Gramsci, la dreta del segle XX i el paper de la societat de masses

Sobre el volum d’Antonio Gramsci «Il popolo dell scimmie. Scritti sul fascismo” (1)

Guido Liguori (2)

Es prou coneguda la rellevància de la interpretació de Gramsci sobre els  feixismes. Els feixismes en plural, no només perquè han estat molts i diferents, sinó també perquè el mateix feixisme italià ha passat per diferents fases, que el pensador sard va intentar copsar en els seus trets peculiars. La interpretació gramsciana és inicialment una interpretació feta en el temps real del naixement del moviment feixista, per després centrar-se en les diferents transformacions que va patir per assolir el poder i, per tant, per “esdevenir un estat”. Enzo Santarelli va ser el primer, a principis dels anys setanta, en oferir una selecció gramsciana (3) capaç de mostrar aquest camí, també interpretatiu, des de la Gran Guerra fins als Quaderns. Ara, després de molts anys, Marco Revelli re-proposa una bona part d’aquelles reflexions, precedida en la seva compromesa Introducció, en el volum: Il popolo delle scimmie. Scritti sul fascismo (4).

Els articles i fragments escollits per Revelli són especialment nombrosos per als anys 1920-1921 i 1924, i arriben fins a les Tesis de Lió, a les discussions a la presó de Turi i als mateixos Quaderns, encara que la selecció d’aquests últims sigui necessàriament limitada si es té en compte la massa imponent de les notes de gran interès sobre el tema que hi apareixen.

Qué és el poble del micos del que parlava Gramsci a principis dels anys vint? La dreta del segle XX es distingeix dels moviments reaccionaris del segle anterior perquè ha de repensar l’auge de la societat de masses, és a dir, ha d’intentar organitzar les masses i obtenir-ne parcialment el suport. Com és sabut, l’anàlisi de Gramsci se centra inicialment en les masses petitburgeses, posades en crisi per la guerra i la postguerra, que proporcionen al moviment de Mussolini la primera palanca per lluitar contra el moviment socialista i canviar la correlació de forces.

El comunista sard reflexiona sobre aquests elements, amb observacions agudes entorn del paper que hi va jugar la “mala” unitat nacional d’Itàlia (5) com a punt de partida, el rol de la Primera Guerra Mundial i també de la petita burgesia al rescat, comparada amb aquells micos que a la novel·la de Kipling eren tan perillosos com ridículs i bàsicament estúpids. Luca Cangemi, comissari d’una altra sel·lecció de textos sobre la mateixa temàtica, adreçada a un públic jove (6) se centra en aquests aspectes que certament no són secundaris. I en part Christian Raimo, que tanmateix va eixamplar la mirada – a l’antologia del llibre electrònic editada fa un parell d’anys (7) també sobre diferents aspectes de la reflexió gramsciana dels anys vint.

Ara bé, cal dir que Gramsci va comprendre ben aviat com el feixisme era quelcom més seriós que el poble dels micos. Si encara en el moment de la Marxa sobre Roma (vegeu el breu article escrit a Moscou per a la Pravda del 7 de novembre de 1922, recentment trobat i publicat per la revista Critica Marxista l’any passat i traduit al català a les planes de a https://gramsci.cat) (8) creia que el moviment Mussolini estava dominat per agraris i petits-burgesos, a poc a poc se li va anar fent palès l’intent del feixisme d’unificar per primera vegada tota la burgesia italiana, donant-li una representació política unitària -tal com afirma Togliatti de les Lliçons sobre el feixisme (9), apropiadament recordat per Revelli-, per construir a partir d’això un nou tipus d’estat i societat.

Per tant, no s’han de deixar de banda els altres moments de l’anàlisi gramsciana, sobre l’intent de Mussolini de repensar -amb l’ajuda d’importants intel·lectuals- el marc institucional i social de l’estat . No és casualitat que un acurat estudiós dels Quaderns com Fabio Frosini ens ofereixi una recognició en aquesta direcció amb la recent La costruzione dello Stato nuovo. Scritti e discorsi di Benito Mussolini 1921-1932 (10). Sobre aquest llibre va escriure Claudio Vercelli a les pàgines de Il Manifesto del passat 7 de maig.

