Gramsci i la filosofia de la praxi

Karel Kosík va presentar “Gramsci i la filosofia de la praxi” en la Convenció Internacional d’Estudis Gramscians que va celebrar-se a Cagliari a l’abril de 1967. No era la primera vegada que viatjava des de Txecoslovàquia a Itàlia, ni tampoc el seu primer abordatge de la filosofia del sard. Per a l’institut Gramsci, per exemple, havia intervingut en una altra convenció a Roma, tres anys abans, amb una ponència que es titularia “La dialèctica de la moral i la moral de la dialèctica”. I anteriorment a Dialektika konkrétního (Dialèctica del Concret), considerat el seu més gran treball, Kosík ja havia mostrat una interiorització de l’obra de Gramsci, que citava en italià.

Precisament, el present text desenvolupa algunes de les reflexions apuntades en aquella obra sobre un dels seus conceptes centrals, el de praxi, i precisa en quin sentit pot ser punt de partida per a una filosofia de la praxi, tal i com Gramsci denominà el pensament de Marx.

En les primeres línies, Kosík problematitza el sentit d’aquestes nocions en relació a debats d’època en el si del marxisme (dels quals va participar també la Teoria crítica de l’Escola de Frankfurt), que més endavant anomena “vulgaritzacions”, determinacions petrificades i fixes. Segons Kosík, per a aquestes la praxi s’equipararia a l’activitat intencional, al sentit pràctic, a l’objectivitat i al treball, i determinaria, respectivament, els àmbits de la passivitat, la teoria, la subjectivitat i el joc, als quals es contraposaria. Kosík deixa pacientment que cada una s’expressi i desenvolupi en el text, fins que les fa col·lapsar per la seva unilateralitat i les seves falles explicatives.

Llavors, Kosík procedeix a mostrar la seva pròpia comprensió de la qüestió. Per una banda, ens proposa una determinació “positiva” de la praxi, concebuda no merament de forma distinta a les criticades, sinó precisament com la unitat creadora tant dels parells oposats mencionats com “de l’home i del món”, és a dir, com l’estructura històrica en la qual sorgeixen, es desenvolupen i interpenetren necessàriament; praxi com la realització, en la seva producció i reproducció, de l’home i de la mateixa realitat; praxi com a totalitat concreta. Per altra banda, i en relació al fet anterior, ens exposa la filosofia de la praxi no com un saber que nasqués de forma aliena a la pràctica, i que s’oposés a ella (amb intenció d’il·lustrar-la sobre el món donat, per exemple, o de guiar-la amb alguna “recepta”, exteriorment), però tampoc com un saber que rebutgés com a simplement falsos aquells o altres sabers, fora o dins de la tradició marxista. La filosofia de la praxi és precisament la idealització que capta la praxi en esdevenir com el fonament d’allò real, i que concep tots els sabers, inclòs el seu, com la seva determinació (i en aquest sentit pot ser considerada “l’historicisme absolut”, que escriuria Gramsci en un pas dels Quaderns). Una filosofia que, en reproduir la praxi en tots els seus plans i dimensions, contribueix a què es separi de les seves manifestacions fixadores i petrificants –integrant-les i superant-les–, a obrir-se i transformar-se en llibertat.

Gramsci i la filosofia de la praxi (1967)
Karel Kosík [*]

