Text de la presentació del llibre de Manuel Sacristán Luzón, Ecología y ciencia social. Reflexiones ecologistas sobre la crisis de la sociedad industrial, recopilació i pròleg de Miguel Manzanera, 2021, edició de la editorial extremenya Irrecuperables. Presentació feta al casal Transformadors el 23 de setembre de 2022 sota el patrocini de l’Associació d’Estudis Gramscians de Catalunya.
Ara fa 37 anys que Manuel Sacristán ens va deixar, als 59 anys, en plena creativitat intel·lectual i política. Miguel Manzanera ens ha fet un favor inapreciable: haver reunit en un sol volum tots els seus escrits sobre la crisi ecològica i les seves relacions amb el marxisme i el socialisme / comunisme. La lectura d’aquests escrits d’una sola tirada permet apreciar –fins i tot als qui, com jo mateix, hem cultivat el tema sota la influència directa i personal del mestre—, ens permet prendre consciència, de manera encara més plena que abans, de la immensa capacitat de Sacristán per detectar les grans tendències socioeconòmiques del seu temps (que és el nostre) i fins i tot anticipar-ne alguna, capacitat que està molt clarament associada a la seva capacitat per aplicar les grans categories del pensament de Marx als problemes d’avui. Problemes que no són exactament els de l’època de Marx, i que per tant exigeixen un esforç de comprensió i assimilació de les noves realitats.
Han passat prop de 40 anys des de la seva mort sense que hagi avançat gaire, ni al nostre país ni al món sencer, el nucli central del seu programa: desenvolupar un marxisme ecològic, desenvolupar una teoria i una pràctica de l’emancipació social que abordi plenament la crisi ecològica, és a dir, l’aproximació accelerada de les societats humanes a una catàstrofe resultant d’un metabolisme viciat entre naturalesa i espècie humana. Un metabolisme –per ser més precisos— basat en pràctiques depredatòries sobre la biosfera que van minant les condicions naturals que fan possible la vida humana i de moltes altres especies animals sobre la Terra.
Efectivament, si repassem breument les contribucions de Sacristán a la temàtica considerada, constatem que els grans problemes que estan avui sobre la taula van ser pràcticament tots, amb algunes excepcions, anticipats i denunciats per ell. Amb això no vull dir que les seves denúncies fossin originals seves. Un tret característic del nostre personatge era la seva capacitat per explorar les recerques en curs i les publicacions més capdavanteres i així detectar els problemes, i en particular els problemes nous, els problemes encara incipients, encara invisibles per a la majoria d’observadors. Tenia com un sisè sentit per descobrir quines eren les fonts més autoritzades, quins eren els nuclis investigadors més fiables, quines eren les publicacions que calia llegir per estar al dia i poder anticipar els problemes germinals que anaven apareixent en el món de la recerca, tant científico-natural com socioeconòmica. El cas més significatiu d’aquest sisè sentit és com va comprendre immediatament la pertinença de l’informe Meadows al Club de Roma de 1972. Un altre és haver detectat el valor de les aportacions de dos grans economistes que han estat pioners de l’economia ecològica, Nicholas Georgescu Roegen i Kenneth Boulding.
Hi ha tres temàtiques que per a Sacristán eren essencials. Primera: els elements del diagnòstic. Segona: els intents de revisar i reformular les categories explicatives del marxisme. I tercera: les polítiques que podien resultar eficaces de cara a possibles solucions –que volia dir també: revisar i reformular els principis d’estratègia i tàctica política i social.
Primer: diagnòstic, o els grans problemes
(1)Límits en la producció d’aliments per pèrdua de terres fèrtils a causa de l’erosió i de la mineralització deguda a l’abús de fertilitzants químico-minerals i d’agroquímics; (2)Reducció massiva dels boscos, tant els tropicals com els de zones temperades i fredes; (3)Escassesa d’aigua potable; (4)Contaminació per amiant i plàstics, etc.; (5)Emissió massiva de CO2 causant del canvi climàtic. Aquests són alguns dels temes explicitats en els textos recollits per Miguel Manzanera en aquest volum. Em consta, tanmateix, que no eren les úniques informacions que ell manejava, perquè les seves fonts d’informació eren molt variades. Ara bé, aquesta llista ja és prou significativa. Vull destacar-ne un punt que encara avui costa que se situï en el lloc preeminent que li correspon: és la preocupació per l’erosió dels sòls cultivables i la pèrdua de terres fèrtils, que anticipen una possible crisi agroalimentària que pot ser catastròfica per a la subsistència d’amplíssimes quantitats de persones sobretot als països més vulnerables al canvi climàtic i amb més problemes d’aridesa, erosió i falta d’aigua.
Un tema que es repeteix a les seves intervencions és el de la població humana. Era declaradament antipoblacionista, preconitzava aturar el creixement demogràfic i revertir-lo, mitjançant polítiques de control de la natalitat. Val la pena aturar-s’hi: no és només que com més població hi hagi, més costarà alimentar-la i satisfer les necessitats bàsiques de tothom, sinó també que canviaran certs aspectes qualitatius, deguts a la massificació. ¿Quina és la seva resposta? En poques paraules: els revolucionaris de la nostra època no poden acceptar com a desitjables els objectius actuals de les classes treballadores —que en substància imiten les aspiracions de la burgesia i les classes privilegiades— sinó que han d’innovar proposant als treballadors unes aspiracions noves, que siguin alhora ecològicament saludables i socialment abastables per tothom. La revolució s’ha de fer essencialment en l’esfera de la producció, però també en l’esfera del consum.
Segona: ¿continuen essent vàlides les explicacions del marxisme?
En aquest punt crec molt important destacar la llibertat intel·lectual amb què Sacristán abordava la lectura de Marx, Engels i Lenin que habitualment són tractats per molts, la majoria, dels escriptors marxistes com si els seus escrits fossin unes Sagrades Escriptures dictades directament per Déu Nostre Senyor, i per tant, indiscutibles. Normalment costa de trobar qualsevol referència o invocació d’aquests autors que escapi de la pura apologètica. Sacristán, per contra, no té manies i s’enfronta als clàssics de la tradició marxista posant en evidència els defectes, quan hi són, tant en el terreny empíric com en l’epistemològic. És clar que ell ho pot fer gràcies a la seva cultura enciclopèdica en els camps de la sociologia, la filosofia i l’epistemologia, cultura enciclopèdica que li dóna instruments potents de judici. El resultat, per al lector, és refrescant i estimulant. És tornar als clàssics amb una mirada neta, que permet repensar els problemes d’avui amb unes eines que han mostrat la seva eficàcia en altres camps i que cal utilitzar amb llibertat intel·lectual, no com un catecisme.
Sacristán es pregunta si les categories centrals del pensament de Marx continuen essent cognitivament productives avui. La seva resposta és que sí, però la il·lustra amb un exemple desconcertant, portant la seva reflexió al límit, probablement per resultar més didàctic, però potser també intuint la necessitat de transformar les forces productives existents i no només les relacions de producció. Diu: “La tensión entre las fuerzas productivas y las relaciones de producción sigue siendo una constatación realista y de considerable capacidad explicativa de la historia que conocemos, de nuestro presente y de las futuras posibles proyecciones de este” (101).[1] Però reconèixer la validesa d’aquesta tesi de Marx li serveix per una reflexió que segurament agafa per sorpresa a molts marxistes i els deixa descol·locats. Pressuposa que l’actual progrés de les forces productives, si no rectifica el seu curs, porta a un escenari distòpic de ciència-ficció il·lustrat per les fantasies de l’escriptor nordamericà Adrian Berry (en el llibre Los próximos diez mil años), on el “desenrotllament il·limitat de les forces productives” implica l’energia nuclear de fusió, una unificació autoritària de la humanitat després d’una o diverses guerres atòmiques, la colonització de la Lluna i la fragmentació –mitjançant explosions nuclears— del planeta Júpiter per obtenir, amb un dels fragments, un nou planeta “artificial” colonitzable pels éssers humans i convertir altres fragments de Júpiter en reflectors per captar energia del Sol. Aquesta fantasia il·lustra imaginativament com un desenvolupament de les forces productives seguint una evolució present avui a les nostres societats toparia amb les relacions de producció… però aquí ve la sorpresa: no en un sentit emancipatori, sinó desembocant en noves relacions de producció més tiràniques.
Vull aclarir el sentit d’aquest exemple. Sacristán diu: l’esquema forces productives / relacions de producció tal com el formula Marx és molt potent heurísticament; permet trobar explicacions plausibles. Però no sempre és previsible que desemboqui en sortides millors, més lliures, més emancipades; també pot desembocar en l’emergència de noves relacions de producció, noves, diferents, però més opressives i tiràniques. Això, per cert, lliga amb la visió sacristaniana del marxisme com una concepció del món no determinista. El futur queda sempre obert, no podem donar per descomptat que la història hagi d’anar sempre a millor. La qualitat del futur dependrà sempre del que facin els éssers humans en cada cas.
