensenya en cursos universitaris de disciplines molt diverses, des de les humanitats fins a les ciències socials i la teoria política, passant per la història, la filosofia, la sociologia, l’antropologia i la crítica literària; cal esperar que per a molts joves d’avui Gramsci sigui un dels primers autors marxistes amb qui ensopeguen. En aquesta recepció i aquesta reputació de Gramsci hi ha aspectes tant positius com a negatius.

Una de les raons per les quals Gramsci és tan àmpliament conegut avui dia i ha sobreviscut per un llarg període, a diferència de molts altres autors marxistes, rau en una particular interpretació de Gramsci que es va arrelar a la dècada de 1970 i que va estar a particular associada amb els eurocomunistes i, més tard, amb certes tendències que van desembocar en allò que podria anomenar-se la cultura del Nou Laborisme a Gran Bretanya ia escala internacional. D’aquesta interpretació en va sorgir una imatge força polèmica de Gramsci, basada concretament en la idea que Gramsci representava una ruptura amb el que podríem anomenar una certa herència leninista, o l’herència associada amb la Revolució d’Octubre, i que Gramsci, a més, s’ havia centrat en qüestions relacionades amb la cultura, les idees, la superestructura i havia descurat alguns dels temes -en particular la crítica de l’economia política- que fins aleshores havien estat centrals per als teòrics marxistes.

Va ser aquesta la imatge fonamental que se’m va transmetre els meus anys de joventut, quan jo era encara un estudiant i començava a llegir Gramsci. Tot i això, a partir de la meva pròpia lectura de Gramsci, i d’observacions de camarades de més edat que recordaven èpoques diferents, vaig tenir la sensació que hi havia alguna cosa que no s’avenia del tot amb aquesta imatge. Quelcom no hi encaixava. Això va despertar en mi un gran interès per aprofundir en el pensament de Gramsci. I em va fer emprendre un llarg camí de recerca en nombroses i diverses zones del pensament de Gramsci, i eventualment va donar lloc a la publicació de The Gramscian Moment. Per resumir la tesi fonamental del llibre, diria que, segons el meu parer, hem d’arribar a la conclusió que Gramsci continua sent un pensador compromès amb un corrent particular que va sorgir de la Revolució d’Octubre i que va intentar reformular una versió molt elaborada del marxisme – tant en termes d’una teoria de l’activitat política com en termes del marxisme com allò que podríem anomenar, tal com ho fa el mateix Gramsci, una «concepció del món» més àmplia. Aquest llibre, en certa manera, es va traçar el propòsit fonamental de rebatre una imatge molt generalitzada de Gramsci com a representant d’una ruptura amb la tradició leninista o, almenys, amb un element de certa tradició leninista.

Un dels components de la meva recerca té relació amb l’aproximació crítica a algunes de les perspectives presentades en un important i influent article que Perry Anderson va publicar a la New Left Review l’any 1976[1]. Segons sosté Anderson en aquest article, l’apropiació eurocomunista del pensament de Gramsci que s’havia produït els anys precedents i que va continuar fins ben entrats els anys 70 i 80 constituïa una abjuració del pensament de Gramsci, però no estava del tot injustificada si om partia d’allò que s’havia pogut trobar als quaderns que Gramsci va escriure a la presó. És a dir, Anderson va proposar la tesi que Gramsci, durant el temps que va romandre a la presó i va escriure la seva obra més coneguda, els Quaderns de la Presó, havia emprès un lent lliscament en què les diverses dificultats a què es veia sotmès a la presó havien fet oblidar algunes de les idees fonamentals de Marx, Engels i Lenin sobre la naturalesa del poder de l’Estat, la naturalesa de l’Estat capitalista i les formes necessàries d’organització política d’un moviment proletari. Quan vaig llegir per primera vegada l’estudi d’Anderson, va exercir una forta impressió en mi la profunditat i la visió amb què s’abordava el pensament de Gramsci. 