Gramsci va intervenir d’una manera original en la discussió que va tenir lloc entre els marxistes en els anys vint i trenta. Les qüestions entorn les quals va girar aquesta discussió van ser, en resum, les següents: és la matèria o la praxi, el punt de partida del marxisme? És el pensament de Marx una filosofia o bé una teoria crítica de la societat? Ni el sentit ni el desenvolupament d’aquesta polèmica han estat, fins el present, suficientment aclarits, i és per això que no s’ha pogut apreciar en el seu just valor l’aportació i el caràcter específic dels participants, que són Lukács, Korsch, Bujarin, Deborin, Marcuse, Horkheimer o Gramsci. Respecte a Gramsci, sembla que la seva denominació del marxisme, filosofia de la praxi, s’ha considerat sobretot com una designació ocasional, dictada per circumstàncies exteriors i contingents, i no com un tret profund del pensament de Marx. Aquesta conjectura sembla corroborada pel fet que la filosofia de la praxi no ha plantejat, fins ara, problemes. És també el motiu pel qual ens manca claredat pel què fa al sentit de la praxi i no sabem massa bé què vol dir aquesta filosofia de la praxi. I donat que la praxi, com a punt  de  partida  del pensament filosòfic, no s’ha convertit en un problema, el seu ús ordinari es mou en l’àmbit de les idees sense resposta i unilaterals, les veritats òbvies i trivials, i això, al seu torn, planteja dubtes sobre la possibilitat d’una base filosòfica formada per dades tan vagues i superficials.
D’acord amb aquest ús desproveït de sentit crític s’entén per praxi, en primer lloc, l’activitat intencional, així com la superioritat de l’activitat sobre la passivitat; en segon lloc, el sentit pràctic i la seva prioritat davant la teoria i el raonament teòric; en tercer lloc, l’objectivitat i el seu caràcter determinant en comparació amb la subjectivitat i la interioritat; en quart lloc, el treball i la seva seriositat diferenciats de la frivolitat del joc i de la gratuïtat del riure. S’identifica la filosofia de la praxi amb la filosofia del treball, de l’objectivitat, de l’activitat i del sentit pràctic. No obstant, aquesta determinació de la praxi es torna problemàtica en el moment en què ha d’explicar-se el pas d’allò substancial a allò accessori, d’allò determinant a allò determinat, i allà on ha de mostrar-se com cada un d’aquests quatre moments abasta o produeix o determina la seva contrapart derivada, de quina manera la teoria pot resultar de la pràctica, com l’espontaneïtat i la passivitat poden resultar de l’activitat intencional, com poden deduir-se la subjectivitat i la interioritat de l’objectivitat i l’exterioritat, i, en fi, de quina manera poden determinar-se el joc i el riure a partir del treball. Si un posa la pràctica contra la teoria, com allò substancial contra allò accessori, s’enfronta abans que res a la qüestió d’on es troba la font d’aquesta duplicació, així com a la qüestió de si pot veure’s en la pràctica l’origen actiu que ha engendrat al seu costat i contra sí la teoria. En desdoblar així la realitat entre la pràctica i la teoria, un es creu davant la il·lusió de què la pràctica representa una cosa original, mentre que en realitat és derivada tant com la seva contrapart, la teoria. El món pràctic o el món del sentit pràctic que l’ús desproveït de crítica confon amb la praxi i la seva realitat, es construeix i traça d’acord amb l’esquema: convé-no convé a alguna cosa, funciona-no funciona, està disponible-no està disponible. En rebutjar allò que no convé a res, allò que no funciona, allò que no està disponible, la consciència pràctica no s’adona que en diferenciar i determinar la realitat es troba en el procés de determinar-se a ella mateixa. Això que ella posa contra ella mateixa com a accessori i insignificant (la contemplació, el judici, la teoria) no es el producte del seu moviment, sinó l’atrinxerament, el límit de la seva realitat pròpia.  Tant l’ús pràctic de les coses com el moviment dins de la realitat, segons l’esquema de la conveniència, de la utilitat, del funcionament, pressuposa sempre la comprensió de la realitat i, per consegüent, implica la consciència com a condició de la pràctica. Això que el sentit pràctic posa contra sí mateix com a derivat i com a producte, contra el qual es defineix i es determina, en comparació amb què justifica la seva prioritat i originalitat, tot això no és en realitat sinó una certa forma del seu moment constitutiu. La pràctica es fonamenta en un cert coneixement i visió, i, en conseqüència, és una consciència interessada, i és únicament a causa d’això que aquesta consciència pràctica i interessada pot esdevenir una consciència pura, és a dir, contemplació i teoria. La unitat de la teoria i la pràctica, sovint predicada però rarament meditada, significa doncs essencialment això: tota pràctica és possible només en connexió amb el coneixement, la comprensió, la consciència i a partir d’ella pot desenvolupar-se la teoria com un mode de comprensió, i tota teoria està condicionada per una consciència compromesa, és a dir, per no-teoria.
En segon lloc, la pràctica es caracteritza per l’acció intencional i es pren per un especial descobriment la determinació de l’home com un ésser agent i actiu. No obstant, aquesta característica comporta ja, com la seva contrapart polèmica, el contrari de l’acció intencional, és a dir, la passivitat; el contrari de l’acció, per tant la quietud, el repòs, el somni, la imaginació; el contrari de l’acte, per tant l’ociositat, la paraula, etc. Quan, en aquestes consideracions, es destaca la importància de l’acció intencional, de l’activitat, de l’acte, s’entén per això que l’activitat supera la passivitat, que l’acte és superior a la paraula, que l’activitat és més important que l’ociositat. Perquè es priva a la paraula de la seva independència i perquè el llenguatge no té altra importància que la de millorar l’activitat, perquè no es veu en la imaginació i el somni sinó interrupcions necessàries o supèrflues de l’activitat intencional, i perquè no es pren el contrari de l’activitat intencional -la quietud, l’espontaneïtat, etc.- per altra cosa que pel mitjà d’un fi, es modifica el sentit de l’activitat preferent i privilegiada, de l’acció, de l’acte, de manera que perden el seu sentit humà i es subordinen al model del funcionament tècnic. En aïllar l’activitat de la seva antípoda o en rebutjar i devaluar aquesta, es devalua l’activitat mateixa, se la transforma en activisme, els seus esforços es tornen, pròpiament, passivitat, ella perd la seva llibertat i la seva espontaneïtat.