Després d’haver centrat inicialment l’atenció en el tema de la violència i en el paper de la petita burgesia, i després en les contradiccions internes dels “dos feixismes”, el ciutadà i l’agrari, fins i tot abans de la detenció però sobretot més tard, en el tancament d’un presó feixista, Gramsci recull els aspectes innovadors i menys folklòrics, més incisius del fenomen: un significat particular del “cesarisme” (sobre el que se centra Revelli), la “qüestió sindical”, el corporativisme, una hipòtesi de revolució passiva com a resposta a la revolució bolxevic. En els primers dotze anys del règim feixista es va dissenyar una nova arquitectura institucional, negant, entre altres coses, el credo liberal original que professava Mussolini (que havia indicat que Pareto era un dels seus mestres), a favor d’un Estat intervencionista, “que preveu i proveeix”. A partir de 1933, però, l’estat de Mussolini agafarà un altre camí, rodolant cap a la seva ruïna i la del país.

L’intent avançat anteriorment, i en alguns aspectes encara més tard (pensem en la constitució de l’IRI), va ser en molts aspectes innovador, intentant adaptar-se a una societat ara caracteritzada per la presència activa de les masses, que calia d’organitzar per tal de tenir-ne millor el control: “o fas entrar al poble a la ciutadella de l’Estat -afirmava Mussolini el 1927-, i llavors ell el defensarà; o es quedarà fora, i l’atacarà”. Al cap i a la fi, la política, l’economia i la societat van trobar noves formes de relació a la primera meitat del segle passat en tot tipus de govern o règim que reaccionaven davant la crisi de l’estat liberal: del bolxevisme als feixismes, des de les socialdemocràcies al new deal. A Itàlia, assenyala Revelli, la novetat adquireix el tret peculiar determinat per l’impacte dels processos de racionalització sobre una persistent “arcaicitat social”: una clau de lectura que no s’hauria de passar per alt.

Gramsci va ser dels primers, sobretot en l’àmbit marxista, a copsar el conjunt d’aquests processos d’una nova relació entre política i societat que hauria marcat profundament el segle passat, però que només va poder veure en part.

Traducció: Joan Tafalla

NOTES.-

1.  Article publicat a Il Manifesto, 6 de juny de 2022, https://ilmanifesto.it/gramsci-la-destra-novecentesca-e-il-ruolo-della-societa-di-massa .
2.  Guido Ligouri és president de la International Gramsci Society (IGS): http://www.internationalgramscisociety.org/ 

3. Nota del traductor: Prefaci d’Enzo Santarelli a la selecció de textos d’Antonio Gramsci, Sobre el fascismo, Mèxico, Ediciones Era, 1979. Primera edició en italià: Roma, Editori Riuniti, 1974.

4. Antonio Gramsci, Il popolo delle scimmie. Scritti sul fascismo, a cura di Marco Revelli, Torino, Einaudi, 2022, https://www.einaudi.it/catalogo-libri/scienze-sociali/politica/il-popolo-delle-scimmie-antonio-gramsci-9788858439531/ 

5. Nota del traductor: Guido Ligouri es refereix a la idea gramsciana del Risorgimento com a revolució passiva.

6. Nota del traductor: Antonio Gramsci, Contro il fascismo nascente, a cura di Luca Cangemi, Palermo, Lunaria, 2022.

7. Nota del traductor: Antonio Gramsci, Il metodo della libertà. Scritti sulla democrazia, il fascismo, la rivoluzione, Euridice, 2020, Amb un postfaci de Guido Ligouri.

8. Nota del traductor: Veure: Guido Liguori i Natalia Terekhova, Gramsci, el PC d’I i la “Marxa Sobre Roma”: https://gramsci.cat/gramsci-el-pc-di-i-la-marxa-sobre-roma/ . Text traduit per Joan Tafalla.

9. Nota del traductor: Palmiro Togliatti, Corso sugli avversari, Le lezioni sul fascismo, a cura di Francesco Biscione, Torino, Einaudi, 2010.

10. Nota del traductor: Fabio Frosini (Curatore), La costruzione dello Stato nuovo. Scritti e discorsi di Benito Mussolini 1921-1932, Marsilio, 2022