La tesi d’Anderson es recolzava en el seguiment de la trajectòria d’una certa transmutació en el pensament de Gramsci al llarg dels anys d’empresonament, en particular pel que fa al concepte d’hegemonia. Anderson rastreja una transformació constant, i per a això es basa en la lectura de l’edició crítica de Quaderns de la Presó, que acabava de publicar-se el 1975, segons la qual Gramsci havia oblidat la naturalesa del poder coercitiu de la burgesia i, al seu lloc , havia arribat a concebre l’hegemonia, plantejada en sentit neutre, simplement com una tècnica d’organització política que podien adoptar tant la burgesia com la classe obrera, hegemonia que en realitat equivalia a un poder conceptual que en cap sentit real era un poder polític i que, en canvi, es donava al nivell prepolític de la societat civil.

Tot i això, a mesura que avançava en la lectura dels principals Quaderns, vaig començar a adonar-me de certes discrepàncies relacionades amb la infraestructura filològica bàsica de la lectura que havia fet Anderson. Per exemple, la seqüència de textos que Anderson va analitzar sembla que segueix un ordre cronològic. Però quan un s’endinsa més als Quaderns i veu la manera com Gramsci els havia escrit, en condicions molt difícils, s’adona que, de fet, alguns dels textos que Anderson postulava com a posteriors eren anteriors als textos inicials que citava. Per tant, no se sostenia la pròpia seqüència del recompte que feia Anderson. Calia, doncs, una altra manera d’intentar comprendre el procés d’elaboració del pensament de Gramsci i la seva progressió.

Quan vaig aprofundir en els escrits de Gramsci anteriors al seu empresonament, en relació amb la seva activitat al Partit Comunista Italia, se’m va fer evident que el període durant el qual Gramsci havia estat a la Unió Soviètica i la seva assistència al IV Congrés de la III Internacional [celebrat a Moscou el 1922] havia estat decisiu per al seu desenvolupament polític, que va progressar al llarg dels anys vint i va aconseguir una certa consistència en condicions molt difícils durant la seva reclusió carcerària als anys trenta; allò que llavors estava en joc, en allò fonamental, era la perspectiva del front únic.

Així, quan Gramsci visita la Unió Soviètica i assisteix al IV Congrés de la III Internacional, es troba amb una concepció particular del front únic molt diferent de les diverses explicacions que es donen del concepte. Això li permet comprendre la manera com una base política de masses es converteix en requisit per a qualsevol moviment revolucionari genuí a Occident. Així mateix, vaig començar a adonar-me que la manera com s’havia presentat Gramsci com a «marxista occidental», en ruptura amb la tradició leninista, de fet no es reflectia en els seus propis textos. Molts dels temes que apareixien a Quaderns de la Presó podien trobar-se en les anàlisis que havien fet Lenin i Trotski. Per tant, vaig intentar pensar la teoria de Gramsci no com una resposta suposadament «occidental» a un marxisme «oriental» o «clàssic», sinó més aviat com l’intent de traduir – terme que empra el mateix Gramsci, que inicialment s’havia format com lingüista a la universitat- alguns dels avenços teòrics que havia trobat en la política pràctica del període postrevolucionari a la Unió Soviètica. Gramsci s’havia proposat, en primer lloc, traduir aquests avenços al principi que permetés entendre l’ascens de l’hegemonia burgesa i, en segon lloc, intentar pensar alguns dels principis d’acció política que havia trobat a Lenin i que podria desenvolupar en una teoria i una pràctica dallò que al meu llibre anomeno «hegemonia proletària».

Això també ens porta a una llarga reflexió sobre l’estatus del marxisme en relació amb la filosofia. Potser aquesta reflexió no se centri en qüestions polítiques, però crec que, en termes del pensament de Gramsci, és important destacar aquest element. I aquesta reflexió està molt estretament relacionada amb la manera com Gramsci elabora el concepte d’hegemonia. Per a Gramsci, la filosofia no s’ocupava de qüestions tècniques concretes; la tradició que havia heretat del marxisme italià – i de filòsofs burgesos italians com Benedetto Croce- feia que estigués molt preocupat per la filosofia pràctica com a concepció del món; això, en termes marxistes, d’una ideologia. Però no com una il·lusió, sinó com un sistema d’idees que s’utilitzen i s’organitzen per aconseguir determinats efectes pràctics.

Gramsci arriba així a convèncer-se, durant els seus anys a la presó, de la necessitat d’elaborar el marxisme com a filosofia de la praxi. No era una expressió que utilitzés simplement com una clau secreta per escapar-se de la censura; Gramsci tenia raons de fons per fer-ho. Gramsci estava convençut que una de les formes en què la burgesia havia pogut establir el seu domini havia estat mitjançant un procés preeminentment filosòfic en què es produïa una separació contínua entre organització i associació; és a dir, l’organització, des de dalt, per una classe molt restringida, i, des de baix, l’associació per les masses. Gramsci creu que, per fer front a aquest tipus d’escissió a la cultura – que es produeix a escala mundial i és resultat de l’exigència innata del capitalisme d’una escissió entre els que gestionen i s’apropien i els que treballen i s’associen-, calia qüestionar la concepció subjacent de la filosofia i el pensament humà amb una filosofia de la praxi. Amb això es feia èmfasi que la filosofia i les idees -instàncies d’organització, si es vol; formes lingüístiques conceptuals molt complexes- necessiten ser enteses, elles mateixes, com a activitats pràctiques. No tenim metafísica per una banda i, de l’altra, l’esquerp terreny terrenal que jeu a sota, al qual la teologia conferiria la seva veritat. Per contra, hem de ser rigorosament seculars i fer que la veritat toqui el terra i plantejar la veritat mateixa com a element pràctic en l’organització de les relacions socials. Això constitueix una forma molt directa d’atacar precisament la divisió del treball que està organitzada com a relació de classe en el procés de producció.

Gramsci elabora aquesta concepció del marxisme per combatre allò que considera possibles deformacions burocràtiques en el desenvolupament del marxisme al llarg de la seva història i, en particular, en l’època en què escriu. I, després, integra aquesta concepció a la seva anàlisi de les diferents formes d’hegemonia. Per a Gramsci, l’hegemonia burgesa s’ocupa fonamentalment d’organitzar capes de consentiment particularment coercitives. Gramsci no parla del consentiment que s’extreu coercitivament del que anomena les «capes populars» de la societat, si es vol, la gent comuna, la classe obrera. Això es fa precisament per pacificar-les. En les seves reflexions, Gramsci estableix un lligam molt estret entre aquestes consideracions i la crítica de l’economia política. Això implica tant una discussió històrica – en particular un debat sobre diversos elements del llegat de David Ricardo que Gramsci sosté amb el seu amic Piero Sraffa[2]– quant una atenció molt estreta a alguns dels debats sobre la teoria política i econòmica de Marx que tenien lloc en aquell moment. També es preocupa molt per dilucidar allò que seria una autèntica hegemonia proletària. Certs indicadors i senyals dels Quaderns de la presó són difícils de desxifrar. No és tant que estiguem subjectes a l’autocensura del mateix Gramsci o la censura d’un censor extern – de fet, Gramsci no feia front a tantes restriccions pel que fa al que podia escriure a la presó-, sinó que estem subjectes a la naturalesa de aquests escrits, que són notes que Gramsci té l’esperança de poder fer més tard. La seva salut no els ho va permetre; va morir poc després de sortir de la presó.

I així no va arribar mai a tenir l’oportunitat de transformar les notes en un estudi més complet. No obstant això, si se les mira de prop, s’hi podran veure indicis de com aquestes idees comencen a vincular-se amb les experiències que havia extret del IV Congrés [de la Internacional Comunista]. Gramsci sembla haver comprès que la paraula «hegemonia» havia patit una transformació des de la situació prerrevolucionària, en què havia estat elaborada per Lenin en particular per indicar la posició dirigent de la classe obrera industrial en relació amb els camperols. Aquesta relació havia resultat decisiva per a l’èxit de la revolució a la Unió Soviètica, abans d’adquirir una cara molt diferent en el període de la Nova Política Econòmica (NEP), quan va assumir formes molt complicades. Gramsci creu que la política cultural de Lenin a l’època de la NEP és de gran interès per concebre una base de masses d’un front únic, que pogués aglutinar – des de la base- no només les classes explotades sinó també les classes oprimides; les «capes populars», tots aquells que no eren capitalistes ni explotadors ni aristòcrates.

El que Gramsci veu en particular en tot això és l’intent d’aquell a qui podríem anomenar l’«últim» Lenin de desenvolupar una cultura política en què la participació fos una possibilitat a l’abast de tothom a la societat, dins dels límits molt severs que havien imposat els anys de la guerra civil. El suport de Lenin als programes d’alfabetització després de la guerra civil és avui tràgicament oblidat, però va ser una de les seves principals preocupacions precisament per raons polítiques, és a dir, per possibilitar una base de masses de la participació en la reconstrucció posterior a la guerra civil. També es tractava de desenvolupar una consciència política per al que quedava de la classe obrera industrial sobre la necessitat de proporcionar un lideratge genuí a la societat que permetés a les masses excloses anteriorment de la vida pública participar activament en els processos d’adopció de decisions.

Gramsci ho entén com una forma d’hegemonia activa. No és simplement coercitiva, en el sentit d’extreure de la gent el seu consentiment, sinó que es guanya el suport actiu de la gent i, en fer-ho, fa que aquesta es torni més activa. Hi ha un cert element dinamitzador en allò que Gramsci planteja com una possible dimensió de l’hegemonia proletària.

Un altre dels elements en què desemboca tot això és una cosa que també va contra una de les imatges més dominants de Gramsci. I és que totes les investigacions de Gramsci parteixen d’una preocupació per les formes d’organització política. A mesura que elabora el seu pensament, i es torna als estudis cap a l’examen de la naturalesa molt radical de la teoria política de Maquiavel, comença a elaborar la noció del «modern príncep». Segons alguns, la de «modern príncep» simplement es converteix en l’expressió en clau que es val Gramsci per referir-se al «partit polític», sigui quina sigui la manera com s’entengui aquest últim. Però en el context del que Gramsci està intentant fer, i si prenem en consideració la manera com procura restablir el nexe amb el nivell de pedagogia democràtica de la teoria política de Lenin tant abans de la Revolució Russa com també, en circumstàncies molt difícils , en el període posterior a la guerra civil, podem veure que el «modern príncep» per a Gramsci no és simplement un eufemisme per referir-se als partits polítics realment existents, sinó que es converteix en la proposta concreta de Gramsci sobre el tipus de partit polític que caldria per continuar el que podríem anomenar el desafiament llançat per Lenin. El «modern príncep» es converteix en l’element central del seu pensament, i no podem presentar una imatge de Gramsci – qui fou assassinat bàsicament pels feixistes per la seva condició de líder d’una organització de la classe obrera- com si d’alguna manera representés una ruptura amb les formes d’organització política i derivarà cap a una vaga crítica cultural o precultural o simplement dissident.

Gramsci veu la figura del «modern príncep» com el tipus d’organització que propiciaria els debats necessaris, els punts de desacord, la composició d’aliances i noves perspectives – un procés continu, per dir-ho així, d’autoeducació, de persones compromeses en formes de organitzar-se a si mateixes en lloc de ser organitzades per altres. Hi ha una ruptura amb una concepció burocràtica, a la qual el mateix Gramsci havia estat susceptible, i l’intent de Gramsci de pensar la manera com el partit polític de la seva època podria concebre’s no com un instrument de control o comandament burocràtic, sinó com un espai o lloc on es desenvolupa una nova civilització de valors. Per a Gramsci, això vol dir una activitat concreta d’organització en diferents formes.