En tercer lloc, en la concepció de la praxi indicada més amunt, es posen de relleu l’objectivació i l’exterioritat que tenen per la seva antípoda la subjectivitat despullada, la interioritat. Per aquesta determinació es vol dir que l’home està determinat per les circumstàncies i condicions, i, al mateix temps, dins d’una intenció polèmica contra l’idealisme, s’emfatitza el caràcter objectiu de l’activitat humana. Però aquesta concepció de la pràctica es mou, sense ser conscient del seu vincle amb el passat, dins d’una certa tradició de pensament, que afirma que la realitat objectiva és superior a la realitat, es prefereix al mateix temps l’objecte al subjecte, la matèria a la consciència, l’exterioritat a la interioritat.

En quart lloc, s’identifica la praxi amb el treball i es caracteritza l’home com l’animal que produeix instruments. Si un deixa de banda la idea dubtosa que explica l’home a partir de l’animalitat i la instrumentalitat, es troba abans de res davant la qüestió de en quin sentit i amb quin risc el treball pot convertir-se en el punt de partida de les consideracions sobre la realitat humana. Em sembla que aquest punt de partida no pot ser defensat a costa d’una reducció de la realitat humana tota sencera al treball, de manera que tots els modes de l’existència humana apareguin com a modificacions del treball, o bé han de tenir-se per perifèrics i secundaris tots els dominis de la realitat humana que no puguin reduir-se al treball o explicar a partir del treball. És per tant completament natural que, d’acord amb aquesta concepció, el joc en la seva relació amb el treball no aparegui sinó com joc pur, és a dir, com un fenomen secundari, i que el riure, en comparació amb la producció d’instruments, sigui només una quantitat menyspreable.
En examinar les quatre determinacions de la praxi com un tot i en el seu conjunt, es constata que cada una d’elles es troba unilateralment petrificada i fixa, que cada una d’elles posa  contra  sí mateixa la seva pròpia limitació com a contrapart que ella intenta dominar o explicar com quelcom secundari i derivat. Però per això mateix cada una de les seves determinacions està lligada a la seva contrapart, és a dir, a allò secundari i accessori, i no pot existir més que en produir i reproduir allò contrari i el seu propi límit com a condició necessària de la seva existència.
Per tant, si d’aquesta exposició crítica es desprèn que la praxi, com a punt de partida d’una filosofia de la praxi, no pot ser identificada ni amb el sentit pràctic, ni amb l’activitat intencional, ni amb l’objectivitat o l’objectivació, ni amb el treball, la qüestió que sorgeix és què es la praxi i quina és la seva determinació  positiva. A més, està justificat preguntar-se si la comprensió unilateral i insuficient de la praxi, indicada més amunt, és deguda a un raonament defectuós, a errors contingents, o bé si es tracta d’una relació interior amb la naturalesa mateixa de la praxi.

Segons la concepció vulgar de la praxi, l’home és un ésser pràctic, un ésser actiu, un ésser treballador, un ésser objectivador. Ara bé, vol dir-se per això que l’home no  és  sinó  això i  res  més? O bé podem dir que l’home és un ésser actiu i  alguna cosa  més, un ésser pràctic i alguna cosa més, etc., de manera que la pràctica constitueix la determinació fonamental, la característica que defineix l’home en última instància (tal és el gir característic el significat del qual es manté fins ara sense explorar) i que admet com a complement tot allò que no entra en el domini de la pràctica, de l’activitat, de l’objectivació i del treball? Segons aquesta concepció la realitat humana transcorre i es desenvolupa com una relació d’allò substancial i fonamental per una banda (del sentit pràctic, de l’activitat, de l’exterioritat, del treball) i d’allò complementari per l’altra, sent tal la naturalesa dels dos termes que actua i pot actuar en una relació simple i lineal d’allò determinant a allò determinat, d’allò important a allò derivat.

