by 
Per una concepció de l’hegemonia com a eina política avui dia. Què significa per a Gramsci construir un «ordre nou»? «Direcció» en el sentit gramscià és un procés d’aprenentatge per a l’autoemancipació. L’hegemonia no és un estat o una condició a assolir, sinó una nova forma de fer política[1].
1. L’hegemonia com a mètode de treball polític
Des del seu aprenentatge com a periodista militant en el moviment obrer de Torí durant i després de la Primera Guerra Mundial, Antonio Gramsci es va dedicar a elaborar l’objectiu d’una política emancipatòria com a construcció d’un «ordre nou» – que també és el títol del seu experiment juvenil més significatiu en l’organització cultural i política revolucionària.
L’estratègia política i la transformació social van romandre centrals en les lectures desenvolupades en la primera recepció dels Quaderns de presó a la postguerra publicats pòstumament, no només en la que ha estat feliçment descrita com «l’operació Gramsci» de Togliatti i el PCI, destinada a construir un partit de masses a la nova República Italiana[2], sinó també més àmpliament en la memòria de Gramsci com a activista antifeixista i marxista revolucionari, per la multiplicitat de ferments renovadors de l’esquerra radical a escala internacional.
En les àmplies discussions que han marcat la difusió interdisciplinària i global del pensament de Gramsci des dels anys seixanta i setanta, però, s’ha pensat cada cop més que la seva contribució clau a la teoria política moderna s’ha de cercar en un registre teòric més mediat, és a dir, en el desenvolupament d’una nova teoria de la naturalesa del poder polític, social i cultural, resumit en la noció d’hegemonia[3]. De fet, per a molts intèrprets, la força cabdal de la teorització de l’hegemonia de Gramsci ha estat oferir una mena de sofisticada «metateoria» de la modernitat política, comparable en abast i profunditat als paradigmes teòrics ara ja clàssics elaborats per pensadors com Hobbes, Rousseau o Weber, i potser fins i tot capaç de superar-los en la seva capacitat d’entendre les característiques fonamentals dels tipus de societats que van sorgir durant el llarg segle XX.
Com demostren clarament narratives històriques a gran escala i teories sofisticades com les proposades de diferents maneres, per exemple, per Ernesto Laclau i Chantal Mouffe, Stuart Hall, Giovanni Arrighi, Ranajit Guha i Partha Chatterjee, entre molts altres, en aquest sentit Gramsci es pot llegir sens dubte com un «teòric», és a dir, com el faber d’una teoria més o menys acadèmica[4]. Les diferents interpretacions de passatges particulars i notes famoses dels Quaderns de la Presó constitueixen la base pel desenvolupament de teories i interpretacions generals de l’hegemonia que de vegades són molt diferents. Entesa en els mateixos termes que els teòrics esmentats anteriorment, és a dir, concebuda com una teoria general capaç d’aplicar-se en diferents terrenys i disciplines acadèmiques, la noció d’hegemonia continuarà proporcionant un impuls a corrents significatius en la política i la teoria de l’esquerra contemporània i una manera poderosa d’analitzar els mecanismes de consolidació i contestació dels ordres polítics.
En aquest text voldria proposar una lectura diferent del significat de l’hegemonia per a Gramsci i, sobretot, d’un dels seus possibles significats polítics per a nosaltres avui. Com molts estudis recents ens han recordat, Gramsci no era ni un teòric polític, ni un filòsof, ni un historiador en el sentit convencional, per molt interessants que siguin algunes de les seves reflexions per a amplis sectors disciplinaris contemporanis[5]. Més aviat, era un organitzador polític i un estratega, i els seus molts altres interessos es van veure progressivament restringits per aquestes preocupacions polítiques fonamentals. Sigui quina sigui la innegable importància conceptual, teòrica i historiogràfica de les investigacions de Gramsci sobre la noció d’hegemonia en la Quaderns de presó, és possible que el seu ús més innovador – i més actual – consisteixi en la forma com va intentar entendre l’hegemonia com una pràctica política, com a eina organitzativa i com a mètode de lluita antifeixista.
Aquesta lectura intenta entendre l’ús de l’hegemonia per part de Gramsci des de «l’angle visual» dels reptes polítics centrals de la conjuntura actual: les guerres imperialistes cada cop més globals i les seves desubicacions, la lluita internacional contra l’apartheid i el genocidi a Gaza, les crisis d’autoritat de gran abast en moltes realitats nacionals, el col·lapse de formacions electorals socialdemòcrates i populistes d’esquerres, l’ascens de nacionalismes agressius i l’extrema dreta – però també, crucialment, els cicles de moviments polítics emancipadors (al voltant del gènere, la sexualitat, la racialització, la ecologia, l’ exclusió i l’explotació) dels darrers trenta anys que havien buscat solucions noves i creatives després de la fi de la belle époque del neoliberalisme. Aquests moviments constitueixen avui la nostra primera línia en la lluita contra l’expansió del «nou desordre mundial». Tals situacions de contestació generalitzada –tant la crisi de l’ordre establert a la dreta com les innovacions que provenen de l’esquerra– no són del tot diferents de les condicions que van trobar Gramsci i els seus companys ordovinistes fa més d’un segle. El seu exemple ens recorda que és crucial desenvolupar un diagnòstic de les malalties de la primera a través dels recursos proporcionats per la segona, perquè només sobre aquesta base podrem desenvolupar propostes constructives que permetin intervenir dins i en contra de la conjuntura actual per poder avançar més enllà, cap a un ordre realment nou de transformació revolucionària a escala global.
Quan la noció d’hegemonia no s’entén principalment com un paradigma teòric, sinó més aviat com un mètode distintiu i estratègic de treball polític, podem començar a entendre com el Quaderns de presó esbossen una perspectiva sofisticada i ben posicionada per abordar algunes de les preocupacions centrals dels moviments socials i polítics radicals contemporanis, oferint propostes concretes per al seu desenvolupament futur. Proposo abordar aquest mètode estratègic des de quatre perspectives fonamentals que ocupen un lloc destacat al llarg del desenvolupament intel·lectual i polític de Gramsci, des de Torí fins a Moscou i Turi, o des de L’Ordine Nuovo fins als Quaderns de presó. En altres llocs, he caracteritzat la interacció d’aquestes perspectives en sentit aristotèlic com una «aitiologia de la política emancipadora»: és a dir, les aitiai, o causes –finals, materials, eficients i formals– o les perspectives que poden ajudar-nos a donar una explicació de quins són objectius, la naturalesa, el mètode i la forma de la política autoemancipatòria contemporània[6]. Són l’objectiu de la la construcció d’un ordre nou, la naturalesa de la política d’autoemancipació com a producció de progrés històric, el mètode del direcció hegemònic concebut com a fragilitat i experimentació, i la forma organitzativa del partit com a laboratori pedagògic. Considerades en la seva interacció dialèctica productiva, aquestes quatre perspectives ens permeten retornar l’estratègia política al centre de les nostres interpretacions del concepte d’hegemonia.
2. Un ordre nou
Gramsci i els seus companys de L’Ordine Nuovo no estaven òbviament sols en el desig de construir un ordre «nou»; molts altres de la seva generació van participar en revoltes polítiques o artístiques i es van veure embolicats per l’onada de moviments d’esquerres arreu d’Europa durant i després de la Primera Guerra Mundial, fins a la «revolució» feixista italiana, que va avançar cap a la dreta a la seva estela, des dels modernismes artístics europeus fins als primers moviments revolucionaris de masses significatius per a l’alliberament nacional al món colonitzat. El que és distintiu en la concepció gramsciana d’aquest «ordre nou» és la seva comprensió de la temporalitat de la Novetat. No la veu com la irrupció en el present d’alguna cosa sense precedents (teoria de l’esdeveniment miraculós), ni com la simple negació del passat per part del present (teoria de la superació teleològica) – es podria pensar en els conceptes teològics explorats per alguns dels seus contemporanis més propers, com Lukács, Benjamin, Schmitt i Bloch. Gramsci, en canvi, concep l’ordre nou no com un espai futur, sinó com una forma activa de desplaçament i reubicació interna dins del present, en la què el nou està «prefigurat» (o, en la formulació precisa de Gramsci, «previst») en les lluites contra lo vell[7].
Aquesta concepció de la prefiguració no és una teoria de l’actualització d’un potencial latent, en la qual un element social que és parcial, marginal o exclòs de l’ordre polític existent s’expandeix i gradualment pren del lloc del seu antagonista. És a dir, l’ordre nou de la política hegemònica no és un procés en el qual el «vell compromís» sigui substituït per un «nou» incontaminat. Això és perquè, segons la teoria de l’estat integral desenvolupada per Gramsci als Quaderns de la presó, no hi ha cap element – ni social ni polític – que no sigui ja funció i funcional de l’ordre estatal existent. Imaginar la construcció d’un ordre nou com l’esdevenir universal d’una particularitat anterior, no seria més que un engany formalista mitjançant el qual l’antic ordre continua subsistint dins del nou – precisament la condició que Gramsci havia identificat en la seva crítica al fatalisme que havia distorsionat la tradició socialista italiana anterior, i que posteriorment va estendre en els seus escrits carceraris a l’anàlisi de la relació entre la revolució passiva i processos de subalternitat (o subalternització)[8].
La política hegemònica, en canvi, pretén construir des del seu interior relacions de poder i formes institucionals capaces de representar una alternativa radical a l’estat de coses existent. Atès que aquesta construcció, però, es veu obligada a tenir lloc dins del marc de l’ordre polític existent de l’estat burgès integral, és una construcció que només pot realitzar-se simultàniament a una deconstrucció de les relacions dominants encaminades a bloquejar la seva aparició. La «prefiguració» o predicció del futur és, per tant, aquí també «refiguració» del present. Hegemonia, en sentit estratègic és el nom d’aquesta forma de lluita prefigurativa; l’objectiu d’un ordre nou es realitza dins d’aquesta lluita mateixa, com una nova pràctica d’ordenació, i no pas en el punt final d’una societat alliberada que es troba més enllà.
D’aquestes reflexions s’extreu la concepció de Gramsci d’un ordre nou que comprèn classes i grups socials fins a les hores subalterns com un ordre potencialment – però només potencialment – autònom[9]. L’autonomia política de les classes socials subalternes no és dona a priori, sinó que s’ha de construir activament a través de formes de lluita contra l’ordre existent que mai no s’escullen del tot lliurement, sinó que sempre, en major o menor mesura, estan condicionades per l’ordre existent. Per aquest motiu, Gramsci insisteix que la construcció d’un ordre nou només es pot concebre en termes concrets com la combinació d’una reforma moral i intel·lectual (concebuda com un allunyament dels principis que governen l’ordre polític existent) amb un programa econòmic concret, entès en un sentit ampli com un programa econòmic-polític o com l’autoregulació conscient de la reproducció de la societat. És precisament aquesta dinàmica la que es condensa en la vibrant metàfora de Gramsci del «modern Príncep» com una «utopia concreta» – no un moment messiànic ajornat a l’horitzó, sinó una pràctica expansiva en el present, com una política que alhora prefigura i produeix el canvi[10].
La noció d’un ordre nou com una nova pràctica d’organització ja en marxa reflectia, en els temps de Gramsci, els entusiastes revolucionaris sorgits enmig de la crisi de l’imperialisme clàssic a la Primera Guerra Mundial i les seves conseqüències. Podria semblar una estratègia política realista perquè teoritzava relacions polítiques de forces ja operatives, intentant proporcionar-les coherència teòrica i direcció política. En altres paraules, era una concepció i una intervenció «oportuna» o actual. Fins i tot quan els simulacres de la contrarevolució feixista semblaven esgotar l’impuls modernitzador de la seva força progressista, el sentit actiu de la construcció d’allò Nou, com a relació i institució, va romandre el somni utòpic que va alimentar els repetits intents de renovar la política autoemancipatoria al període de la llarga i fosca nit del segle XX.
Des de la perspectiva actual, imaginar l’objectiu de la política d’emancipació com la construcció d’un ordre nou, com una nova forma d’organitzar la societat, pot semblar absolutament irrealista, prematur o potser fins i tot fora de tota lògica. Durant més de trenta anys, es diu que la política d’emancipació ha operat en clau minoritària, centrant-se en la resistència immediata a aquesta o aquella injustícia –civil, ètnica, econòmica o ecològica– sense cap visió estratègica global.
Sens dubte ha arribat el moment de deixar de banda aquesta narrativa. La multiplicitat de moviments dels darrers trenta anys, i especialment els de l’última dècada, no han estat exemples aïllats de protesta particularista, o assajos generals d’una «veritable revolució» per venir. En els seus processos d’aprenentatge generacional, els seus complexos llegats i les seves extensions creatives, aquests moviments han representat moments en l’emergència d’un nou imaginari crític de l’esquerra, més ampli en les seves preocupacions i, de vegades fins i tot més radical en les seves demandes que les cultures d’oposició que els van precedir. L’exemple més clar de tot això és la centralitat que han assumit en els discursos i activitats radicals contemporànies els temes de reproducció social inicialment teoritzats per feministes socialistes, en clara discontinuïtat amb les estructures patriarcals de les cultures polítiques d’esquerra més antigues. La pràctica de l’esquerra avui postula amb impaciència una relació immediata entre mitjans i fins, considerant la intersecció de les demandes contra la injustícia com a constitutiva de la seva naturalesa de demandes. Reconèixer el conjunt d’aquests moviments com a experimentacions de noves formes d’organització aquí i ara també significa també projectar-los més enllà del present, en la seva capacitat prefigurativa d’iniciar la construcció dels nostres possibles futurs enmig de les lluites del present.
3. Progrés històric
En els Quaderns de presó, el nou ordre que la política de l’auto emancipació pretén realitzar és caracteritzat com a exemple de «progrés històric»[11]. És cert que avui pocs conceptes han passat de moda tan decisivament com el de «progrés», sigui com sigui que el definís – i amb raó. No és només l’associació de la noció de progrés amb diverses generacions de reformismes —el tipus de creença ingènua en un destí històric que Walter Benjamin condemnava tan fermament a la socialdemocràcia alemanya— que sembla comprometre aquesta noció[12]. Tampoc es tracta només de l’observació, teoritzada pels corrents recents de la teoria crítica sobre la base d’una antiga crítica a la racionalitat il·lustrada, que les nocions de progrés (lineal o normatiu) han estat i continuen sent còmplices de colonialisme, eurocentrisme i dominació[13]. És també el fet que una concepció banalitzada del progrés, cínicament disfressada de «modernització», figura entre les armes de la política de l’ordre dominant del nostre temps. Durant els darrers trenta anys, el progrés i la modernització s’han invocat regularment com a consignes del neoliberalisme a la batalla per rebutjar les reformes produïdes per les lluites populars en el període de postguerra, igual que avui estan regularment cridats a justificar l’automatització i la intel·ligència artificial en la reestructuració del treball pel capital. Tenint en compte les nombroses traïcions i deformacions, no és sorprenent que molts dels que avui participen en la política emancipadora considerin que la paraula «progrés» només pot deixar un gust amarg a la boca.
Per a Gramsci i la seva generació de revolucionaris internacionalistes, en el punt àlgid de les lluites populars a principis del segle XX, el problema del progrés històric es plantejava en termes molt diferents. Per a ells, el progrés històric no s’entenia en termes de garanties teleològiques d’una filosofia abstracta de la història, sinó com a posada en joc de les seves lluites que desafiaven els límits imminents de la modernitat política burgesa. El progrés per a aquesta perspectiva no era simplement el desplaçament d’un temps homogeni, sinó quelcom que calia produir a través de la resolució de les contradiccions realment existents de la modernitat política: entre la retòrica igualitària de la revolució burgesa i la seva substantiva continuïtat amb les jerarquies de l’ordre feudal, entre la declaració de llibertat política i la realitat de les duradores relacions de privació de drets polítics i civils.
Per tant, el progrés històric s’ha entès aquí fonamentalment no com una acumulació lineal dirigida a un objectiu predeterminat, sinó en la perspectiva comparativa d’un procés d’aprenentatge i solució de problemes concrets[14]. Entendre la política hegemònica com a producció de progrés històric significa, per tant, concebre-la com una mena de crítica immanent.
Es parteix de les contradiccions existents per potenciar els actes i les pràctiques crítiques capaces de resoldre-les, amb l’objectiu d’augmentar la capacitat de les classes populars per actuar políticament, sense cap garantia de que ho aconsegueixin. A finals del segle XVIII i principis del XX, aquesta crítica es centrà en les afirmacions del liberalisme clàssic i la seva tardana adopció de la legitimació democràtica. Si la sobirania popular s’afirmava a la teoria però no a la pràctica, la política hegemònica tenia com a objectiu la creació d’institucions expansives en les què es pogués donar una participació popular significativa en la deliberació i la determinació política; si l’esclavitud es va abolir sobre la base d’una reivindicació inalienable de llibertat personal, la política hegemònica pretenia estendre aquesta reclamació a la regulació de les relacions laborals «normals» que encara restaven atrapades en la servitud de la propietat privada dels mitjans de producció de la riquesa social, és a dir, el sistema de l’esclavitud salarial. En cadascun d’aquests casos, la política hegemònica pretenia forçar la societat burgesa a progressar més enllà d’ella mateixa, en una superació imminent dels seus propis límits constitutius [15].
Aquesta concepció del progrés històric no és normativa, si més no en el sentit en què la normativitat s’entén avui dia. Per exemple, en la filosofia política contemporània de vegades s’invoca la normalitat en el sentit estètic de la realització d’un «model», una formalització del «hauria» com a prescripció moral o, potser més sovint, en termes de justificació d’un determinat ordre[16]. En lloc de recomanar «com haurien de ser les coses», aquesta concepció del progrés històric s’entén millor en termes de la tradició maquiavèl·lica de la «fantasia concreta» en què es va formar el pensament de Gramsci. Per a aquest enfocament, la reformulació realista d’un suposat imperatiu moral implicava el reconeixement de que el desig de transformació codificat en apel·lacions morals (i finalment legalistes) no era en si mateix una utopia abstracta, sinó un element ja operatiu en qualsevol situació donada com a expressió de les experiències de les classes subalternes, que calia valorar i desenvolupar en els seus termes concrets, sense fer referència a cap cas aparentment justificatiu[17]. Per a Gramsci, el progrés no era un ideal a què aspirar sinó, en termes viquians, un «fer» concret la efectivitat del qual s’havia de verificar en termes comparatius. Més que un ideal determinant al final d’un procés, aquesta concepció del progrés històric s’ha d’entendre com una perspectiva categòrica des de la que començar, de la qual extreure conseqüències i sobre la base de la qual assumir les responsabilitats.
En la cultura política del comunisme internacional de la primera meitat del segle XX[18], la concepció segons la qual les classes populars podien emprendre una acció política independent era una «heretgia» d’allò que Gramsci definia amb sarcasme, seguint a Croce, com la «religió de la llibertat», o les promeses traïdes del liberalisme del segle XIX. Fins i tot quan va ser negada per la contrarevolució feixista i la corrupció estalinista, aquesta noció de transformació de les tasques emancipadores inacabades de la «revolució burgesa» en pràctiques d’auto emancipació va romandre com una perspectiva orientativa que definia la continuïtat de la tradició revolucionària en el moment de les seves derrotes més profundes.
Avui dia, sostenir que la naturalesa de la política emancipadora consisteix en la producció de progrés històric resulta igualment herètic. Representa un rebuig explícit de la declaració de l’ordre dominant sobre la impossibilitat de qualsevol alternativa a la seva producció diària d’una veritable «retrocés històric». Els intents de proposar solucions a problemes concrets que impedeixen una millora en les condicions de vida de les classes subalternes i dels grups socials no necessiten basar-se en cap filosofia de la història o garanties normatives. Són els actes de resistència dels mateixos moviments contemporanis – contra l’atomització legal de les institucions de deliberació popular col·lectiva com els sindicats, contra les divisions promogudes per les mobilitzacions al voltant d’ideologies de racisme i sexisme, contra l’acumulació original emprès per la renovada mercantilització tant en l’àmbit privat com públic, contra l’amenaça d’extinció representada per la destrucció ambiental sancionada per l’Estat – els que demostren la possibilitat de que el futur pugui ser diferent del present, si les dinàmiques condensades en aquests actes de resistència arribessin a generalitzar-se com un nou començament per a la societat en el seu conjunt. Per tant, donar suport avui al progrés històric no vol dir caure en una ideologia fàcil de «progressisme» fatalista. Més aviat, es tracta d’entendre els moviments d’oposició contemporanis com les alternatives realment existents a l’ordre actual.
4. Hegemonia com a direcció
Tot i que les referències a l’hegemonia —que han augmentat exponencialment en els darrers cinquanta anys— sovint l’han entès en termes de paradigma de dominació o poder sobirà, en canvi, la tradició bolxevic que va inspirar directament la comprensió de Gramsci sobre el significat estratègic de l’hegemonia, la concebia com un sinònim de direcció política (una traducció directa de l’ús rus, que es manté en algunes notes dels Quaderns)[19]. Fins i tot quan s’ha assenyalat aquesta derivació, la influència de la noció d’hegemonia com a sistema de poder sovint ha portat als lectors a continuar entenent la direcció en termes d’una concepció convencional de la supremacia, el comandament i la autoritat; en resum, la idea de que la direcció sigui una concentració de poder en una relació jeràrquica que condemna els «simples» gregaris a una condició de minoria. Aquesta interpretació de la direcció és, en última instància, compatible amb la noció de Weber envers la dominació del poder carismàtic com a auto constitutiu, amb totes les conseqüències en la presa de decisions que es deriven[20].
No obstant això, l’hegemonia —és a dir, la direcció tal com s’entenia en els debats bolxevics tant abans com després de la Revolució d’Octubre— no es centrava en primer lloc envers la conquesta del poder com a capacitat de comandament. Més aviat, es tractava, principalment, d’una resposta estratègica al procés de mobilització de les classes i els grups socials subalterns, necessàriament desconnectat des del punt de vista temporal. En els escrits de Lenin, la noció de lluita per l’hegemonia, per exemple, no significa un tipus de poder (polític o governamental) que es pugui conquerir (un procés que Lenin aborda amb un vocabulari molt diferent: doble poder, insurrecció i presa del vlast, entesos com a poder administratiu). En canvi, per a Lenin l’hegemonia consisteix en el procés actiu de mobilització dels «seguidors» d’un programa polític. És una mobilització que, en sentit maquiavèl·lic, crea a aquells que rebran i actuaran en base al seu missatge en l’acte mateix d’interpel·lar-los[21].
Des d’aquesta perspectiva, «l’hegemonia del proletariat» entre la resta de classes populars no significava la «dominació» de la classe obrera industrial, per exemple, sobre el camperolat. Més aviat, significa el «prestigi» (per utilitzar el terme de la lingüística històrica italiana amb el què Gramsci de vegades es refereix a aquest procés) del programa polític del proletariat entre el camperolat i les altres classes subalternes[22]. En aquest sentit, l’hegemonia «es verifica» quan les classes populars reconeixen –en sentit etimològic– el programa polític d’una classe dirigent o d’un grup social amb una reconsideració o «reconeixement» dels propis interessos i de les formes de la seva potencial satisfacció. Va ser precisament aquest sentit d’una direcció més expansiva el que va caracteritzar el desenvolupaments post revolucionari de la política hegemònica a principis dels anys vint a la Rússia soviètica, i el que va fer que, almenys aquesta dimensió de l’hegemonia, no pogués reduir-se a una concepció merament mecànica d’una «aliança» entre una classe fonamental i les classes «no fonamentals»[23].
En els escrits de Gramsci, tant els anteriors al seu empresonament com els escrits a la presó, aquesta comprensió relacional de l’hegemonia s’accentua i s’eleva al nivell d’un mètode polític conscient. Precisament en la mesura que la direcció hegemònica és una capacitat per a mobilitzar i activar, no constitueix una font de poder auto referencial, sinó que depèn dels qui el segueixen per mantenir el seu estatus hegemònic. Més que el comandament sobirà que emana de la naturalesa de l’estructura jeràrquica de la comunitat política (Bodin) o que funda la seva pròpia decisió (Schmitt), és una proposta que es posa en joc per trobar suport, una intervenció fràgil que busca reforç i, sobretot, la diferència entre qui dirigeix i els que ho fan esperant despertar la capacitat d’auto emancipació. Aquest tipus de direcció hegemònica no mana, ni cerca simplement de persuadir o obtenir consens. El seu objectiu és donar poder i mobilitzar activament.
Aquí rau la reformulació del que Gramsci defineix, seguint Maquiavel i en contraposició als teòrics elitistes del seu temps, com el «fet primordial» de la política. «hi ha governats i governants, dirigents i dirigits», admet, però aquest reconeixement és només l’inici del veritable problema[24]. Llavors la qüestió es converteix en com s’ha d’entendre aquesta condició, no com un obstacle per a la política d’autoemancipació, sinó com un recurs productiu per al seu desenvolupament. Tot depèn, insisteix Gramsci, de si aquesta distinció es considera permanent o com una expressió de la possibilitat del moviment històric. Així, la relació entre dirigents i dirigits es reformula, no com un fet immutable d’una vegada per sempre, ni com una diferència qualitativa. Més aviat, s’assembla molt més a la diferència temporal constitutiva entre una avantguarda i aquells als qui intenta inspirar perquè recorrin el camí que ha assenyalat com a via de desenvolupament viable. Entre el moment de la proposta i la seva implementació, o entre la formulació política i la seva «sedimentació» en els moviments socials, hi ha una tensió productiva que impulsa la política d’emancipació de forma exploratòria.
Aquesta concepció de la direcció no és, per tant, la relació estàtica del comandament jeràrquic, sinó la relacionalitat exposada i fràgil de la hipòtesi experimental [25]. Com a hipòtesi, el seu «veritable esdevenir» mai no es pot presumir ni donar per fet, sinó que sempre es posa en risc en el procés experimental de descobriment, que, de fet, amb el temps pot negar la seva utilitat i validesa. L’hegemonia, per tant, en lloc de la seguretat del poder en si mateixa pròpia del poder sobirà o del domini, treballa activament per recordar la possibilitat del seu propi fracàs, en aquells moments en què la direcció ja no funciona, quan els dirigits es neguen a seguir el camí indicat pels dirigents, i proposen un projecte alternatiu, assumint de fet un paper hegemònic. Comprometre’s amb una política hegemònica significa acceptar en tot moment la possibilitat d’un «fracàs reeixit»: la incapacitat de produir la tensió productiva entre la iniciativa política i la seva base social, però també el fracàs que resulta precisament del desenvolupament de les estratègies d’aquesta tensió i la inversió de la seva polaritat. En aquest sentit, la política hegemònica pretén quedar-se fora del joc, permetent que aquells que ahir van ser dirigits esdevinguin els seus propis dirigents avui.
La comprensió de la direcció hegemònica com a risc, fragilitat i diferenciació dinàmica representa una concepció clara i particular de la naturalesa de l’auto-apoderament que representen els moviments d’emancipació. Per damunt de tot, assenyala la naturalesa autònoma de la política hegemònica respecte de les formes «normals» de poder polític incloses en el paradigma de la sobirania moderna. El desenvolupament bolxevic i posteriorment gramscià d’aquesta perspectiva significa una nova manera de pensar la naturalesa de la direcció, no com un mecanisme de domini, sinó com un procés d’aprenentatge i com una relació ètica-política d’auto emancipació.
Imaginar avui el lideratge o l’hegemonia en aquests termes significa redescobrir les dimensions essencialment estratègiques de l’hegemonia com a mètode de treball polític. En una època en què la simple menció de la direcció encara és vista amb sospita per alguns —o, d’altra banda, afirmada amb massa facilitat per d’altres en formes completament fetitxitzades i, en definitiva, «sobiranes»— aquesta concepció de l’hegemonia ens recorda que la direcció és tant «normal» com inevitable. Una intervenció en la vida d’un moviment polític –una proposta envers tal o qual prioritat, pel valor a curt o llarg termini de tal o qual acció– és sempre una instancia de direcció, per breu o modesta que sigui. El que és decisiu no és la durada temporal ni l’autoria nominal d’aquesta intervenció, sinó la seva obertura a l’experimentació i als riscos que sempre són implícits en la seva naturalesa com a proposta i hipòtesi. Són precisament aquests riscos els que la pluralitat dels moviments contemporanis troba quan s’entrecreuen en els ritmes de les mobilitzacions recurrents que caracteritzen els nostres temps.
5. Taller pedagògic
Si la perspectiva estratègica de l’hegemonia té com a objectiu el desenvolupament d’un nou procés d’ordenació, i no simplement la reorganització de l’ordre existent; si la naturalesa de la política hegemònica consisteix en la producció de progrés històric, com una crítica concreta i immanent de l’estat actual de les coses; i si la direcció com a intervenció és un mètode per dur a terme un projecte tan dinàmic i partidista, la política hegemònica encara s’enfronta a una paradoxa potencialment incapacitant. Distanciant-se de les formes polítiques sobiranes dominants, no corre el risc de quedar-se simplement enrere? Es a dir, no podria l’hegemonia arribar a representar res més que un moment efímer anterior a l’afirmació de la sobirania, destinat a transformar-se en la forma del seu antagonista precisament en la mesura que intenti perllongar la seva pròpia dinàmica? És a dir, és la política hegemònica incapaç de qualsevol forma d’institucionalització duradora, sense perdre les característiques distintives que la fan el que és?
Aquesta va ser la paradoxa amb la què Gramsci es va enfrontar en la seva soledat carcerària. Una solitud que no era simplement una separació física a causa de l’empresonament, sinó una solitud ideològica en comparació amb l’aïllament sectari en què tants dels seus companys del moviment comunista internacional van caure a principis dels anys trenta. Els Quaderns de la presó són en gran part un considerable intent de trobar les perspectives i formes estratègiques que poguessin fer de la política hegemònica una alternativa realista i viable al sectarisme de la grotesca «puresa revolucionària» del considerat «tercer període». Present des de l’inici de la seves recerques carceràries com a horitzó-guia, Gramsci intensificà aquesta dimensió del seu projecte el 1932 amb la formulació de la noció maquiavèl·lica del «modern Príncep» i la seva articulació amb l’antiga crida al moviment antifeixista per prendre consciència del seu potencial com a lluita constituent[26]. El resultat va ser una concepció distintiva de l’organització política no com «aparell» administratiu orientat a l’ordre, una «màquina» per a l’ús de la força o un «monopoli» del comandament, sinó com un «laboratori pedagògic» de la política d’autoemancipació[27].
La noció de Gramsci del «modern Príncep» es pot considerar com l’expressió mitològica concreta d’aquesta concepció. El «modern Príncep» és un laboratori pedagògic en el sentit que la seva dinàmica de combinació i comunicació pretén crear les condicions per a un procés d’aprenentatge de la potencialitat d’auto emancipació ja existent entre classes i grups socials subalterns. Es tracta d’un mètode pedagògic socràtic, una guia més que no pas un ensinistrament en el procés de reflexió crítica envers les habilitats que ja existeixen, però poc compreses fins ara. El «modern Príncep» i la seva concreció institucional en la dinàmica de l’Assemblea Constituent de forces antifeixistes —concebuda com una organització de lluita— proporcionaven formes en què les classes subalternes podien descobrir les seves capacitats d’autogovern. La seva funció era fer que les diferències, tensions i conflictes que són constitutius de la política hegemònica com a intervenció en el progrés històric perduressin i fossin productives. Com a procés expansiu de reforma moral i intel·lectual, es situava simultàniament al mig, fora i més enllà de les relacions de subalternitat inherents a l’estat burgès integral modern: un espai en què els grups socials subalterns podien refundar-se en forces polítiques autònomes.
Per a Gramsci, la reformulació de l’organització política com a laboratori pedagògic d’auto emancipació estava vinculada a les necessitats de la lluita antifeixista dels anys trenta, com una forma viable en què les classes subalternes podien redescobrir el seu potencial d’autonomia social i política. Va ser un intent de proporcionar un vehicle institucional per a «una concentració d’hegemonia sense precedents» que Gramsci veia com la forma concreta i efectiva de la pràctica revolucionària en les condicions desfavorables de l’època[28]. Descuidat en temps de Gramsci, l’esperit del qual es va veure aviat deformat en el procés constitucional de la postguerra que va conduir a un nou ordre republicà en què les classes dirigents italianes van continuar –i continuen avui– exercint el seu domini, el «modern Príncep» ha estat durant molt de temps una figura utòpica atractiva però encara abstracta.
Pensar avui en l’organització de la política d’autoemancipació com un laboratori pedagògic significa redescobrir un llenguatge per descriure la dinàmica de l’aprenentatge i la fertilització creuada que ja està ocorrent en tants moviments sociopolítics interseccionals contemporanis, com les protestes antiracistes, les lluites feministes i els moviments ecològics. Cadascú, a la seva manera, afronta les conseqüències i les causes de la violència infligida o recolzada per l’Estat burgès integral. En aquest sentit, el laboratori pedagògic de la política hegemònica representa un intent de desenvolupar formes institucionals dinàmiques en què les classes i els grups socials subalterns, precisament en la seva diversitat i divisió, puguin desaprendre col·lectivament els hàbits de la subalternitat, descobrint noves formes de convivència, mutualitat i autodeterminació col·lectiva, o allò que Gramsci anomena la «participació activa i conscient» i la «passió» de la «filologia vivent»[29]. L’organització de la política hegemònica, al proporcionar un context institucional en el què es pot valorar la fragilitat i el risc dels processos d’aprenentatge, representa una forma concreta perquè els grups i les classes socials subalternes experimentin les condicions de la seva pròpia auto emancipació.
6. Un mètode estratègic de treball polític
Concebuda com una teoria articulada de l’estructura de la política auto emancipadora, que sintetitza un nou procés d’ordenació, progrés històric, direcció pedagògica i una nova pràctica d’organització política, l’hegemonia ja no pot ser reintegrada dins dels principals corrents de la modernitat del pensament polític. En altres paraules, no és «només» una altra teoria de la modernitat política o de la naturalesa del poder polític, social i cultural en general. En aquest sentit, l’hegemonia no és un estat ni una condició a assolir. Representa, en canvi, una nova forma de fer política: un mètode estratègic de treball polític que pretén superar les contradiccions que defineixen la pròpia modernitat política, no en general ni a llarg termini, sinó concretament, avui, enmig de les lluites contemporànies en curs per l’autoemancipació i contra l’imperialisme cada cop més agressiu del nou desordre mundial.
[1] Aquest text ofereix una visió temàtica d’alguns dels principals arguments per a una comprensió estratègica actual de l’hegemonia desenvolupada a P. Thomas, Radical Politics: On the Causes of Contemporary Emancipation, Nova York, Oxford University Press, 2023, especialment pp. 128-177. Les versions anteriors es van presentar a la conferència de la Xarxa de Recerca 18 de l’Associació Europea de Sociologia (Sociologia de la Comunicació i la Recerca en Mitjans) “Comunicació, capitalisme i crítica: sociologia crítica dels mitjans al segle XXI”, Politecnico di Torino, el 2022; al seminari “Gramsci d’urgència, Comprendre i senti la realitat per transformar-la”, organitzat per l’Associació d’Estudis Gramscians de Catalunya, el Centre d’Estudis d’Unitat Popular i la Fundació Neus Català a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, el 2023; al Programa de Professor Visitant i al programa de doctorat al Departament de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat de Cagliari, el 2024; i a la Universidad de Verano de Anticapitalistas de Segòvia, el 2025. Agraeixo als participants d’aquests esdeveniments els seus comentaris i crítiques constructives. Es donen referències a A. Gramsci, Quaderni del carcere, editat per V. Gerratana, Torí, Einaudi, 1975, que indiquen després de la lletraQ els números del quadern, el paràgraf i la pàgina. Les dates de composició de les notes individuals es reporten segons la cronologia establerta per Gianni Francioni i les revisions contingudes a G. Cospito, Verso l’edizione critica e integrale dei Quaderni del carcere, in Studi storici, 2011, n. 4, pp. 896-904.
