by 
La renovació dels estudis gramscians que segueix la publicació de l’edició crítica dels Quaderni del carcere el 1975 –i que experimenta un salt qualitatiu amb la preciosista datació dels textos del reu feta per Gianni Francioni a L’officina gramsciana (1984)– ha donat lloc a una reconsideració del significat que la noció estranya (amb només tres cites a les notes carceràries[1]) d’«historicisme absolut» exerceix en l’arquitectura teòrica de la «filosofia de la praxi». Vinculada a la constel·lació de categories que s’organitzen al voltant del «nou concepte d’immanència»[2], l’historicisme absolut entronca amb la interpretació gramsciana del materialisme històric com a «filosofia de la praxi». Això és, d’una banda, com a teoria de la unitat mediada de teoria i pràctica basada en la recíproca «traducibilitat» de totes dues. D’una altra, com a defensa de la immanència de la teoria (inclosa la teoria marxista) a la pràctica, atès que els llenguatges del primer pol (on s’explica, encara que no només, el de l’economia política) es presenten com una «abstracció determinada» del segon. Amb aquesta traducció per part de Gramsci de la problemàtica marxiana de la «Diesseitigkeit del pensament»[3] en la noció d’un «historicisme absolut» vol consumar-se una lectura antieconomicista prompta a superar l’impasse teòric del marxisme i la detenció pràctica del procés revolucionari que, al començament dels anys trenta, afligia arreu el moviment de les classes subalternes. En altres paraules, «l’historicisme absolut» emmarcava una estratègia teòrica destinada a restituir la capacitat productiva de la iniciativa política, sobretot mitjançant el reconeixement d’una pluralitat de condicionants històrics que no negava el seu pes específic a les determinacions d’índole econòmica.
És ben sabut que si els estudis gramscians s’han bolcat sobre el tòpic a què ens referim, això respon a l’intent de superar la imatge distorsionada dels Quaderni que resulta de la influent crítica que, al capítol V de Lire Le Capital, Louis Althusser dirigeix precisament a la noció d’«historicisme absolut».[4] I així, si bé aquesta nova onada d’estudis pot donar per completa la tasca de restituir l’estatut de la filosofia de la praxi –en tant que plantejament antieconomicista basat en la salvaguarda d’una totalitat articulada entorn a una pluralitat de sabers que resulta irreductible a cap variació d’una totalitat homogeneïtzant–, no és menys cert que el text althusserià marca ja el to abstracte de la discussió i els tòpics que s’hi inclouen.[5] En aquest sentit, massa sovint les ulleres teoreticistes han portat a obviar moltes de les pàgines dels Quaderni plenes d’anàlisis històriques o d’interpretacions de la realitat política contemporània. Aquest dèficit dels estudis gramscians –particularment agut en aquells produïts a Espanya en els darrers anys– resulta esmenat en bona mesura per La fuerza y el consenso. Ensayo sobre Gramsci como historiador, obra de Giaime Pala publicada el 2021 per l’editorial Comares.
Al llarg dels seus sis capítols, Pala porta a terme una gran i erudita contextualització històrica que ens permet aprofundir en la comprensió d’un dels elements més críptics de l’obra gramsciana, és a dir, les notes relatives al Risorgimento i a la descripció dels qui van ser els seus principals protagonistes. Abans de res, cal destacar la profunda consciència que l’autor mostra del caràcter relativament anòmal del seu objecte d’estudi. Això es reflecteix, ja al primer capítol, en un estat de la qüestió destinat a rastrejar l’absència del Gramsci historiador –i les seves escasses excepcions– a la bibliografia espanyola (pàgs. 25-37), així com al to pedagògic, basat en una prosa impecable, de tot el text, el qual no pressuposa cap coneixement per part del públic al qual s’adreça. En aquest sentit, l’hispanista duu a terme una exquisida tasca de contextualització de les tesis gramscianes, la qual, cal destacar, pot estalviar una quantitat ingent de lectures complementàries a qui s’aproximi per primera vegada als textos del comunista sard.
És ben sabut que la lectura de Gramsci és particularment difícil a causa del caràcter fragmentari i notablement críptic de la seva escriptura. Menys atenció, en canvi, s’ha prestat a la dificultat inherent a l’erudició del mateix Gramsci i al caràcter relativament desconegut per al lector mitjà –especialment fora d’Itàlia– dels esdeveniments i personatges que compareixen a la seva obra. En aquest sentit, el llibre de Pala presenta una panoràmica immillorable d’infinitat de personatges difícilment accessibles al coneixement del lector espanyol i, a més, una visió ordenada de conjunt de processos històrics que només fragmentàriament i a partir d’episodis que per si mateixos no expliquen el conjunt, pot ser deduïda de la lectura del propi Gramsci.
Però la consciència de les peculiaritats d’objecte i públic no resta profunditat i rigor a la lectura bifaç –contextual i teòrica alhora– que Pala esbossa en un llibre que pretén ser, també, «una introducción a su [de Gramsci] pensamiento político en general» (pàg. 3). Símptoma de tal rigor, cal assenyalar, és la bibliografia extensa i actualitzada, atenta al treball dels principals especialistes, que trobem al final de l’estudi i que el distingeixen del to impressionista de bona part de les produccions gramscianes en llengua castellana.
Al llarg dels sis capítols que componen l’obra, s’entrecreuen dues línies expositives diferents però íntimament relacionades. D’una banda, estem davant d’una breu història d’Itàlia des de la invasió napoleònica fins a la consolidació del poder del règim de Mussolini.
D’altra banda, assistim a l’intent d’oferir una visió ordenada i coherent de la manera com Gramsci aborda aquest període històric. Aquesta segona línia argumentativa implica almenys dues conseqüències de les quals Pala es mostra ben conscient i que en determinen l’exposició: en primer lloc, el paper que l’estudi dels processos històrics reals juga en la modulació de l’utillatge conceptual que Gramsci hereta de la tradició marxista, fent-ne un instrument més sensible per interpretar aquelles anomalies conjunturals que entraven en conflicte amb l’esquema codificat al Diamat. En segon lloc, el llibre es mostra molt conscient de l’especificitat textual que caracteritza les notes gramscianes sobre el Risorgimento, sabent mostrar que aquestes no són una història en si mateixa, sinó apunts «pro memòria», presos per un autor els coneixements bàsics particulars del qual excedeixen de bon tros el que es reflecteix a les notes que li dedica, atès que aquestes tenen per fi, sobretot, assenyalar vies d’estudi que aprofundir i qüestionar línies interpretatives merament ideològiques.
Les dues vies argumentatives –la història de la unificació italiana i la crisi del bloc històric que en resulta, d’una banda, i la interpretació gramsciana d’aquest procés, de l’altra–, si bé compareixen analíticament separades en alguns capítols i convergeixen en altres, es fonen en la tesi central del treball:
Gramsci se hizo historiador partiendo de la premisa de que, sin un estudio que captara los factores de larga duración que habían caracterizado la formación y el desarrollo del Estado unitario italiano, no podían comprenderse los acontecimientos que él vivió en edad adulta; a saber: el desmoronamiento de la Italia liberal, las contradicciones y la derrota del movimiento socialcomunista y la instauración de la dictadura fascista en los años posteriores a la guerra (pàg. 12).
En el primer capítol –«Gramsci y la historia»– Pala desplega aquesta reivindicació de la «llarga durada» com a perspectiva pròpiament gramsciana, la qual permet al sard remuntar fins al Risorgimento les característiques específiques del bloc històric que entra en crisi amb la irrupció política de les masses després de la Primera Gran Guerra i, així, fundar històricament la seva anàlisi politicoestratègica. A més d’això, aquest capítol al·ludeix a algunes altres premisses metodològiques generals –crítica de la idea de la història preunitària pensada com a «biografia nacional» (pàg. 17) o naturalesa normativament connotada del saber històric que, emperò, no va en detriment de la reivindicació de forts criteris de rigor historiogràfic (pàg. 15)– i elabora una panoràmica dels principals intèrprets del període risorgimentale amb què Gramsci dialoga en el seu treball.
Els capítols 2 i 3 –«La Italia de la Restauración (1814-1849)» i «La fase final del Risorgimento (1849-1861)», respectivament– aporten una reconstrucció detallada del procés d’unificació i dels seus protagonistes principals. L’objectiu dels capítols esmentats consisteix a exposar les fites fonamentals que condueixen a la creació de la nació italiana, prenent com a premissa el caràcter relativament irreversible d’algunes de les conquestes del període napoleònic i utilitzant com a hemistiqui de la narració la reacció dels diferents regnes peninsulars a la primavera dels pobles.
Pala du a terme una rica exposició en detalls que perioditza els processos i dona compte del sorgiment i les transformacions en les formes d’organització de les lluites, així com de la miríada de factors que incideixen en aquestes transformacions i de la manera com aquest procés es troba en relació íntima amb els canvis en el tipus de polítiques assumides per contenir o estimular el canvi social. Aquest caràcter erudit i matisat de la seva exposició és poc deutor d’apriorismes teòrics evidents i permet dir que l’obra comentada és, en molts aspectes, un exercici d’història integral. Això és, igualment atent a l’hora de narrar les variables econòmiques o demogràfiques que els factors culturals, jurídics i polítics, no menys que militars, que intervenen en el procés descrit. I tot això amb l’aguda mirada que no perd el temps a buscar les jerarquies que abstractament privilegien un factor o un altre com a centre al voltant del qual s’organitzen els altres, sinó que descobreix el feix de possibilitats que cada conjuntura brinda a l’entreteiximent de tots ells. D’aquesta manera, el procés històric es reconstrueix a partir de la interacció d’aquests condicionants amb els diferents projectes en confrontació, és a dir, amb la capacitat de cada agent històric per interpretar-los i plegar-los a un determinat programa o, si no n’hi ha, amb la seva incapacitat per imposar els seus propis fins. Entronca en això, en enjudiciar per exemple la desatenció del Partito d’Azione al medi rural, amb la perspectiva del mateix Gramsci, que jutja, a propòsit de Cavour, que no és mèrit seu saber veure el just mitjà, sinó la radicalitat amb què fa triomfar la seva fi. Per aquesta raó, segons Gramsci, Cavour ha aconseguit una síntesi històrica en què la tesi moderada s’expandeix al màxim en detriment de l’antítesi representada pel Partito d’Azione.[6]
Però no només en una exposició poc donada als apriorismes hi ha els regustos grams- cians de La fuerza y el consenso. El seu autor està així mateix atent a la interacció entre les instàncies sobiranes europees les relacions geopolítiques de les quals pivotaven sobre la península itàlica. Amb això, capta un altre dels trets decisius –i tan sovint obviats– del pensament de Gramsci, és a dir, la sobredeterminació internacional de les correlacions de forces nacionals.[7] En aquesta virtut, és un mèrit capital del text de Pala no només saber veure com el factor internacional compleix una funció disgregant abans que Itàlia existeixi de facto, sinó reconstruir també com els seus efectes es modulen a mesura que la nova nació s’adhereix al sistema d’estats europeus. I tot això evitant sempre caure en un tipus de narració que encobreixi el fet històric darrera d’una «biografia nacional», és a dir, que pressuposi la finalitat que es perseguia aconseguir –la Itàlia unificada– com una entelèquia dotada de capacitat causal sobre els actes històrics (pàg. 17); o el que és el mateix: sense confondre, a la manera de la tradició retoricoliterària, la unitat cultural de la península amb la seva efectiva unitat política.[8]
En el quart capítol –titulat «Hegemonía y revolución pasiva: el Risorgimento según Gramsci»– l’autor porta a terme una anàlisi detallada de les notes gramscianes –especialment, però no només, del Quadern 19– dedicades a la història de la unificació. Aquest capítol és, a més, una exposició notable de la manera com les anàlisis històriques concretes determinen la modulació gramsciana del bagatge marxià. Com molt bé assenyala Pala, el §44 del Quadern 1 –llarga nota redactada entre febrer i març de 1930 en què es troba la primera ocurrència del terme hegemonia als Quaderni– en seria un bon exemple, atès que aquest concepte, que irromp en la reflexió del reu a la calor de la interpretació històrica, manté intacta la seva definició a la segona redacció del text, com a nota 24 del Quadern 19 (escrita entre juliol-agost de 1934 i febrer de 1935). I això perquè «hasta el final Gramsci lo consideró como un concepto seminal para su reconstrucción historiográfica porque aguantó el filtro de las lecturas que hizo sobre el tema en 1930-1935» (pàg. 83).
Aquest ancoratge històric permet exposar la gènesi no dels termes, que Gramsci pren molt sovint d’altres autors adscrits a les tradicions teoricopolítiques més heterogènies, sinó dels significats específics que aquests adquireixen a l’entramat analític engegat per l’oriünd d’Ales. En aquest sentit, el llibre de Pala facilita comprendre detalladament la manera com les categories teòriques que han fet mundialment cèlebre a Gramsci no són en molts casos sinó la traducció teòrica de processos històrics i situacions de fet. Tractament a part mereixeria en aquest punt una categoria com la de «revolució passiva». Aquest cèlebre concepte gramscià, capaç d’explicar dues formes d’actuació política prima facie tan diferents com les de Cavour i Mussolini, aviat es mostra disposat a suprimir qualsevol regust teleologista que postuli a priori la necessitat d’un progrés polític –d’un canvi en la forma política i en la classe dirigent– com a resultat mecànic de la crisi social. Davant de tot, la revolució passiva seria una manera de, assumint que no hi ha restauracions en la història, canviar la forma política per conservar el diagrama de poder que distribuïa els rols entre les diferents classes d’una determinada societat, davant d’una pertorbació del mateix. En aquest sentit, com assenyala Pala apuntalant la tesi central del seu llibre, «una revolución pasiva, en tanto que equilibrio más avanzado pero insuficiente, siempre contiene en sí misma los gérmenes de una futura crisis del sistema» (pàg. 106). En definitiva, l’exposició de l’ancoratge històric d’aquest tipus de processos no només facilita enormement l’estudi de la lògica concreta que codifiquen aquests conceptes, sinó que defuig molts dels maldecaps i malentesos als quals condueixen els intents de desenvolupar en abstracte certes categories gramscianes com serien la de subalternitat o hegemonia, per esmentar només les dues més cèlebres.
El cinquè capítol –«Dominio sin consenso y transformismo: la Italia liberal (1861-1914)– constitueix una anàlisi detallada del bloc històric italià des del seu naixement fins a l’esclat de la Primera Guerra Mundial. S’hi desgranen les característiques demogràfiques, culturals, territorials i polítiques del naixent bloc històric, prenent com a fil conductor d’aquesta exposició la manera com, amb la progressiva irrupció de les masses en la vida política italiana, es trenca de mica en mica la cotilla en la que les tancava la conformació objectivament elitista del disseny institucional culminat el 1860. Aquest saltarà definitivament pels aires després de la Primera Guerra Mundial i la crisi d’autoritat solidària amb ella, marcada aquesta darrera per la irrupció parlamentària dels grans partits de masses (assenyaladament el Partit Popular i el Partit Socialista). En aquest apartat, Pala atén les principals categories que Gramsci forja amb la vista posada en aquesta anàlisi –especialment la del transformisme– i amb els personatges protagonistes d’aquest període històric (destaquen en aquest sentit les detallades descripcions de Crispi i Giolitti). Però també amb processos impersonals com l’expansió del sufragi al llarg de tot el període, les transformacions en la gestió de les masses per part del bloc de poder, les transformacions a la producció, els processos migratoris dins del territori unificat, les polítiques i distincions territorials (la distinció camp-ciutat i la «qüestió meridional»), el problema d’un colonialisme italià disfuncional econòmicament però útil per contenir el descontentament polític, la forta laïcitat –que raneja en l’anticlerical– a què la inicial oposició de l’Església compel·leix al nou estat, etc.
Finalment, el sisè capítol –«La política de masas: de la Gran Guerra a la dictadura fascista»– narra l’entrada i el desenvolupament d’Itàlia a la Primera Guerra Mundial i la manera com les transformacions a la indústria i l’economia dificulten el retorn a la normalitat després de la desmobilització bèl·lica. Això comporta, després dels bons resultats del PSI a les eleccions de 1919 (celebrades amb una llei electoral proporcional) un intent revolucionari (el cèlebre Biennio Rosso) i la ulterior reacció conservadora encarnada en el moviment feixista. Aquest sisè capítol uneix definitivament les dues línies argumentals que en els primers capítols es presentaven separades. D’aquesta manera, l’exposició històrica de l’ascens i la consolidació de Mussolini al poder discorre en paral·lel a l’exposició de l’anàlisi gramsciana sobre el feixisme. Aquesta anàlisi, especialment sensible a les perioditzacions de les diferents etapes en la política feixista i als girs que, com la solució a la crisi Matteotti, consoliden Mussolini en el poder –no menys que a l’evolució del mateix Gramsci en la seva ponderació del feixisme–, té per fi mostrar el mussolinisme com una forma de revolució passiva específicament adequada a la societat de masses. L’estudi mostra així les diferents arestes de l’argumentació gramsciana que permeten comprendre aquesta resposta regressiva a l’economia programada (pàg. 159), és a dir, una política destinada a coartar –al mateix temps que les enquadra i mobilitza– el potencial democràtic de la irrupció política de les masses solidària amb la seva proletarització creixent. El feixisme expressa, doncs, la consciència per part de les velles classes dirigents de la definitiva obsolescència de la societat civil burgesa i el consegüent desbordament de la forma política heretada per les noves forces econòmiques i demogràfiques.
Voldríem insistir, per concloure, en l’enorme contribució que suposa l’estudi de Pala per a la bibliografia en castellà dedicada a la figura d’Antonio Gramsci. I això no només pel rigor expositiu del seu treball, sinó també per l’imponderable valor pedagògic del llibre. Es pot dir, per tot això, que La fuerza y el consenso suposa un salt qualitatiu per als estudis gramscians a les nostres coordenades, ja que ofereix un punt de referència sòlid i textualment fundat a partir del qual es poden afegir diferents hipòtesis de lectura que complementin o discuteixin les tesis allà sostingudes. Voldríem, en aquesta virtut, concloure assenyalant una línia de recerca que podria ubicar-se sota el rètol «Gramsci com a historiador» i que, no obstant, no apareix comentat al llibre. Ens referim a una certa promiscuïtat d’enfocaments metodològics que convergeixen al voltant de l’estudi gramscià del Risorgimento i que transcendeixen la mera descripció i narració dels esdeveniments i personatges implicats immdiatament en aquest període. Podem referir-nos, en aquest sentit, tant a factors morfològics que amplien l’argumentació de Gramsci a una escala temporal, igualment present als Quaderni, més àmplia que la manejada per Pala; així com a un enfocament analògic pel que fa a la història de la burgesia que, en general, impregna totes les notes gramscianes.
La rellevància de l’enfocament morfològic –d’evident ascendència labrioliana– per comprendre la lectura general del Risorgimento s’explicita des del §1 del Quadern 19. Allí s’assenyala com l’estudi del Risorgimento anirà acompanyat d’«[una serie d’investigacions] sobre la història precedente que ha tenido lugar en la península italiana, en tanto que ha creado elementos culturales que han tenido una repercusión en la época del Risorgimento».[9] Complementant aquesta observació preliminar, el paràgraf 2 del mateix quadern abundaria en la rellevància de la morfologia per comprendre el Risorgimento. En aquest, en relacionar la relativa debilitat recíproca dels regnes de la península arribat el segle XIX amb la manca de «fuertes intereses constituidos en torno a un fuerte sistema mercantilista-estatal» –falta que «permitió o hizo más fácil la unificación de la época del Risorgimento»–,[10] queda clar que Gramsci incorpora en la seva anàlisi la manera com esdeveniments remots com aquest determinen, ni tan sols en forma negativa, les correlacions de forces que s’evidencien segles més tard i que constitueixen l’objecte específic del llibre ressenyat.
D’altra banda, l’exposició històrica de Gramsci prendria sovint la forma d’una analogia, basada abans que res en l’estudi de la història de la burgesia des del seu abandonament (o no, com a les ciutats medievals italianes) d’una posició subalterna fins a la seva consolidació hegemònica, com a referent per descriure les coordenades en què es mou la seva anàlisi historicoestratègica.[11] L’expressió més clara d’aquest mètode analògic, almenys pel que fa als nostres interessos, es troba a Q3, §40, on Gramsci sosté explícitament que «la Reforma és al Renaixement com la Revolució Francesa al Risorgimento»;[12] aquesta tesi es refereix al joc entre innovació i neutralització les concrecions possibles de la qual serien la revolució activa o passiva. Aquest mètode es troba operant així mateix no només en la relació que s’estableix entre l’estudi del Risorgimento i la comprensió del feixisme, sinó també com a analogia històrica de les diferents estratègies a disposició de les classes subalternes que poden resultar valuoses a l’URSS i, més en general, al moviment comunista internacional. Exemple d’això seria la conclusió de la ja esmentada nota 24 del Quadern 19, text en què la noció d’hegemonia compareixia a propòsit de la Itàlia risorgimentale:
A propósito de la consigna «jacobina» formulada en el 48-49 [la revolución permanente] hay que estudiar su complicado destino. Retomada, sistematizada, elaborada, intelectualizada por el grupo Parvus-Bronstein [Trotski], se manifestó inerte e ineficaz en 1905 y a continuación: se había convertido en una cosa abstracta, de gabinete científico. La corriente que se le opuso a esta manifestación literaria, por el contrario, sin emplearla «deliberadamente», la aplico de hecho en una forma apegada a la historia actual, concreta, viva, adaptada al tiempo y al lugar, como surgida por todos los poros de determinada sociedad que había que transformar, como alianza de dos grupos sociales, con la hegemonía del grupo urbano.
* Anxo Garrido Fernández, ORCID iD: https://orcid.org/0000-0002-5880-9406
[1] Q8, §204: 1064 (febrer-març de 1932); Q11, §27: 1437 (juliol-agost de 1932); Q15, §61: 1826 (juny-juliol de 1933). Totes les referències al Quaderni del carcere es fan a partir de la paginació de l’Edizione critica dell’Istituto Gramsci, duta a terme gràcies el treball de Valentino Gerratana (Torí, Einaudi, 2014), que assenyala el quadern (Q), el número de nota (§) i, finalment, la pàgina corresponent. Per a la datació de les diferents notes, seguim l’«Apendice» de G. Cospito, «Verso l’edizione critica e integrale dei “Quaderni del carcere”», a Studi Storici 4, any 52, octubre-desembre, 2011, 896-904. De l’enorme quantitat de treballs consagrats a la qüestió de l’«historicisme absolut» ens remetem, per a la contextualització, només a dos: P. D. thomas, «Historicism, absolute», Historical materialism, 1, vol. 15, 2007, 249-256; i G. Cospito, «Gramsci e il marxismo come storicismo assoluto», Filosofia italiana 1, 2021 131-145.