Ara be, s’uneix la praxi, tal i com l’entenem en aquest moment, a la filosofia i aquest vincle no significa ni una filosofia pràctica (per diferència d’una filosofia teòrica), ni una filosofia de l’acció pràctica. La praxi no pot ser compresa d’una manera adequada si no se la considera a la llum de la filosofia, cosa que, en aquest context, significa: si no es comprèn com i en què la pràctica com a punt de partida de la filosofia reacciona a altres filosofies i  supera  els seus punts de vista, i com motiva la  nova  filosofia. De forma esquemàtica podria dir-se: la filosofia de la praxi supera el dualisme del pensament cartesià en concebre l’ésser com a esdevenir, és a dir, com la realització de la unitat de l’home i del món, i en interpretar el subjecte pensant (res cogitans) així com la matèria o l’extensió (res extensa) com  abstraccions  d’aquesta realitat primera. La filosofia de la praxi supera la insuficiència del pensament antic i adjudica a la creació humana un caràcter autèntic, d’on se segueix que la presència de l’home en el món no està restringida a l’aclariment i a la comprensió d’això que existeix ja, sinó que al mateix temps significa la creació d’allò nou: allò qualitativament nou apareix per intermediació de l’home. La filosofia de la praxi supera la deformació unilateral del pensament cientificista i tècnic perquè comprèn la praxi, és a dir, la unitat de l’home i del món, com la veritat en esdevenir, subratlla que la praxi sense la veritat i l’obertura cau al nivell de la tècnica i de la manipulació. La filosofia de la praxi supera la mistificació de l’idealisme, la seva reducció de l’ésser a la consciència i la seva identificació de l’ésser i de la comprensió (pensament), comprèn l’ésser (o en altres termes, que expressen la mateixa problemàtica sota un altre aspecte: la realitat, la totalitat concreta) com una unitat de l’home i del món en via d’esdevenir, no comportant aquesta unitat l’engoliment de l’home pel món, ni la dissolució del món en la subjectivitat humana.
La praxi en la filosofia de la praxi no significa doncs la prioritat del sentit pràctic davant la teoria, de l’acció davant la passivitat, etc., sinó l’actualització de la unitat de l’home i del món. No és més que a partir d’aquesta base que es diferencien la teoria i l’acció, l’activitat i la passivitat, el treball i el joc, la subjectivitat i l’objectivitat, la necessitat i la llibertat. La praxi no és un marc buit que ho abastés i s’omplís de contingut, és l’estructura de l’esdevenir que es desenvolupa en la relació home-món: la praxi és la creació d’un món socio-humà, on la realitat es revela entre la veritat i la no-veritat, entre allò aclarit i allò no aclarit.

Sent la praxi l’esdevenir en el qual es realitza la unitat de l’home i del món, la seva estructura es manifesta necessàriament en la unitat i en la penetració de la interioritat i l’exterioritat, de la producció i dels productes, de la subjectivitat i de l’objectivitat. La ruptura d’aquesta estructura té per conseqüència mistificacions històricament reals del pensament, així com les formes més diverses de l’alienació i la reificació que es manifesten com la supremacia dels productes sobre els productors o de les circumstàncies totpoderoses sobre l’individu impotent, com l’abolició il·lusòria de la reificació per una interpretació radical del món, que ha de ser complementada per una transformació radical del món, etc. Ara bé, com que la praxi és un esdevenir històric, és a dir, realització històrica de la unitat de l’home i del món, aquesta unitat pot realitzar-se de fet com una prioritat del sentit pràctic davant la teoria, com una preeminència de l’utilitarisme i d’una venalitat universal davant la bellesa i la veracitat, etc. Les possibilitats d’aquestes vulgaritzacions de la praxi, realitzades en el pensament així com en la realitat històrica, estan llavors contingudes com a possibilitats dins de l’estructura mateixa de la praxi. Ara bé, la praxi no conté només la possibilitat de deformacions i de degeneracions, sinó també la possibilitat de superar cada deformació, ja que la praxi es caracteritza per sobre de tot com a creació d’un món socio-humà.

[*] Originalment, el text pertanyia a una intervenció de Kosík en la Convenció Internacional d’Estudis Gramscians (“Gramsci i la cultura contemporània”) celebrada a Cagliari del 23 al 27 d’abril de 1967, i seria més tard publicat en italià a les Atti de la mateixa. La traducció al català, de Gerard Marín Plana, es fa principalment no obstant a partir d’una versió en francès apareguda a Praxis. A philosophical Journal. Edition international. A. 3 Nº 3. Pàgs. 328-332. Disponible on-line a: http://www.marxistsfr.org/subject/praxis/praxis-international/Praxis%2C%20international%20edition%2C%201967%2C%20no.%203.pdf.

Authors

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *