by 
Antonio Gramsci
Publicat a l’Ordine Nuovo el 13 de gener de 1921
El Congrés de Livorno està destinat convertir-se en un dels esdeveniments històrics més important de la vida italiana contemporània.[1] A Livorno finalment es determinarà si la classe obrera italiana té la capacitat de formular un partit autònom de classe des de les seves files, finalment es determinarà si les experiències dels quatre anys de guerra imperialista i els dos anys d’agonia de les forces productives mundials han servit per fer conscient la classe obrera italiana de la seva missió històrica.
La classe obrera és classe nacional i internacional. Ha d’encapçalar al poble treballador que lluita per emancipar-se del jou del capitalisme industrial i financer a nivell nacional i internacional. La tasca nacional de la classe obrera està fixada pel procés de desenvolupament del capitalisme italià i l’estat burgés, que és la seva expressió oficial. El capitalisme italià va guanyar poder seguint aquesta línia de desenvolupament: subjugà el camp a les ciutats industrials i subjugà la Itàlia central i meridional al nord.
La qüestió de les relacions entre la ciutat i el camp es presenta a l’Estat burgés italià no només com la qüestió de les relacions entre les grans ciutats industrials i el camp immediatament vinculat amb elles a la mateixa regió, sinó com una qüestió de relacions entre una part del territori nacional i una altre part absolutament distinta caracteritzada per les seves notes particulars. El capitalisme exerceix així la seva explotació i el seu domini: a l’Estat directament sobre la classe obrera a la fàbrica; sobre els estrats més amplis del poble treballador italià composat per camperols pobres i semi-proletariats.
És cert que només la classe obrera, arrabassant el poder polític i l’econòmic de les mans dels capitalistes i dels banquers, és capaç de resoldre el problema central de la vida nacional italiana, la qüestió meridional: és cert que només la classe obrera pot realitzar el laboriós esforç d’unificació que va començar amb el Risorgimento. La burgesia ha unificat territorialment al poble italià; la classe obrera té la tasca de completar el treball de la burgesia, té la tasca d’unificar econòmica i espiritualment al poble italià.
Això només pot succeir trencant la màquina actual de l’Estat burgés, que es construeix sobre la superposició jeràrquica del capitalisme industrial i financer sobre les altres forces productives de la nació; aquesta transformació només pot venir per l’esforç revolucionari de la classe obrera directament subjugada al capitalisme, només pot ocorre a Milà, Torí, a Bolonya, a les grans ciutats d’on neixen els milions de fils que composen el sistema de dominació del capitalisme industrial i bancari sobre totes les forces productives del país.
A Itàlia, degut a la configuració particular de la seva estructura econòmica i política, no només és cert que la classe obrera, emancipant-se, emanciparà a tota la resta de classes oprimides i explotades, també és cert que aquestes altres classes mai podran emancipar-se sense aliar-se estretament a la classe obrera i mantenint permanentment aquesta aliança, inclòs en els moments de patiment més durs i les proves més cruels. El trencament que es produirà a Livorno entre comunistes i reformistes tindrà especialment aquest significat: la classe obrera revolucionaria es separa d’aquelles corrents degenerades del socialisme que s’han podrit al parasitisme estatal, es separa d’aquelles corrents que intentaren aprofitar la posició de superioritat del Nord envers el Sud per crear aristocràcies proletàries, que al costat del proteccionisme aranzelari burgés (forma legal del predomini del capitalisme industrial i financer sobre la resta de forces productives nacionals) havien creat un proteccionisme cooperatiu i creien emancipar a la classe obrera darrera de la majoria del poble treballador.
Els reformistes consideren el socialisme reggiano com “exemplar”, voldrien fer-nos creure que tota Itàlia i el món sencer poden convertir-se en una gran Reggio Emilia. La classe obrera revolucionaria rebutja aquestes formes espúries de socialisme: la emancipació dels treballadors non pot arribar mitjançant el privilegi, arrencat per una aristocràcia treballadora, a través del compromís parlamentari i el xantatge ministerial; la emancipació dels treballadors només pot venir per la aliança dels treballadors industrials del Nord i els camperols pobres del Sud per enderrocar l’Estat burgés, per fundar l’Estat dels treballadors i els camperols, per construir un nou aparell de producció industrial, que atengui a les necessitats de l’agricultura, que serveixi per industrialitzar la endarrerida agricultura italiana i elevar el nivell de benestar nacional en benefici de les classes treballadores.
La revolució obrera italiana i la participació del poble treballador italià a la vida del món només pot verificar-se en el marc d’una revolució mundial. Ja existeix un germen del govern obrer mundial: és el Comitè executiu de l’internacional comunista sorgit del II Congrés[2]. La avantguarda de la classe obrera italiana, la fracció comunista del Partit Socialista, afirmarà la necessària i essencial disciplina i lleialtat al primer govern mundial de la classe obrera a Livorno: de fet, aquest serà el punt central de la discussió al congrés. La classe obrera italiana accepta la màxima disciplina, perquè vol que tota la resta de classes treballadores nacionals acceptin i observin la màxima disciplina.
La classe obrera italiana sap que no pot emancipar-se i que no pot emancipar a totes les altres classes oprimides i explotades pel capitalisme nacional, si no existeix un sistema mundial de forces revolucionaries conspirant per la mateixa finalitat. La classe obrera italiana està disposada a ajudar a les altres classes treballadores en els seus esforços d’alliberament, però també vol tenir una certa garantia de que les altres classes l’ajudaran en els seus esforços. Aquesta garantia només es pot donar per l’existència d’un poder internacional fortament centralitzat, que tingui la plena i sincera confiança de tots els seus associats, que sigui capaç de posar en moviment els seus efectius amb la mateixa celeritat i precisió amb els que aconsegueix, pel seu compte i en interès de la burgesia, el poder mundial del capitalisme.
Per tant, sembla evident que les qüestions que turmenten avui al Partit Socialista i que es definiran al Congrés de Livorno no són meres qüestions internes de partit, no són conflictes personals entre individus. A Livorno es discutirà el destí dels treballadors italians, a Livorno començarà un nou període de la història de la nació italiana.
Traducció de : Nando Zamorano
[1] El XVII congrés del Partit socialista italià es va desenvolupar a Livorno del 15 al 21 de gener de 1921. De les tres corrents representades al congrés varen obtenir 98.028 vots la maximalista unitària dirigida per Giacinto Menotti Serrati, 58.783 la comunista, 14,695 la reformista. Després de la votació els comunistes de la fracció abstencionista de Bordiga, del grup ordinovista torinès i d’altres grups menors varen abandonar el teatre Goldoni, seu del congrés, i reunits al teatre san Marco varen proclamar la constitució del Partit Comunista d’Itàlia, secció de la III Internacional.
[2] El segon congrés del Comintern es va desenvolupar el 19 de d’agost de 1920.