Tercera: quines tàctiques i estratègies adoptar? Serveixen les adoptades durant l’últim segle de lluites autoproclamades alliberadores?
En aquest punt, Sacristán elabora les seves respostes dialogant amb Wolfgang Harich, que en el llibre on planteja més àmpliament la crisi ecològica, ¿Comunismo sin crecimiento?, presenta la Unió Soviètica del moment (el llibre es va publicar el 1974) com una Arca de Noé. Harich creia que la URSS, pel seu caràcter autoritari, podria gestionar la crisi ecològica molt més eficaçment que el capitalisme liberal. La idea de fons és que els imperatius ecològics (1) imposaran polítiques de planificació estricta (atesa la urgència del problema) i (2) models de vida i consum austers sovint contra la voluntat de les majories. El seu era un comunisme de l’austeritat i la igualtat estricta, i hi trobava una inspiració més en Gracchus Babeuf que no en un Marx per a qui l’abundància o la prosperitat havien de fer possible superar més fàcilment els problemes distributius. (Cal dir aquí, de passada, que la prosperitat imaginada per Marx no tenia res a veure amb el malbaratament neocapitalista i consumista assolit després de 1945 a Occident.)
Sacristán admet la problematització de la idea d’abundància, però no accepta la sortida autoritària. El seu republicanisme i democratisme radical el posaven en contra de qualsevol tirania. Veia en l’estat una institució destinada a durar més del que Marx, amb el seu discurs llibertari, va estar mai decidit a creure. Sacristán, que sempre va manifestar la seva simpatia per la noció àcrata d’extinció de l’estat (seguint en això també a Marx), va revisar els últims anys de la seva vida aquesta simpatia perquè va passar a creure que l’organització comunista de la igualtat en un context d’escassesa derivada de la degradació ecològica requeriria instruments enèrgics d’autoritat estatal. En un passatge del llibre que aquí presentem fa sinònimes les expressions “societat socialista” i “societat regulada” (106), que és una manera discreta (i oberta) de donar valor a l’autoritat estatal. En això s’aproximava a Harich. En canvi se’n distanciava en un altre punt important: per a Sacristán la tirania política, fins i tot la que pugui tenir una intencionalitat igualitària, sempre està destinada a transmutar-se en oligarquia., sobretot per una raó: la tirania és una manifestació més de la cultura de la desmesura, de l’ambició exagerada de poder; i és justament la cultura de la desmesura (la hybris dels antics grecs) allò que cal deixar enrere. Posava com a prova factual l’experiència soviètica; i avui podria invocar l’experiència xinesa. Per això rebutjava la idea harichiana d’autoritarisme de la igualtat. Preferia imaginar el futur ecològicament sanejat com una constel·lació de comunitats locals autogestionades, amb autosuficiència econòmica i amb superestructures polítiques febles. No creia que es pogués dir gran cosa més sobre com veia un possible futur emancipat. La impressió personal que sempre vaig tenir és que era summament pessimista en aquest terreny, tot i que ho dissimulava per no desmoralitzar cap activisme.
Aquestes últimes consideracions porten de manera natural a les seves propostes d’acció i lluita. Aquestes seves propostes tenien justament dues potes, diferents i complementàries: (1) l’acció política per ocupar el govern de l’estat i, en general, les institucions representatives, sense fer-se massa il·lusions sobre el seu potencial transformador –Sacristán sempre va insistir de no confondre “govern (de l’estat)” amb “poder real”—: una revolució social autèntica comporta trencar i liquidar el poder (econòmic, polític, militar, mediàtic…) del gran capital, i això vol dir canviar el poder real, no sols el govern, i suposa un trasbalsament profundíssim; i (2) generar embrions petits i locals de vida alternativa. No em puc estendre gaire en aquest punt perquè ell va deixar pocs testimonis escrits d’aquesta orientació que considerava, tanmateix, “estratègica” (88). El mateix Sacristán ho va resumir claríssimament en una intervenció de 1979: “Las dos prácticas han de ser revolucionarias, no reformistas, y se refieren respectivamente al poder político estatal y a la vida cotidiana. Es una convicción común a todos los intentos marxistas de asimilar la problemàtica ecológico-social que el movimiento debe intentar vivir una nueva cotidianeidad, sin remitir la revolución de la vida cotidiana a después de la Revolución, y que no debe perder su tradicional visión realista del problema del poder político, en particular del estatal” (55).
Val la pena recordar aquí la reivindicació que va fer de Gandhi, no sols pel seu pacifisme, sinó també del seu hàbit de dur sempre amb ell una filosa manual, per mostrar als seus seguidors de manera gràfica que cal “filar i teixir a casa”, que el sistema opressor no serà vençut si la gent no assumeix, poc o molt, una autonomia personal-comunitària en la satisfacció de les seves necessitats bàsiques: aliment, vestit i casa. En aquest context llença una provocació política molt forta: “a estas alturas de finales del siglo XX uno no sabe muy bien quien ha tenido más éxito revolucionario estratégicamente hablando […]: si la III Internacional o Gandhi. Sin duda Gandhi no ha conseguido una India artesana, pero la III Internacional tampoco ha conseguido un mundo socialista” (87).
Hi ha moltes, moltíssimes altres idees en els treballs compilats en aquest volum que dibuixen els elements integrants d’una alternativa ecosocialista. No les puc tocar totes. Hi ha un tema que sempre el va preocupar i apassionar: la política de la ciència. Sacristán ve fer una aposta decidida a favor de la racionalitat i la ciència com a les formes més potents d’arribar al coneixement. El que vull destacar en el tema de les relacions entre ciència i societat és que ell era partidari incondicional de desenvolupar i millorar els mètodes científics i les seves aplicacions. Però amb una revisió important, importantíssima, de com posar-ho en pràctica. El punt decisiu és: ara, en l’època de la crisi ecològica, quan ja hem descobert els danys que els humans hem infligit al metabolisme amb la natura, del que es tracta és d’orientar la recerca científica cap a la superació d’aquests danys. Posa un exemple que recullo a continuació. Després de sostenir que la recerca en tecnologia militar o enginyeria genètica ha de ser sotmesa no a una prohibició radical (que li sembla impracticable), però sí a un control social, que per a ell hauria d’incloure no sols els governs estatals, sinó també “l’opinió pública de comunitats molt més petites”. Rebutja que un control social sobre la recerca sigui retrògrad, que sigui un fre a la llibertat d’investigació, afegint: “El potencial de investigación se puede reorientar en muchos más sentidos. Por ejemplo, tratándose de investigación económica, tan científico es el estudio de la maximización de producciones como investigar la minimización de costos” (80-81). L’exemple és prou il·lustratiu: si l’objectiu no és continuar creixent, allò que cal investigar prioritàriament és com obtenir el mateix producte amb un cost menor (cost menor es refereix aquí a l’impacte ecològic o petjada ecològica). Sacristán no dóna gaire més exemples, però és fàcil imaginar-los. Destaco aquest punt perquè crec que una tasca essencial en una societat ecològicament sanejada serà la de determinar quines seran les línies de recerca científica a les quals caldrà donar prioritat per anar rectificant els disbarats metabòlics acumulats per segles d’agressió al medi natural.
En part per influència de la seva companya Giulia Adinolfi, que va fer una contribució important al pensament feminista, Sacristán va assumir el feminisme, valorant positivament la idea de Harich de “feminització del subjecte revolucionari”. Però afegint-hi que cal feminitzar la vida social i política, “porque los valores de la positividad, de la continuidad nutricia, de la mesura y el equilibrio –la piedad— son, en nuestra tradición, cultura principalmente femenina” (53).
Finalment vull acabar amb un text que figura el primer de tots en l’antologia de Miguel Manzanera: el de les jornades de Múrcia de 1979. Aquest text és una raresa en la tradició marxista: poquíssims marxistes s’han atrevit a denunciar la presència –en el pensament marxista— de l’escatologia i el mil·lenarisme, la idea d’un final dels temps, la idea que amb la Revolució desapareixen tots els conflictes, es realitza l’harmonia final entre les persones. Un autèntic final de la història. Això és una resta de pensament religiós en un cos de doctrina declaradament atea, que el tarannà científic i racionalista de Sacristán no podia de cap manera tolerar. Rebutjar això vol dir afirmar que la revolució no és un destí definitiu, que caldrà sempre lluitar contra les injustícies, també en una societat sense classes, perquè és il·lusori creure que el comunisme cancel·la tots els conflictes, com encara hi ha gent de la nostra corda que creu.
[1] Els números entre parèntesi remeten a les pàgines del llibre comentat.