by 
Sobre el difícil pas de la fase econòmic-corporativa a la fase ètic-política de la constitució de la classe a classe.
Fa un any, Julio Anguita, en el seu últim article publicat, va voler recordar-nos la noció gramsciana d’interregne. El cap amb altres paraules:
“En aquest sentit i des de l’experiència de les últimes dècades es pot afirmar que el vell món, en la versió del neoliberalisme globalitzat, s’està morint. Però hi ha morts i morts. I per descomptat que cap ingenu pensi que l’òbit és serè qual flama que s’extingeix lànguidament. El conflicte, les tensions, els horrors fins i tot, són el seguici que acompanya el moribund. I perquè, també amb ell, es van els nostres hàbits de consum i de valors amb què la quotidianitat ens ha impregnat. Tan sols la ràpida aparició del nou món (si apareix) podria escurçar el patiment.”[1]
Un any després, aquesta clàusula precautòria del “si apareix” segueix sent oportuna i encertada. De fet, aquest “si apareix” serà el fil conductor del que diré a continuació. Abans de continuar adverteixo, que en aquesta intervenció que em refereixo bàsicament a el regne d’Espanya.
L’enorme malestar i patiment produït per la pandèmia és la condició necessària per al sorgiment o el re-sorgiment de lluites, rebel·lionàries[2] o no, que, previsiblement tindran durant un cert temps un caràcter de lluites defensives, encara ubicades a la fase econòmic-corporativa de la constitució de classe.
De fet, aquest és el caràcter que han adoptat les lluites en els últims anys en el regne d’Espanya. Unes lluites que, de vegades, poden adoptar formes molt radicals, contundents o massives, encara sense sortir d’aquest caràcter defensiu. Unes lluites que són condició necessària, però no suficient per a una alternativa de societat. Com ho mostra la rapidesa amb què aquests moviments incipients, després d’obrir una petita escletxa en la manera de dominació, han delegat les seves destinacions en un model laborista de representació política. La llibertat dels moderns ha triomfat sobre l’esporàdica re-aparició de la llibertat dels antics. De moment.
El sentit comú majoritari considera encara que la pandèmia ha estat la causa de la crisi i que quan aquesta passi, podrem tornar a la normalitat. O, almenys, a una “nova” normalitat retocada de manera lleu. A nivell general, de les grans masses, estem encara lluny de la comprensió del complex d’enormes contradiccions de fons acumulades i no resoltes que pateix la civilització capitalista en general.
Es confonen les causes amb els efectes. Com va dir Gramsci:
“L’error en què cau sovint en l’anàlisi històrica consisteix a no saber trobar la relació entre l’allò “permanent ” i l’allò “ocasional”, d’aquesta manera s’incorre o bé en l’exposició de causes remotes com si fossin les immediates, o en l’afirmació que les causes immediates són les úniques causes eficients. … Naturalment, si l’error és greu en la historiografia, encara més greu resulta …, quan es tracta no de reconstruir la història passada sinó de construir la present i futura. “[3]
Molts autors consideren que estem davant la crisi del capitalisme més profunda des de la crisi dels anys trenta de segle passat.[4] Segurament, els assisteix la raó.
Però crec que és aviat per valorar en el seu conjunt l’abast, els continguts i les perspectives de la crisi estructural del capitalisme que estem patint. Espero que les intervencions dels diversos companys d’aquest curs internacional ens ajudaran a comprendre millor la complexitat de la situació.
Crec que els diversos ponents en aquest curs compartim un consens bàsic: la pandèmia està sent, el catalitzador o accelerador d’una crisi estructural que el capitalisme patia amb anterioritat. La crisi estructural del capitalisme hi era, segueix estant ara mateix i, quan la pandèmia sigui més o menys controlada, seguirà aquí.
Crisi estructural o crisi sistèmica?
Abans d’anar més enllà, em sembla necessari diferenciar de manera succinta entre allò que seria una crisi estructural i una crisi sistèmica.
Una crisi estructural del capitalisme seria una crisi general i molt aguda que obliga el sistema a una profunda reestructuració. La profunditat de les contradiccions que han produït la crisi, el caràcter central d’algunes d’elles reclama d’una reestructuració profunda o, fins i tot radical en les formes de produir, de distribuir, de consumir és a dir en les formes de vida, a la cultura; també de la geo-política que acompanya cada fase de desenvolupament del capitalisme. Així doncs, una crisi estructural exigeix l’obertura d’una nova fase de desenvolupament de del capitalisme o, per contra, l’empantanament en el caos i en el col·lapse.
Des de 1870 fins a l’actualitat es poden comptabilitzar, almenys, quatre grans crisis estructurals. En els quatre casos, l’absència d’una crisi d’hegemonia i el caràcter encara embrionari d’una voluntat nacional popular i de classe prou autònoma van fer encara inviable la substitució d’un sistema social per un altre de nou i van propiciar una reestructuració del capitalisme.
A diferència de les crisis estructurals, una crisi sistèmica potser seria assimilable a la categoria gramsciana de crisi orgànica. En aquest cas, el conjunt de tota una civilització, d’una cultura entesa com a mode de vida, de producció, de consum, de distribució, com la globalitat dels valors sobre els quals se sustenta tot el conjunt social, està esgotat i reclama una transició radical a una nova civilització. Reclama la substitució del vell ordre per un de nou.
Però perquè aquesta crisi arribi a la categoria d’orgànica, les classes subalternes han d’haver adquirit una capacitat d’imaginar un món nou, una organització capil·lar i difusa en el conjunt de les estructures socials que les fa capaces de disputar el poder i l’hegemonia en el conjunt de les relacions socials de producció, cures i consum. No es tracta només de disputar el poder en les esferes de la representació política, o en la lluita entre relats sinó en el conjunt de tota la societat.
Aquesta capacitat només pot ser fruit de la seva experiència social de masses i de l’elaboració col·lectiva i democràtica, des dels seus organitzacions de base d’aquesta experiència. Només l’existència real i concreta d’una capacitat tal transforma la crisi estructural en una crisi orgànica o si volem anomenar-la així: sistèmica.
Una transició del neo-liberalisme globalitzat al capitalisme del caos?
En alguns països la crisi estructural ha produït fenòmens com allò que Gramsci va anomenar “crisi d’autoritat”, que ha obert bretxes en diverses formes nacional-estatals de dominació. No obstant això, es corre el perill que, tant a Amèrica Llatina com a Europa, a causa d’una correlació de forces internes i internacionals desfavorables, aquestes crisis d’hegemonia es resolguin amb diverses modalitats de re-subalternització[5] i de revolució passiva, incloent el recurs a noves formes de feixisme i d’autoritarisme. L’experiència recent de Bolívia i del Perú semblen mostrar que és possible resistir amb èxit a aquesta tendència. No em sembla que aquest sigui el cas del Regne d’Espanya.
D’altra banda, estem en un moment de brutals canvis geo-estratègics. L’eix terrestre asiàtic-rus, disputa l’hegemonia a l’imperi marítim (els EUA). Aquesta disputa tradicional ja fou descrita per Mackinder.[6] El declivi de la potència imperial dels EUA sembla obrir una transició geo-política d’enormes conseqüències. Si abans del COVID aquesta transició geo-política ja havia entrat en una fase aguda, la crisi l’ha aguditzat fins a extrems insospitats.
A tot això ha vingut a sumar-se el canvi climàtic que amenaça la pròpia vida de l’espècie i que reclama de manera urgent un canvi de civilització. Una urgència que no s’ ve acompanyada del factor subjectiu que hauria de mobilitzar a milers de milions de persones. De nou es reacciona davant d’aquesta cruïlla encara només des de l’esfera econòmic-corporativa. Cadascú recorda a Santa Bàrbara quan trona en el seu barri.
A reforçar aquesta crisi de civilització del petroli ha vingut la qüestió del peak oil (assolit l’any 2012). Una qüestió sistèmica, que afecta i afectarà encara més el nostre sencer manera de vida. Es tracta del fi de tota una civilització: la dels combustibles fòssils. Un final que no serà ni sobtat, ni fàcil i que afectarà profundament als nostres usos i costums i les nostres prioritats en la producció, Mentrestant, aquest final de civilització ens submergeix en terribles guerres, en la destrucció de països sencers i en el caos. És allò que alguns teòrics de l’imperialisme USA han anomenat caos i destrucció creativa.[7]
El conjunt de tot el descrit obre una espècie de transició de fase al que s’ha anomenat capitalisme del desastre. Probablement, estem vivint la barbàrie com a fase superior del capitalisme.
La proposta metodològica de Gramsci per pensar la crisi.
Crec que el mètode amb què Gramsci va pensar la crisi que ell va viure ens pot oferir una bona ajuda per a comprendre millor la crisi actual. Per a evitar anacronismes cal advertir que Gramsci reflexionava en el marc de la segona crisi estructural del capitalisme (1914-1945) i des de la derrota de la revolució a Occident. Alguns dels seus conceptes estan datats i poden ser útils per examinar aquella època, però han de ser aplicats amb cautela i amb les necessàries actualitzacions. No obstant això, en allò essencial, que seria el seu mètode d’anàlisi, la proposta de Gramsci segueix semblant-de gran utilitat.
Gramsci pensa la crisi més enllà de la mera esfera econòmica. La pensa com a crisi d’una cultura i d’una civilització, així com a crisi d’un sencer manera de dominació. En definitiva, l’economia és una relació de producció i de reproducció i, en definitiva, una entera civilització.
Afegim la seva brillant hipòtesi interpretativa del capitalisme com a crisi permanent o contínua. Tot aquest treball gramscià sobre la crisi és inseparable de conceptes com: bloc històric, revolució passiva o transformisme. Es tracta de tot un dispositiu conceptual que ens permet abordar el tema amb una visió de conjunt.
Anotem ara alguns criteris gramscians que podrien ser útils, sense desenvolupar-los per raons del temps d’exposició:
1.- Gramsci ofereix una visió de la crisi que supera les teories de l’ensorrament, molt corrents en la seva època. Jo crec encara sobreviuen en l’actualitat en algunes corrents marxistes. Unes teories que induïen i segueixen induint a la passivitat. L’ensorrament del capitalisme serà producte de la voluntat general, nacional-popular organitzada o no serà.
2.- Gramsci es mostra atent al retard del sentit comú de les classes subalternes en la percepció de la natura crisi i el seu refugi en el moment econòmic-corporatiu, lluny de moment ètic-polític. Sense sortir d’aquesta fase inicial de la constitució de la classe en classe, les classes subalternes difícilment podran aconseguir convertir-se en classe nacional, és a dir no podran disputar l’hegemonia a les classes dominants. Sense aquesta disputa no hi pot haver un canvi de sistema, no pot sorgir l’ordre nou.
3.- En l’actualitat el refugi de fraccions consistents de les classes dominants també en el moment econòmic-corporatiu esdevé un element perillós. Les classes antany hegemòniques passen gradualment a perdre la seva capacitat de direcció per intentar conservar per tots els mitjans la seva capacitat de dominació. L’hegemonia deixa de ser consens cuirassat de coerció, per passar a la coerció sense consens.
4.- Aquesta manera de pensar la crisi es desprèn d’allò que s’ha anomenat el marxisme de Gramsci. No me puc deturar en això. He parlat d’aquesta qüestió en una altra seu.[8] Reflexionant al voltant del Prefaci a la Contribució a la Crítica de l’Economia Política escrita per Marx l’any 1857, Gramsci escriu:
“Relacions entre estructura i superestructures. Aquest em sembla el problema crucial del materialisme històric. Elements per a orientar-se: 1] el principi que “cap societat es planteja tasques per a la solució no existeixin ja les condicions necessàries i suficients” [o que no estiguin en curs de desenvolupament i d’aparició], i 2] que “cap societat s’ esfondra si primer no ha desenvolupat totes les formes de vida que es troben implícites en les seves relacions “(veure l’enunciat exacte d’aquests principis).
D’aquests principis es poden extreure alguns cànons de metodologia històrica. En l’estudi d’una estructura cal distingir el que és permanent del que és ocasional. El que és ocasional dóna lloc a la crítica política, el que és permanent dóna lloc a la crítica històrico-social; el que és ocasional serveix per jutjar els grups i a les personalitats polítiques, el que és permanent serveix per jutjar els grans agrupaments socials.
A l’estudiar un període històric es veu la gran importància d’aquesta distinció: hi ha una crisi, que es perllonga de vegades durant diverses dècades. Això vol dir que en l’estructura s’han revelat contradiccions insuperables, que les forces polítiques que operen positivament per a la conservació de la pròpia estructura s’esforcen però per alleujar dins de certs límits; aquests esforços incessants i perseverants (ja que cap força social voldrà confessar mai haver estat superada) formen el terreny de l’allò “ocasional” sobre el que s’organitzen les forces que “tracten” de demostrar (amb els fets en última anàlisi, és a dir amb el seu propi triomf, però immediatament mitjançant la polèmica ideològica, religiosa, filosòfica, política, jurídica, etcètera) que “existeixen ja les condicions necessàries i suficients perquè determinades tasques puguin i per tant hagin de ser resoltes històricament”.[9]
D’aquí es desprendria el nucli de la seva forma d’entendre la Revolució Francesa en el llarg termini com una revolució amb diverses onades revolucionàries (1789-1799, 1830, 1848 i 1871) producte de les contradiccions de fons en el complex que formen l’estructura amb la superestructura en una determinada formació social, és a dir en el bloc històric. Una crisi permanent que va durar fins que la burgesia va aconseguir vèncer definitivament i consolidar el seu règim en la tercera república.
I d’aquí on arrenca també la seva interessant concepció del capitalisme com a crisi permanent.[10] I la idea crucial d’entendre la crisi orgànica com un procés molt més complex que com el moment resolutiu d’una prèvia acumulació de forces.
¿Fins a quin punt aquests criteris metodològics ens ajuden a pensar la relació entre les contradiccions sistèmiques que es condensen en l’actual crisi estructural que patim des d’inicis de segle i l’existència concreta i real d’una alternativa de societat, d’un ordre nou? Si he tractat de recordar-los en aquests pocs minuts és per que crec que si que poden resultar útils.
Acabo recordant que la suggeridora famosa metàfora gramsciana de l’interregne amb la qual he volgut començar aquesta intervenció conclou amb la següent pregunta:
“(…) El problema és aquest: ¿un trencament tan greu entre masses populars i ideologies dominants com la que va tenir lloc a la postguerra, pot ser” remeiada “amb el pur exercici de la força que impedeix imposar-se a les noves ideologies?
L’ interregne, la crisi a la qual així s’impedeix la seva solució històricament normal, es resoldrà necessàriament a favor d’una restauració d’allò vell?”.[11]
De nosaltres, dels de baix depèn impedir aquesta restauració. No ho gens tenim fàcil. Però no és impossible. Ho farem possible no només des de l’esforç i la voluntat de l’activisme, sinó de la militància global, per dir-ho en llenguatge gramscià, la militància “ètic-política”.
[1] Julio Anguita, Decía Gramsci, https://www.eleconomista.es/opinion-blogs/noticias/10525351/05/20/Decia-Gramsci.html. Publicat el 6 de maig de 2020. Julio va morir deu dies després.
[2] Rebel·lionàries, és a dir encara no revolucionàries. Veure: Jean NICOLAS, La rébellion française. Mouvements populaires et conscience sociale. 1661-1789, Paris, Gallimard/Folio histoire, 2008. Primera edició a Éditions du Seuil, 2002, 1076 pàgines. Es por llegir una breu recensió d’aquesta obra a: https://lacarmagnole.blogspot.com/2011/07/la-rebellion-francaise.html
[3] Antonio Gramsci, Quaderni del Carcere, Torino, Giulio Einaudi Editore, 1975, QC 4, § <38>, p . 456.
[4] Veure per exemple, Observatoire International de la Crise, Le capitalisme face à son déclin, Paris, Les Éditions Critiques, 2019. O: William Robinson, 13 de maig de 2020: CLACSO TV , Conversatorio virtual: La pandemia del capitalismo y el capitalismo pospandémico ,.
[5] He tratado este tema en Joan Tafalla: Bloque histórico, crisis orgánica y revolución pasiva, se puede leer en: https://lallibertatdelsantics.blogspot.com/2019/11/bloque-historico-crisis-organica-y.html
[6] Zbigniew Brzezinski, El gran tablero mundial, Barcelona, Buenos Aires, México, Paidós, 2008. Yves Lacoste, Géopolitiques, Paris, Larousse, 2009. Antón Costas, ¿Acabara la crisis del coronavirus con la globalización tal como la conocemos?, in La Vanguardia Dossier, nº 78, El mundo después de la Covid-19, enero-marzo 2021.
[7] Veure Manlio Dinucci, L’arte della guerra, Annali della strategia USA/NATO (1990-2015), Roma, Zambon Editore, 2015. També: Antonio Sánchez Pereyra, Geopolítica de la expansión de la OTAN, México D.F., Editorial Plaza y Valdés, 2003
[8] Joan Tafalla, El marxismo de Antonio Gramsci https://gramsci.cat/el-marxismo-de-antonio-gramsci/
[9] Antonio Gramsci, loc. cit., QC 4, § <38>, p. 455- 56. octubre 1930.
[10] Antonio Gramsci, ob. cit., QC 1, § <18>, p. 14-15, i QC 1, § <48>, p. 60-61.
[11] Antonio Gramsci, ob. cit., QC 3, § <34>, 311.