Això va molt més enllà del tipus de coses a què s’ha reduït la política a la nostra pròpia època, en gran part a causa de la manca de la base de masses necessària per fer que aquestes idees tinguin una força real en un sentit concret. Del que ens parla Gramsci és de desenvolupar tota una infraestructura de relacions socials que preparés el camí de l’autoeducació de les classes treballadores per participar activament a la vida política.

En última instància, en contra de la imatge que vaig rebre quan jove, a la meva època d’estudiant, d’un Gramsci que s’hauria allunyat d’un marxisme directament polític, ens cal reafirmar que l’aprofundiment d’una concepció de la política i de l’organització política. i la seva vinculació amb una crítica marxista de l’economia política, ocupa absolutament i permanent el centre del projecte de Gramsci al llarg de tot el seu trajecte. El llegat més gran que ens deixa és el seu intent de concebre la manera com l’organització política és, en la seva forma mateixa, una activitat teòrica i en què la teoria és alhora una forma d’organització política. És ferma la línia vermella de l’èmfasi que fa Gramsci a la primacia de la política al llarg de tot el seu pensament; èmfasi que en cap moment equival a negar els principis fonamentals de la concepció materialista de la història. El que hi ha a Gramsci és un intent de repensar les formes concretes que la concepció materialista de la història i la crítica de l’economia política poden passar de ser vedat privat de petits grups de persones a convertir-se en la base d’una autèntica cultura i civilització de masses.

Per això, per mi, Gramsci segueix sent un punt de connexió amb el passat de la tradició marxista, així com un punt fonamental per intentar reorganitzar i recompondre un marxisme que pugui adoptar aquesta posició i que pugui florir i créixer com una autèntica cultura de tota la societat.

Les paraules de Thomas es van transcriure i es van publicar originalment sota el títol «The revolutionary ideas of Antonio Gramsci» a Workers’ Liberty. Reason in Revolt el 9 de desembre del 2009. Les notes són del traductor.

Peter D. Thomas

Historiador, docent d’Història del pensament polític, autor The Gramscian Moment. Philosophy, Hegemony and Marxism.

Traducció de Joan Tafalla a partir de la versió en castellà de Rolando Prats publicada a:

Sabadell 28 de març de 2023


[1] Cf. Perry Anderson, The Antinomies of Antonio Gramsci, New Left Review, I/100, novembre-desembre de 1976. Vegeu en espanyol, en forma de llibre, Perry Anderson, Las antinomias de Antonio Gramsci. Estado y revolución en Occidente, Barcelona, Fontamara, 1981.

[2] Piero Sraffa (1898-1983). Economista italià, autor de Producción de mercancías por medio de mercancías. Preludio una crítica de la teoría económica (trad. Luis Ángel Rojo Duque), Barcelona, Oikos-Tau, 1966. Gramsci i Sraffa es van conèixer a la Universitat de Torí i a partir de llavors van forjar una estreta amistat. Durant l’empresonament de Gramsci, Sraffa li va fer arribar llibres i li va proporcionar estris d’escriptura i els quaderns amb què Gramsci escriuria els seus Quaderns de la presó. Les gestions personals de Sraffa van ser decisives perquè les autoritats feixistes li lliuressin els quaderns de Gramsci després de la seva mort el 1937. Per a més detalls sobre les relacions entre Gramsci i Sraffa, vegeu el capítol sobre els Quaderns de la presó de l’obra d’Antonio Santucci. Antonio Gramsci, 1891-1937, Palermo, Sellerio Editore, 2005. Versió anglesa: Antonio Santucci, Antonio Gramsci, traduïda de l’italià per Graziella di Mauro i Salvador Engel-Di Mauro i prologada per Eric Hobsbawn per a Monthly Review Press, Nova York, 2010. ( Nota de Rolando Prats)

Autor

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *