La lluita de les dones i Palmiro Togliatti

Imatge: 3 d’abril de 1976, manifestació de l’Unione Donne Italiane en favor de la legalización de l’avortament.
Sis conferències, pronunciades entre 1945 i 1959, pel dirigent comunista Palmiro Togliatti es recullen al volum La emancipación femenina (2019) a càrrec de l’editorial Akal. En elles, el lector pot conèixer quines eren les tasques que, en el camp de la lluita contra l’opressió de les dones, es proposava el Partit Comunista Italià, és a dir, un partit de masses. També resulta d’interès constatar, a ulls d’un lector present, com i en quins nombrosos sentits ha canviat el món durant els últims 70 anys.  
Nous costums de vida
“La qüestió de la posició de les dones en la societat no pot reduir-se al mer aspecte econòmic”, començava Togliatti, al 1954, front l’auditori de la I Conferència nacional de les joves comunistes. Amb aquesta idea, llunyana a certs marxismes, es proposava discutir tres fronts de lluita importants pel moviment: l’alliberament de les dones a través del sufragi universal, l’alliberament a través de l’accés al treball assalariat i l’alliberament a través de la transformació tècnica de les tasques domèstiques.
Cartell de l’Unione Donne Italiane de l’any 1971.
A pesar de la relació que va establir-se a les eleccions generals italianes de 1946, les primeres després de la Segona Guerra Mundial, entre el primer sufragi femení i els resultats favorables al partit Democràcia Cristiana, Togliatti animava a les dones comunistes a acceptar aquesta realitat de gènere manifestada a les urnes, així com a elaborar una reflexió honesta sobre la influència que l’església i els valors tradicionals exercien sobre tantes dones, evitant la comoditat de la condemna i el menyspreu. Respecte l’accés femení generalitzat al mercat laboral, Togliatti recolzava a les comunistes en les seves demandes i el seu desig de formar-se professionalment, però sense perdre de vista la crítica del treball explotat com a font de desigualtats sistèmiques. Per últim, en referència a la mecanització de les tasques domèstiques per tal d’alleugerir la càrrega de treball de les dones, Togliatti deia profèticament: “El dia que puguin estar a disposició de totes les dones rentadores i altres instal·lacions mecàniques per les tasques domèstiques, aquell dia la vida de la dona seria diferent i les dones seran més lliures. Però, lliures per fer què? El centre de la qüestió és el lliure desenvolupament d’una personalitat femenina, i per això no són necessàries únicament màquines noves”. En aquest punt, una dicotomia important es plantejava: o bé renegar de la vida quotidiana habitual i suprimir-la a través del mercat laboral i nous robots, o bé dotar-la de plenitud i reassumir-la crítica i igualitàriament. 
Aquestes qüestions se situen clarament més enllà de palanques econòmiques i esmenes immediates al capitalisme; conformen, més aviat, una sensibilitat política de mirada llarga, que opta per una reconciliació crítica amb el món existent i la feina capil·lar i costosa de creació d’ètica comuna, de ruptura massiva amb la identificació i la vida del món burgès. D’aquesta forma, la dona revolucionària havia d’aprendre a pensar en clau de costums i relacions socials totals, en espais de vida reals més enllà de lleis i esquemes formals. En l’estela de la filosofia de la praxi, iniciada per Antonio Labriola i profunditzada pacientment per Antonio Gramsci, economia, vida quotidiana, política i ètica no haurien de constituir esferes de lluita jeràrquiques i excloents.    
“Al vostre voltant, en l’àmbit familiar, a casa, al suburbi, al treball, en la diversió, es mouen i viuen milers i milers de noies inscrites a l’Acció Catòlica, pertanyents a partits diferents del nostre, o també del tot desorganitzades…” – seguia Togliatti -, a les que es deu atenció, ponts i mediacions. Constitueix un fet habitual la reacció desconfiada per part de les dones cap aquells qui parlen de la seva situació familiar o íntima negativament i des de la superioritat moral; els valors heretats i la vida quotidiana no sempre són únicament un llast, sinó que sovint configuren també una llar. Per això, enfrontar-se en minoria avantguardista o dogmàtica a una sòlida cultura material de vida acostuma a comportar grans riscos i ruptures socials; en la lluita per l’alliberament femení resultava important no perdre peu pel que feia als costums, anhels i pors de la totalitat de les dones treballadores italianes – fet que ja havien posat en pràctica organitzacions anteriors com les Mujeres Libres a Espanya o el Zhenodtel a la URSS. És aquesta una noció de democràcia radical, basada en una voluntat universalitzadora i en la construcció de projectes amplis que impliquin i reconeguin a tots els seus participants. 
Número 18 de la revista Noi donne, òrgan de l’UDI, any 1947.