[2] Q10II, §9: 1247 (segona meitat de maig de 1932). Sobre aquesta problemàtica ens remetem al clàssic treball de Nicola Badaloni, Il problema dell’immanenza nella filosofia politica di Antonio Gramsci Venecia, Arsenal, 1988, així com a la magistral i erudita exposició de Fabio Frosini a La religione dell’uomo moderno, Roma, Carocci, 2010, 33-40 i 112-152.
[3] Gramsci tradueix, entre maig de 1930 i juliol de 1931 (és a dir, amb anterioritat a totes les notes sobre l’«historicisme absolut»), al començament del Quadern 7, les Tesis sobre Feuerbach, abocant Diesseitigkeit com «il carattere terreno del suo pensiero», fórmula decisiva per compendre la problemàtica de tota la seva reformulació del materialisme històric en els termes que acabem de descriure.
[4] «Historicismo (absoluto) pone en acción automáticamente los efectos en cadena de una lógica necesaria, que tiende a rebajar y aplanar la totalidad marxista en una variación de la totalidad hegeliana, y que […] termina por esfumar, reducir u omitir las diferencias reales que separan los niveles», L. Althusser i É. Balibar, Para leer El capital, Madrid, Siglo XXI, 2010, 230.
[5] Un cas extrem d’aquesta deformació seria el plantejament d’Ernesto Laclau i Chantal Mouffe a Hegemonía y estrategia socialista, on malgrat reconèixer que «lo que Gramsci llama “historicismo absoluto” es precisamente el radical rechazo de todo esencialismo» (Madrid, Siglo XXI, 2001, 106, n. 19), acaben per dirigir al comunista sard l’acusació d’economicisme dic inherent a la tradició marxista que cal deduir així mateix de la crítica althusseriana.
[6] Vegeu Q15, §11; Q15, §60.
[7] Vegeu Q19, §2: 1962.
[8] Vegeu Q19, §24: 2014.
[9] Q19, §1: 1959. Juntament amb un estudi dels significats que ha tingut la paraula Itàlia a cada període, Gramsci divideix entre moments aquesta investigació: 1) el pas de la República a l’Imperi a l’antiga Roma; 2) el moment de les ciutats estat medievals, i 3) l’època del mercantilisme i les monarquies absolutes. Com assenyala M. Ciliberto en el seu estudi sobre les relacions entre el cosmopolitisme italià i la conformació de l’estat nació, és «en clau historicomorfològica» com Gramsci intenta identificar «cuál ha sido, en el larguísimo plazo, el efecto de las decisiones tomadas por César, no solo desde el punto de vista «universal», sino sobre todo sobre el terreno específico de la historia italiana» (La fabbrica dei Quaderni. Studi su Gramsci, Pisa, Edizioni della Normale, 2020, 207).
[10] Q19, §2: 1961.
[11] Com ha assenyalat Francioni: «el procedimiento de Gramsci consiste en construir, aislando fenómenos históricos determinados que presenten parecidos con la realidad presente que se trata de interpretar (y por lo tanto privilegiando los datos comunes y excluyendo aquellos divergentes y secundarios) un modelo analógico que verifique las hipótesis de ciencia política que emergen de su reflexión sobre el presente» (G. Francioni, L’officcina gramsciana, Nàpols, Bibliopolis, 1984, p. 70. Per una profunda reflexió sobre la manera en la que la historia de l’hegemonia burgesa serveix de model per la teorització gramsciana de l’hegemonía, cfr. F. Frosini, «Egemonia Borghese ed egemonia proletaria nei Quaderni del carcere: una proposta di riconsiderazione», dins G. Francioni i F. Giasi (eds.), Un nuovo Gramsci, Roma, Viella, 2020, pp. 279-300).
[12] Q3, §40: 317.
