by 
La fortuna de Gramsci a França representa un notable capítol de la cultura europea de la segona meitat del segle XX. Entre els anys 1960 i 1980, es va produir un moment especialment favorable, quan el pensador italià ja havia estat traduït i s’iniciaven els primers contactes amb els estudiosos italians: primer, gràcies a la conflictiva i controvertida trobada d’Althusser amb Gramsci i, posteriorment, gràcies a l’interès d’un grup cada vegada més nodrit d’intel·lectuals, entre els que es trobaven Poulantzas, Buci-Glucksmann i André Tosel.
Ara arriba una nova i important contribució des de més enllà dels Alps per part de dos acadèmics que han de ser considerats importants exponents d’una generació: Romain Descendre i Jean-Claude Zancarini, representatius d’un nou període d’estudis gramscians. El títol del volum és significatiu, perquè evoca l’esforç intel·lectual de Gramsci, el ritme del seu pensament «en desenvolupament» i la tensió per donar coherència a la relació entre pensament i acció. L’oeuvre-vie d’Antonio Gramsci (París, La Découverte, 2023, págs. 567) podria traduir-se amb l’expressió «pensament viu», coneixedors de què el participi present que actua com a atribut del substantiu és una constant en la reflexió del marxista sard, gairebé el símbol del seu interès pel concret, pel què constitueix la vida de les persones a la història com a consciència d’una condició que determinarà el pas de governat a governant.
Els dos autors són directors d’un seminari de lectura dels Quaderns de la presó (Lire les “Cahiers de prison”) a l’École Normale Supérieure de Lió, des de fa aproximadament una dècada. El fet que el seminari tingui entre els seus objectius la comparació amb els estudis italians, de manera recent amb els resultants de la publicació dels primers volums de l’Edició Nacional dels escrits de Gramsci i de l’edició de les Cartes de la presó editades per Francesco Giasi, es desprèn clarament de la construcció del volum que té com a pedra angular la seva utilització.
L’obra es divideix en tres parts, cadascuna de les quals pren un moment específic de la vida del marxista sard, dedicades respectivament a «la formació d’un intel·lectual socialista (Torí, 1911-1919)», «el militant revolucionari (1919 -1926)» i «el pres (1926-1937)».
A través de citacions, tant de l’obra de Gramsci com d’escrits sobre Gramsci, els autors creen una biografia intel·lectual completa del pensador i polític, dins de la qual hi ha alguns moments que cal de destacar: a la tercera part, hi ha un paràgraf dedicat a l’anàlisi de la carta del 19 de març de 1927 a Tania (pàgs. 314-316); el capítol sobre la necessitat de tornar a Marx per a repensar la filosofia (pàgs. 365-388); el capítol significativament titulat Assemblea Constituent i guerra de posicions, en el qual se sosté que la guerra de posició és una estratègia alternativa a les anteriors i, en la ment de Gramsci, es manifesta a partir de les discussions a la presó sobre la Constituent (en particular pàgs. 402-408). Els tres moments assenyalats, com la resta dels girs de la història gramsciana, mai no són considerats (i aquest és un dels mèrits del volum) com a meteors que solquen el curs de la història al marge d’ella. La Revolució de 1917, la Internacional Comunista, el feixisme en el poder, la situació a Europa i al món, constitueixen el rerefons sempre present de la història d’un pensament en desenvolupament i que, per tant, es refà diacrònicament, fins i tot durant els anys de presó. Al mateix temps, la lectura de les Cartes des de la presó permet als autors tornar sobre els esdeveniments familiars de Gramsci, en particular les seves relacions amb Giulia, amb Tania i amb els seus fills.
Descendre i Zancarini destaquen el mètode que van seguir en la creació del volum i subratllen que està fortament influenciat per algunes indicacions que Gramsci realitza a la nota Q 16, § 2, titulada Qüestions de mètode. Si bé subratllen que no pretenien aplicar plenament el programa proposat per Gramsci, els autors han tingut present aquestes indicacions metodològiques: fer un treball filològic minuciós vinculat a la lletra dels textos i a la seva contextualització, per a reconstruir una biografia basada simultàniament en l’activitat pràctica i en la intel·lectual, per cercar el nexe que recorre els escrits de Gramsci (p. 7).
Descendre i Zancarini subratllen que volien escriure un llibre que no havien pogut trobar a una bibliografia immensa com la gramsciana. Més que una biografia, un compendi de les idees de Gramsci, o una síntesi monogràfica, han completat el que defineixen (p. 531) com «oeuvre-vie», obra-vida. Al final, destaquen que la filosofia de la praxi de Gramsci, a l’ésser una versió molt original del marxisme, necessitava de nous conceptes encunyats per Gramsci (p. 536), com els d’hegemonia, guerra de posició, revolució passiva, subordinats; conceptes que tenen un origen llunyà, però que estan ancorats en la història real. Com a conceptes estratègics, històrics i filosòfics, “inventats” pel mateix Gramsci, són útils per pensar aquest «món gran i terrible» dels nostres dies, escapant de la vella cantarella de les classes privilegiades, segons la qual qualsevol lluita contra la injustícia social està condemnada a desembocar en un terror sagnant. Amb la “invenció” d’aquests conceptes, conclouen els autors, es demostra que Gramsci és també un filòsof, un dels més grans del seu segle. Sens dubte, no es pot estar més d’acord amb aquesta afirmació.
Nota: Article publicat al núm. 5 (setembre-octubre 2023) de la revista italiana «Critica Marxista».
Traductor: Fernando Zamorano