[2] Cf. F. Chiarotto, Operazione Gramsci. Alla conquista degli intellectuali nell’Italia del dopoguerra, Milano, Mondadori, 2011.
[3] He intentat rastrejar l’aparició d’aquesta lectura de l’hegemonia, des de la recepció italiana de postguerra fins a la posterior difusió internacional del pensament de Gramsci, en relació amb el «simulacre» de la revolució passiva, a P. Thomas, Radical Politics, cit., pp. 132-150.
[4] Cf. E. Laclau i C. Mouffe, Egemonia e strategia socialista. Verso una politica democratica radicale [1985], Gènova, il Melangolo, 2011; S. Hall, The Hard Road to Renewal: Thatcherism and the Crisis of the Left, Londres, Verso, 1988; G. Arrighi, La geometria dell’imperialismo, Milà, Feltrinelli, 1978; R. Guha, Dominance without Hegemony. History and Power in Colonial India, Cambridge, Mass., Harvard University Press, 1997; P. Chatterjee, Nationalist Thought and the Colonial World – a Derivative Discourse?, Londres, Zed Books, 1986; P. Chatterjee, The Politics of the Governed. Reflections on Popular Politics in Most of the World, Nova York, Columbia University Press, 2004; P. Chatterjee, I am the People: Reflections on Popular Sovereignty Today, Nova York, Columbia University Press, 2020.
[5] En una temporada plena de nous estudis històrics, filològics i teòrics sobre els Quaderns de la Presó, alguns dels més significatius que han posat èmfasi en els contextos i objectius polítics de Gramsci són els següents: A. Bianchi, O laboratório de Gramsci: História, Política e Filosofia, São Paulo, Alameda, 2008; G. Vacca, Vita e pensieri di Antonio Gramsci 1926-1937, Torí, Einaudi, 2012; A. D’Orsi, Gramsci: una nova biografia, Milà, Feltrinelli, 2017; Y. Douet, L’Histoire et la question de la modernité chez Antonio Gramsci, París, Classiques Garnier, 2022; R. Descendre i J-C Zancarini, L’opera vita di Antonio Gramsci [2023], Torí, Einaudi, 2025; M. Modonesi, Gramsci e il soggetto politico. Subalternità, autonomia, [2023], Roma Bordeus, 2024; G. Fresu, Questioni gramsciane. Dall’interpretazione alla trasformazione del mondo, Milà, Meltemi, 2024; G. Liguori, New Gramscian Paths, Roma, Bordeus, 2024.
[6] Cf. P. Thomas, Radical Politics, pp. 5-7.
[7] Sobre el concepte distintiu de predicció de Gramsci, cf. N. Badaloni, Antonio Gramsci. La filosofia della prassi come previsione, in Storia del marxismo, vol. III: Marxism in the Age of the Third International, editat per E.J. Hobsbawm et al., Torí, Einaudi, 1981; i per a una extensió creativa d’aquesta perspectiva a la política global contemporània, G. Hart, Modalities of Conjunctural Analysis: “Seeing the Present Differently” through Global Lenses, a Antipode, 2024, n. 1, pp. 135-164.
[8] Per aquesta raó, entre moltes altres, el pensament de Gramsci no es pot reduir a una valoració de la «societat civil», que ell concep precisament com una «astúcia» de l’estat burgès integral. Malgrat les crítiques repetides a les seves limitacions conceptuals i filològiques, l’ombra de Bobbio continua caient sobre moltes discussions contemporànies sobre aquesta qüestió; cf. N. Bobbio, Gramsci e la concezione della società civile [1969], a Id., Saggi su Gramsci, Milà, Feltrinelli, 1990.
[9] Gramsci esbossa el tortuós camí emancipador dels grups socials subalterns a la coneguda Història de les classes subalternes, a Q 3, 90, 372-373 (agost de 1930), reescrita uns anys més tard a Q 25, 5, 2287-2289. La col·lecció de textos meticulosament editats i analitzats per J.A. Buttigieg i M. Green ens permet reconstruir el camí del pensament de Gramsci sobre aquestes qüestions; cf. A. Gramsci, Subaltern Social Groups. A Critical Edition of Prison Notebook 25, Nova York, Columbia University Press, 2021. Per a un intent creatiu de reflexionar sobre les “fases” de l’autonomia (relativa) en relació amb la política global recent, vegeu J. Chalcraft, From Subordination to Revolution. A Gramscian Theory of Popular Mobilization, Oakland University of California Press, 2025.
[10] cf. Q 13, 1, 1561 (maig de 1932), on Gramsci vincula explícitament el procés de «reforma intel·lectual i moral» amb «un programa de reforma econòmica».
[11] Aquest tema s’explora àmpliament a A. Burgio, Gramsci storico. Una lettura dei «Quaderni del carcere», Roma-Bari, Laterza, 2003.
[12] cf. W. Benjamin, Sul concetto di storia [1940], Torí, Einaudi, 1997.
[13] Cf. D. Chakrabarty, Provincialitzant Europa: Pensament postcolonial i diferències històriques, Princeton, Princeton University Press, 2000; A. Allen, Decolonizing the Normative Foundations of Critical Theory, Nova York, Columbia University Press, 2016.
[14] Utilitzo la noció de procés d’aprenentatge [Lernprozess] en el sentit processual desenvolupat a K. Holzkamp, Lernen: Subjektwissenschaftliche Grundlegung, Frankfurt am Main, Campus Verlag, 1995. Tot i que formulada en termes diferents, la noció de «resolució de problemes» també és central en l’intent recent de Rahel Jaeggi de defensar una noció (normativa) de progrés en termes de canvi social; cf. R. Jaeggi, Fortschritt und Regression, Berlín, Suhrkamp, 2023
[15] Els límits constitutius del liberalisme i la crítica que la tradició comunista en fa són un tema central a D. Losurdo, Antonio Gramsci dal liberalismo al «comunismo critico», Roma, Gamberetti, 1997.
[16] Vegeu, per exemple, R. Forst, Normativity and Power: Analyzing Social Orders of Justification [2015], Oxford, Oxford University Press, 2017, que concep la relació entre normativitat i justificació en termes molt propers a la noció weberiana tardana d’un tipus de justificació «democràtica» de la dominació [Herrschaft] (que de fet continua sent Herrschaft, per molt que democràticament justifiqués). En aquesta dimensió del pensament de Weber, cf. I. Szelenyi, Weber’s theory of domination and post-communist capitalisms, in Theory and Society, 2016, n. 1, pp. 1-24.
[17] Vegeu, per exemple, les notes de Gramsci sobre el paper contradictori de les utopies en el desenvolupament dels imaginaris polítics dels grups socials subalterns, i en particular la seva discussió sobre el moviment del segle XIX reunida al voltant de Davide Lazzaretti a la Toscana: Q 3, 12, 297-299 (maig de 1930); Q 25, 1, 2279-2283 (juliol-agost de 1934).
[18] Q 10, 13, 1238 (maig de 1932).
[19] L’estudi més complet de les múltiples dimensions de l’hegemonia com a lideratge en el moviment revolucionari rus és C. Brandist, The Dimensions of Hegemony: Language, Culture and Politics in Revolutionary Russia, Leiden, Brill, 2015.
[20] Sobre la dimensió autofundacional de la noció de poder carismàtic de Weber, cf. S. R. Farris, Max Weber’s Theory of Personality. Individuation. Politics and Orientalism in the Sociology of Religion, Leiden, Brill, 2013, en particular pp. 197-201.
[21] cf. L. Lih, Lenin redescobert: què s’ha de fer in Context, Leiden, Brill, 2006; i L. Lih, What was Bolshevism?, Leiden, Brill, 2024, que va redefinir fonamentalment la nostra comprensió dels diferents vocabularis polítics i la pràctica d’agitació de Lenin.
[22] Sobre la importància de l’estudi universitari de la lingüística històrica de Gramsci per al seu vocabulari polític posterior, vegeu F. Lo Piparo, Lingua, intellettuali, egemonia in Gramsci, Bari, Laterza, 1979; P. Ives, Gramsci’s Politics of Language, Toronto, University of Toronto Press, 2004; G. Schirru, Antonio Gramsci, studente di linguistica, in Studi storici, 2011, n. 4, pp. 925–973; A. Carlucci, Gramsci and Languages: Unification, Diversity, Hegemony, Leiden, Brill, 2013.
[23] Per aquesta raó, l’afirmació repetida de Laclau i Mouffe que la noció d’una aliança de classes (econòmiques) preestablertes representa la característica central de la noció d’hegemonia de Lenin podria dir més sobre les suposicions subjectivistes i les conseqüències de la seva teoria que sobre la funció de l’hegemonia en el moviment revolucionari rus. Vegeu Laclau i Mouffe, Hegemony and Socialist Strategy, cit., p. 134.
[24] Q 15, 4, 1752 (febrer de 1933). Els intents de reduir Gramsci a una variant del paradigma elitista han de passar per alt la manera com la seva concepció de la política auto emancipadora com a relació pedagògica opera per desconstruir aquestes jerarquies, fins i tot (i potser especialment) en les seves formes suposadament democràtiques-representatives. Cf. M. Finnochiaro, Beyond Right and Left: Democratic Elitism in Mosca and Gramsci, New Haven, Yale University Press, 1997.
[25] La noció de la política revolucionària com a hipòtesi experimental, o «aposta», era central en el pensament de Daniel Bensaïd, de qui cf. Puissance du communisme, a Contretemps, 2009, n. 4, i per a una visió general del seu pensament en evolució, vegeu D. Russo, Daniel Bensaïd. From the Actuality of the Revolution to the Melancholic Wager, Leiden, Brill, 2024.
[26] Sobre l’evolució de la noció de «modern Príncep» de Gramsci, vegeu F. Frosini, Luigi Russo e Georges Sorel: sulla genesi del “moderno Principe” nei Quaderni del carcere di Antonio Gramsci, a Studi storici, 2013, n. 3, pp. 545-89. Vaig explorar la relació entre el modern Príncep i el «constitucionalisme» de Gramsci a P. Thomas, Towards the Modern Prince, a R. Dainotto i F. Jameson (eds.), Gramsci in the World, Durham, Duke University Press, 2020. Sobre la nova concepció política de Gramsci, vegeu F. Antonini, Pessimism of the Intellect, Optimism of the Will: Gramsci’s Political Thought in the Last Miscellaneous Notebooks, a Rethinking Marxism, 2019, n. 1, pp. 42-57; F. Antonini, Fra «vecchia» e «nuova» politica. Stato, partito e burocrazia negli ultimi quaderni miscellanei, in G. Francioni e F. Giasi (eds.), Un nuovo Gramsci. Biografia, temi, interpretazioni, Roma, Viella, 2020.
[27] Per a les meves exploracions inicials de l’articulació de la pedagogia i l’experimentació en Gramsci, vegeu P.D. Thomas, Η ιδέα του κομμουνισμού και το ζήτημα της οργάνωσης, a Ουτοπια, 2012, n. 100, pp. 117-34. La idea que l’experimentació és una característica distintiva de la concepció de l’organització política de Gramsci està fortament desenvolupada a P. Sotiris, The Modern Prince as Laboratory of Political Intellectuality, a International Gramsci Journal, 2019, n. 2, pp. 2-38.
[28] Q 6, 138, 802 (agost de 1931).
[29] Q 11, 25, 1430 (juliol-agost de 1932).
