by 
Just quan Amèrica Llatina semblava condemnada a viure una altra llarga etapa de governs de dreta, el tauler ha començat a canviar novament. No obstant això, els nous governs progressistes semblen orientar-se a complir un paper més conservador que el que van complir durant el cicle anterior.
A gairebé dues dècades de l’inici del cicle que va intentar donar una resposta governamental a les lluites anti-neoliberals, i enmig d’un paisatge crític marcat per un agressiu retorn de les dretes a l’escenari polític, el progressisme nacionalista llatinoamericà -en les seves variants i combinacions social-liberals, socialdemòcrates o populistes- torna o es proposa tornar al govern de la majoria dels països de la regió, recuperant la seva vocació i la seva raó de ser: l’exercici de el poder estatal.
«Progressisme» ha estat el nom convencional per mitjà de qual es va tractar comprendre quelcom cosa difús, divers i ambigu quina densitat real i presència concreta són, però, inqüestionables donat el lloc que va ocupar en l’escena política llatinoamericana de segle XXI. La seva consistència regional sorgeix de la mirada transversal, una mirada que assenteix claus de lectura i criteris capaços de revelar les diferències i la distància entre formes nacionals particulars i moments històrics diferenciats.
Cal distingir el primer cicle de governs de la dècada passada a Argentina, Bolívia, Brasil, Xile, Equador, El Salvador, Nicaragua i Uruguai de l’espectre actual, que inclou el progressisme tardà mexicà -encara en la seva etapa inicial-, els retorns al poder a l’Argentina i Bolívia, el gir equatorià, diversos perfils opositors de forces que van ser govern i configuracions emergents com la de el Front Ampli a Xile i la de Junts pel Perú.
Un panorama sens dubte variat, però que no deixa de ser intel·ligible per alguns traços transversals que li atorguen forma i sentit a escala llatinoamericana.
En un pla general, el que vull posar en evidència és que, a diferència de la primera dècada de segle XX, quan el progressisme es presentava com un projecte transformador, amb tints fins i tot revolucionaris -encara que no excedís el miratge de la retòrica- el seu perfil actual és netament conservador, fins al punt que aquest tret ja no pot ser considerat un element contradictori o una anomalia, sinó que es torna part integrant de la seva definició històrica i política.
Canvi d’època
Si en els seus inicis l’impuls anti-neoliberal del progressisme derivava en bon mesura d’una onada de lluites populars, la tendència cap al gir conservador va començar a desplegar-se durant el seu primer cicle de govern, amb el reflux de la mobilització des de baix. Segueix el seu curs en les condicions actuals, menys favorables pel desgast acumulat de les organitzacions polítiques, grups dirigents i lideratges, pel deteriorament del context econòmic i per un canvi en la correlació de forces amb les dretes.
Aquest últim aspecte, més que cap altre, perfila de forma nítida els progressismes llatinoamericans de segona generació en tant genera una actitud defensiva que s’ha tornat característica, una evident propensió cap a la preservació d’un ordre determinat que contrasta amb el dinamisme que – fins i tot de forma descomposta i sense consistència en el mitjà termini- ostenten les dretes, en particular aquelles més reaccionàries.
En efecte, les dretes van tornar a aixecar el cap i onegen banderes de transformació (reaccionària), evocant el fantasma del comunisme, fins i tot en absència d’una real amenaça revolucionària. Si bé van mostrar que no poden sostenir-se en el govern – almenys a Argentina i a Bolívia-, no deixen de comptar amb un sòlid arrelament cultural en alguns nínxols de sentit comú conservador i de ressentiment classista de sectors mitjans i alts. Aprofiten el buit deixat en el camp de l’acció col·lectiva pel replegament consumista, corporatiu i clientelar de les classes subalternes (tolerat, quan no afavorit, per les polítiques dels governs progressistes).
Les profundes arrels culturals reaccionàries de les dretes, que afloren sota la forma de l’individualisme egoista, l’elitisme, el classisme i el nacionalisme xenòfob, no ho van fer tant per iniciativa de les noves (velles) dretes. A canvi, el sorgiment d’aquestes és conseqüència de la dretanització cultural de fons que travessa a les societats llatinoamericanes a causa que, fins i tot en la dècada progressista, les classes i els grups dominants en la producció cultural i l’exercici de poder en un sentit ampli no van deixar d’ocupar un lloc dominant.
Si bé pesen inèrcies històriques i renovades capacitats d’activar referències classistes i racistes, també ho fa la notable absència d’una iniciativa polític-pedagògica progressista inscrita en el mitjà termini. En aquesta qüestió, és simptomàtic que la qüestió educativa (no només la que té a veure amb l’escolarització, sinó també la que afecta els mitjans massius de comunicació) va ser afrontada per la majoria dels governs progressistes només a nivell quantitatiu, atenent demandes d’inclusió a través d’un augment de matrícula, però no integralment – en tant qüestió cultural- ni qualitativament, per mitjà de l’obertura de debats, iniciatives de reforma, estimulant el recanvi de paradigmes, el qüestionament de nuclis fonamentals de sentit comú d’origen neoliberal, que segueixen proliferant tant a nivell cultural difús com en l’àmbit de l’educació, sigui primària, mitjana o superior.
Tot i aquest avantatge cultural, les dretes -per sostenir models excloents- no aconsegueixen estabilitzar la seva força conjuntural i arribar a una irradiació hegemònica duradora. El joc de rols entre dretes bones i dretes dolentes, liberals, populistes o para-feixistes, constitueix una eficaç tàctica que permet modular l’ofensiva neoliberal i donar compte de la seva amplitud, encara que, a el mateix temps, comporta contradiccions i tensions entre els projectes i les ambicions dels grups dirigents. Però en aquest potencial empat catastròfic tampoc el progressisme està en condicions de recuperar la capacitat hegemònica perduda. Només aconsegueix, eventualment, a generar un consens al voltant de la idea de «mal menor». El replegament moderat no és simple tàctica: està inscrit en el codi genètic del progressisme i és l’expressió de la seva involució.
En aquest impàs ( un interregne en el qual, encara que existeixen algunes contra-tendències, la correlació de forces és desfavorable), el progressisme es col·loca de la banda de la conservació, presentant-se com una proposta raonable de defensa del que existeix. D’allí l’argument minimalista que sosté que les dretes s’enfronten convencent sectors de les classes mitjanes i altes que una gestió moderada i conciliadora, més o menys amanida de populisme retòric, és una millor opció de governabilitat que les que proposen els neoliberals que s’assumeixen com els seus representants directes, com paladins del lliure mercat i de les annexes llibertats classistes. En aquest desplaçament, que no deixa de resultar paradoxal, el passatge de la polarització « poble-oligarquia», en clau anti-neoliberal, a la conciliació conservadora en una òptica social-liberal marca el canvi d’època del progressisme llatinoamericà.
Progressismes tardans: després de les revolucions passives
A més de l’efecte de desplaçament polític-ideològic que va produir el canvi de circumstàncies i l’ascens de les dretes, el perfil conservador dels progressismes es va anar assentant en les seves orientacions socioeconòmiques i polític-institucionals. En el primer cicle van adquirir la forma d’allò que Gramsci denominava revolucions passives, és a dir, transformacions limitades que eren concessions a les demandes de les lluites de les classes subalternes i que, com a contrapartida, apuntaven a la seva desmobilització. Tot i estar impulsats per un cicle de mobilització, els progressismes van assumir com a únics ressorts polítics la iniciativa des de dalt i l’aparell governamental-estatal. A nivell de polítiques públiques, van promoure reformes de tall nacionalista i redistributiu, però dins de límits que permetessin negociar i aconseguir diversos nivells d’acceptació i aliança amb sectors de les classes dominants i de les potències imperials.
D’altra banda, cesarisme i transformisme van operar la contenció del conflicte i la passivització com a modalitats de buidament cap amunt i cap avall de l’acumulació de forces i de processos de subjectivació antagonista i autònoma de les classes subalternes. El cesarisme va sintetitzar simbòlicament l’ estatalització, com un dispositiu carismàtic de delegació, i el transformisme va implicar l’absorció i cooptació de significatives franges dirigents dels moviments i organitzacions populars, que havien protagonitzat el cicle de lluites anti-neoliberals.
Els progressismes actuals ressorgeixen en circumstàncies diferents i, per tant, no corresponen a aquest format. No requereixen accentuar el signe de la transformació ni intercanviar-la per passivització. No es justifiquen ni legitimen com a respostes reformistes a una activació des de baix, a un desbordament de masses que caldria canalitzar i contenir, sinó com una voluntat de conservació de cara a l’amenaça reaccionària.
Actualment, a diferència del que succeïa fa una dècada, les reivindicacions d’una intencionalitat anti-capitalista i un horitzó socialista estan pràcticament absents, llevat de les eventuals elucubracions etapistas d’alguns intel·lectuals, dirigents o agrupacions polítiques cada vegada menys influents. En temps de crisi, i davant l’ofensiva de diferents versions de neoliberalisme més o menys dretanitzat, els progressismes de segona mà es van instal·lar en la gestió del que existeix.
La justificació per al retorn del progressisme és, en última instància, conservadora: es funda en arguments que giren al voltant de la preservació d’un ordre o un equilibri perduts. En temps de bonança, l’abundància de la mida del pastís permetia conciliar equilibris macroeconòmics, guanys creixents, acumulació de capital i dosis moderades però significatives de redistribució de riquesa i d’enfortiment de el sector públic. No obstant això, això es va anar extraviant arran del canvi de clima econòmic que es va viure després de l’impacte tardà de la crisi mundial de 2008 a la regió, que des de 2013 marca una involució regressiva dels projectes progressistes i el contemporani retorn a l’escena de les dretes.
Assumpte definitivament arxivat és l’altra cara de la transformació, la reforma de la política com a superació dels formats elitistes de la democràcia neoliberal, que va ser demanda dels moviments populars de la mà de la crítica a les transicions democràtiques. La qüestió democràtica va ser el forat negre del progressisme, en el qual van desaparèixer totes les hipòtesis de democràcia participativa, autodeterminació i autonomies en nom d’una lògica centralitzadora, de la conducció vertical burocràtica o carismàtica des de la cúspide Estat-govern-presidència. El control social, la passivització dels moviments anti-neoliberals, el recurs a dispositius transformistes, clientelars i corporativistes, la negació de tota pedagogia política orientada a l’ empoderament popular (i la seva contrapart de menyspreu i desconfiança cap a tota iniciativa autònoma des de baix) han estat trets característics de la forma política del progressisme.
El tema de la socialització del poder i la política, d’una democratització substancial, va quedar tan separat de l’agenda progressista que ja no constitueix un criteri a partir de el qual els progressismes governants puguin ser avaluats. No obstant això, la desactivació de les dinàmiques de politització-mobilització-organització de les classes subalternes va pesar a l’hora de fer front als cops institucionals al Brasil i Bolívia, tant per la insuficiència de la capacitat de resposta immediata com per la necessitat de recórrer a una re-activació de les organitzacions populars que prèviament operaven en clau de contenció del conflicte.
Qui no avança, retrocedeix
En l’interregne que acompanya una crisi orgànica en potència, en absència d’una forta iniciativa des de baix, afloren els fenòmens sinistres de la restauració i la conservació. En un context econòmic i internacional més desfavorable, esgotat l’impuls de l’onada de lluites anti-neoliberals que ho va projectar en l’escenari polític regional i després de la fi del seu primer prolongat cicle governamental, el progressisme de segona generació sembla orientat a complir un paper històricament més conservador que el seu antecessor, fins que no promou l’avanç d’un procés transformador i tendencialment emancipatori, sinó que es troba a la defensiva, atrinxerat en la preservació d’un ordre econòmic, social i polític amenaçat per dretes restauradores i reaccionàries.
Tal reversió del progressisme podrà resultar eficaç per aturar el perill de dreta, però només conjunturalment, de manera feble i fàcilment reversible. No contribueix ni a l’avanç del seu propi programa ni al seu projecte reformista, nacionalista, estatalizador i redistributiu, ni tampoc a el creixement d’una esquerra en el sentit ampli (moviments socials, organitzacions polítiques i instàncies diverses d’auto-organització de les classes subalternes). En tot cas, esperem que la història no es repeteixi. Esperem que, després de la tragèdia de l’ensorrament dels governs sorgits durant la primera dècada de segle XXI, els de la tercera dècada no resultin ser una farsa, una grotesca caricatura del que van ser o del que van voler ser.
Nota: Article publicat en el nº 2 de Jacobin América Llatina, corresponent a l’estiu austral de 2021. Traducció del castellà de Joan Tafalla.