Palmiro Togliatti es mostrava hereu de la preocupació d’Antonio Gramsci respecte les distàncies intel·lectuals entre els diferents estrats d’un sector social. En aquest sentit, les intel·lectuals comunistes havien de vetllar per reduir aquestes distàncies, però no coartant les seves personalitats més agudes i capaces sinó treballant tenaçment per elevar el nivell cultural i les capacitats generals de la massa, amb la mirada posada en un bloc històric cohesionat i sense separacions infranquejables entre dones i homes, però tampoc entre dones dirigents i emancipades i altres dones, treballadores també, però considerades retrògrades i excloses. En coherència amb aquesta perspectiva, el Partit Comunista Italià va contribuir a crear, al 1945 i recollint precedents antifeixistes, la Unione donne italiane (UDI). Aquesta organització, que no havia de ser en cap cas un braç ocult i conspirador del PCI sinó que havia de tenir vida pròpia i agrupar sensibilitats àmplies, era definida així per Togliatti:
“Una gran organització de dones italianes que sigui única i compacta, però alhora múltiple en les seves iniciatives a favor de les dones, de les famílies, de la infància, i múltiple, per tant, en les seves formes d’activitat…”
L’existència de l’UDI, a més, podia possibilitar que les dones militants del PCI no s’ocupessin, a l’interior del Partit, principalment d’aquelles qüestions referents a la lluita femenina, sinó que poguessin eixamplar els seus horitzons i capacitats ocupant-se de qualsevol altra activitat en pretesa igualtat amb els homes, obrint la possibilitat d’enriquir els seus propis fronts de lluita amb els problemes globals de la totalitat social, dels que en realitat sempre havien format part inseparable. 
Recollint l’experiència   
Giulia Adinolfi Sellitti
Al present any 2020 s’ha complert el 40è aniversari de la mort de la Giulia Adinolfi Sellitti, comunista italiana casada amb Manuel Sacristán i instal·lada a Barcelona durant la clandestinitat del PSUC i fins la fi de la seva vida. Si pretenem reflexionar sobre la lluita de les dones en el marc d’una tradició italianitzant i democràtica, que recupera el fil gramscià i de la historicitat immanent, resulta imprescindible recordar-la.
Durant tota la seva vida, la Giulia va acompanyar des de dins i amb reflexió crítica la construcció política de moviments feministes, sindicals i anticapitalistes. Durant anys que va sobreviure a Togliatti, va poder apreciar quina mena de món es desplegava quan el sufragi femení, l’accés normalitzat al mercat laboral o els treballs domèstics mecanitzats per multinacionals eren ja realitats quotidianes per moltes dones italianes o espanyoles. Un projecte d’iniciativa legislativa popular de la secció femenina del PCI posava de manifest, al 1989, les noves problemàtiques de les dones relacionades amb la despossessió del propi temps de vida, situació anomenada per algunes feministes com a malestar en l’emancipació:
“Fer-nos sobiranes del propi temps donant el valor que tenen a cada una de les fases de la vida, eixamplar a tots la responsabilitat que suposa tenir cura dels altres, donar cos a una democràcia de la vida quotidiana: tot això implica tornar a pensar moltes de les nostres activitats considerades naturals o inevitables…” 
La Giulia també va poder veure la doble cara de la moneda rere les Jornades Catalanes de la Dona de 1976, on va participar amb gran interès: l’ampliació de les llibertats reproductives o matrimonials femenines també va venir de la mà d’un alliberament sexual més relacionat amb l’individualisme i el consum ràpid, agressiu i competitiu de sexe que no pas amb una llibertat comunitària. És aquesta l’avantsala del context actual. 
Tot i que el moviment feminista hagi obrat grans canvis que han fet la vida de les dones més lliure, a dia d’avui es troba violentament dividit per contradiccions internes i pugnes ideològiques entre les seves múltiples corrents, així com combatut exteriorment, amb la mateixa bel·ligerància, per la propaganda de l’extrema dreta i del masclisme. En aquestes coordenades, que en els pitjors dels casos tenen conseqüències devastadores a nivell pràctic i quotidià, tan sols queda la sortida de construir projectes comuns i factibles, que permetin reconciliacions i nous costums. La mirada de la Giulia estava en sintonia amb la proposta recollida per Togliatti: saber-se part d’un món, complex i de múltiples relacions socials, i analitzar atentament les cultures femenines i subalternes per distingir què hi queda en elles de valuós, d’universalitzable i cohesionant. La Giulia no ens va deixar grans conferències ni llibres publicats, tan sols algunes idees esbossades que són com missatges a dins d’una ampolla.      
 
Bibliografia
García, Cristina (2020, gener). Veure’ns part d’un món. Catarsi: https://catarsimagazin.cat/veurens-part-dun-mon/
Revista Mientras tanto, números 42 (1990) y 94 (2005). 
Es pot consultar on line la revista Noi Donne aquí: Noi Donne Archivio storico
Togliatti, P. (2019) La emancipación femenina. Akal ediciones, Madrid (2019).
 
 
 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *